Aquesta tarda he baixat caminant des de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l’olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l’alcalde Navarro s’ha esforçat per donar a la seva conferència d’aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l’orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l’esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l’alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40…), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l’òptica o l’aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s’ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l’impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s’hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l’alcalde, el primer pas és creure-s’ho.