El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.