Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.