Tot va començar d’una forma estranya i imprevista, i quan, al final, vaig entendre què havia passat, em va envair un vague sentiment de culpa, la consciència de no haver estat a l’alçada, d’haver mancat d’empatia.

La mala olor s’estenia des del servei comunitari cap al passadís i ja es començava a colar per sota la porta del meu despatx. Feia dues setmanes que la sentíem. Havia començat al quartet del WC i vam pensar que podia ser un baixant trencat, però no es veia cap pèrdua enlloc. Malgrat el llexiu i els ambientadors, la pudor no parava de créixer i no en sabíem esbrinar l’origen.

Concentrada com estava, vaig fer un bot quan van tocar el timbre del despatx. Vaig pensar que seria un altre d’aquests jovenents que anaven a la consulta del psicòleg que hi havia a la porta del costat i que sovint s’equivocaven. Però no, eren dos homes grans —vaig calcular que rondant la setantena— que preguntaven pel meu veí de despatx. Feia dies que no el veien, em van explicar, i a casa seva ningú no contestava el telèfon.

Jo només l’havia vist una vegada, l’home que ocupava el despatx davant del meu. Un diumenge a la tarda que vaig anar a acabar una feina urgent, em vaig trobar el passadís envaït per tota mena d’andrònimes: capses plenes del que em van semblar retalls de diari, quadres esgrogueïts, làmpades antiquades… Vaig pensar que l’home es traslladava. Vaig esquivar els embalums i em vaig tancar al despatx. Al vespre, quan ja marxava, em vaig trobar el veí de cara: “Us traslladeu?”, li vaig preguntar assenyalant la col·lecció d’objectes atrotinats. “Ah, no! Això és el meu negoci. Dissabtes i diumenges vaig a mercat a vendre.”

Sé que hi ha gent molt aficionada als anomenats mercats “de puces”, “de segona mà”, “de brocanters”, “alternatius” —hi ha noms per a tots els gustos— on es venen, sobretot, estris rescabalats del desballestament d’habitatges, que no tenen prou qualitat o valor per entrar al mercat antiquari, però que encara poden tenir una segona vida o completar alguna de les estranyes col·leccions amb què som capaços d’obsessionar-nos els ésser humans. Jo no hi sóc massa afeccionada, tot i que hi he comprat alguna cosa puntualment. I mentre em mirava aquella pila de paperassa i llenços esgrogueïts em preguntava qui podia comprar res de tot allò. Vaig acomiadar-me i mai més vaig tornar a coincidir amb aquell home, tot i que de tant en tant el sentia obrir i tancar la porta i, al passar, veia llum a dins del despatx.

Havien transcorregut quasi dues setmanes des de la seva primera visita quan aquell home menut va tornar a picar el meu timbre. “Disculpi que la molesti una altra vegada, però volia preguntar-li si ha sapigut res del Sr. Costa”, em va dir, tot assenyalant la porta del davant. “Es que ja fa un mes que no ve pel mercat i que ningú l’ha vist. No contesta el telèfon tampoc, i estem molt amoïnats.” Sempre m’he preguntat per què vaig ser tan esquerpa amb aquell home que es preocupava sincerament pel seu amic, per què vaig mirar de acomidar-lo el més ràpidament possible, i per què no vaig tenir la gentilesa de demanar-li el telèfon per si de cas el podia informar d’alguna cosa. Sempre m’he preguntat, per què no vaig ser capaç d’aixecar el cap de la meva feina, mirar al meu voltant i prendre consciència d’allò que hagués hagut d’entendre molts dies abans de tenir-ne la confirmació.

El dilluns següent, a l’arribar al despatx, la porta de l’oficina del davant, la de l’home que no contestava el telèfon, era oberta de bat a bat. “Mira, ja ha aparegut”, vaig pensar, mentre mirava de passada l’habitació sense mobles i literalment envaïda per les andròmines per mercadejar. Cinc minuts després, el psicòleg i la seva dona picaven a la meva porta. “Ahir ens hagués anat bé tenir el teu número de telèfon per demanar-te que vinguessis a obrir. Així els mossos d’esquadra no haguessin hagut d’esbotzar la porta de l’escala!”

Tot adquiria de sobte un nou sentit: la insuportable i persistent pudor, l’absència del Sr. Costa, el silenci del seu telèfon. Ell havia convertit la seva oficina-magatzem en la seva vivenda, cosa que els veïns de despatx ignoràvem, i hi havia mort, sol i quasi clandestinament, com havia viscut els seus darrers anys.

Han passat ja dos anys —el cos de Francesc Costa Nart, el finat, va ser trobat el 22 d’abril de 2018, i el forense va calcular que portava almenys sis setmanes mort. Encara ara em sap greu no haver pogut trucar immediatament els seus amics per fer-los arribar les meves condolències. Sé que no hagués pogut fer res per evitar que morís sol, però segurament hagués pogut escurçar la indignitat de l’abandó en la qual va romandre el seu cos sis setmanes, només que hagués lligat caps el primer cop que els seus amics van picar la meva porta.

He tornat a pensar en el Francesc Costa Nart en el transcurs d’aquest confinament, llegint sobre la immensa tristesa dels que no han pogut acomiadar-se de les persones estimades que han perdut, pensant en la desolació de la mort en solitud. Vull creure que, tanmateix, fins i tot en la distància, l’amor de la família i els amics es fa sentir i t’acompanya en els darrers moments. Crec que l’autèntica solitud és l’oblit, no existir per ningú, i potser per això m’entesto a recordar el Francesc i avui he compartit el seu record amb vosaltres. ♦

 

One thought on “Cròniques del confinament (5): la solitud

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s