Hi ha persones que van per la vida com si la realitat no anés amb elles. Són aquells (i aquelles) que la malícia periodística (passada per guió de cinema) aplega sota l’epígraf: ‘No deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia.

Fora de la premsa, hi ha persones (de project managers a funcionaris, passant per tota la gradació d’empelts intermitjos) que confonen responsabilitat amb capacitat i s’atorguen el dret de donar lliçons d’allò que no saben a qui haurien de consultar.

Per tractar amb ells (i amb elles) cal tenir un tremp d’acer. No et pots deixar amilanar pels seus estudiats aires de superioritat: tendeixen a adoptar per a qualsevol aseveració un aire pedagògic, alentint el ritme de l’explicació i tirant d’esquemes gràfics, com si tinguessin davant un nen o un avi que necessita atenció especial. Amaneixen la conversa amb alguns “el que hauries de saber”, “el que potser no t’ha quedat clar”, “el que diuen els experts (que sempre són uns altres que en saben més que tu d’allò teu)”, amb els quals posen com a base inqüestionable allò que precisament tu volies discutir.

Vaja, que els hi vols dir que no en tenen ni idea i abans de començar ja t’han engaltat que la seva expertesa està fora de discusió, perquè són els líders, donant la volta com un mitjó a la lògica i el sentit comú més elemental, que demana posar els millors al capdavant. Ells/elles simplement se situen al capdavant (i no estalvien maniobres per aconseguir-ho) i d’aquest fet infereixen que són els millors. 

Si qüestiones el plantejament dels seus projectes, remarquen les teves limitacions per entendre la naturalesa innovadora que els anima. Si qüestiones la manca de resultats concrets, subratllen la qualitat inefable i estratègica de la dinamització d’actors que han aconseguit, i si insisteixes demanant resultats, t’expliquen que el projecte avança adequadament i que el producte, ja arribarà. Són els reis (les reines) del gantt, i reclamen amb abassegadora insistència l’acompliment de terminis i el valor inestimable del seu temps (el dels altres cotitza bastant més baix), però els seus projectes, de tant importants i transcendents que són es van modificant cada tres mesos i mai s’arriba a fer res.


Ells/elles viuen al seu món paral·lel, on no hi ha crisi, però hi ha molta confidencialitat, no pas per guardar cap secret, sinó perquè no se sàpiga que no hi ha cap secret a amargar.