Ficcions sobtades (1): ‘Paraules perdudes’

Potser el més senzill hagués estat seure davant d’ell i, mirant-lo als ulls, dir-li simplement: “T’estimo”. Però no havia trobat mai el moment, perquè eren comptades les vegades que havien pogut estar junts, perquè rarament estaven sols, perquè sempre havia esperat que ell donés el primer pas, perquè no havia estat capaç de llegir en els seus ulls els signes de la complicitat que havien d’anorrear els murs de la seva por…

Sí, ella tenia por. Temia ser rebutjada, temia el ridícul que li faria sentir que ell menyspreés els seus sentiments tan profunds. Però encara temia més que ell la tractés amb la displicència amable de qui sent llàstima d’una pobra dona desorientada, que respongués amb fraternals copets a l’espatlla a la seva passió i al seu foc.

Per això va guardar aquelles paraules com si fossin una joia valuosa, tan valuosa que només es podia lluir en una ocasió molt especial. Durant tots aquells anys va preparar amb cura cada trobada, per a treure amatent la joia de l’estoig, si el moment màgic arribava. Però en lloc del conjur que ella esperava —l’espurna d’il·lusió en la seva mirada de benvinguda, aquell “t’he trobat a faltar” que tant havia desitjat escoltar— van anar arribant, una rere l’altra, les notícies del casament, del naixement de la nena, del trasllat de casa, de la parelleta, dels canvis de feina, de l’accident…

Des de darrera de les ales de pedra de l’àngel orant només podia veure unes poques persones del seguici i a penes algunes flors de les corones que cobrien la caixa. Les ulleres fosques amagaven els seus ulls enrogits de dies de plors inacabables, i l’escultura l’amagava a ella, estranya per a un estol de parents a qui no havia tractat mai, estranya per a uns fills i una vídua que ho era només perquè la malastrugança del destí havia guanyat la partida als desitjos. Mentre el treballadors del cementiri s’aprestaven a introduir el taüt al nínxol, va estrènyer amb força el paper que duia a la butxaca i va sentir que les llàgrimes li tornaven a lliscar cara avall.

Havia imprès el correu per poder-lo llegir un cop i un altre, per convèncer-se que les paraules eren allà i que no les havia somniat. L’havia imprès abans que aquell boig iniciés la maniobra d’avançament, abans que la imprevista presència d’una moto davant del camió obligués el conductor imprudent a agafar el revolt pel carril de l’esquerra, abans que ell, per evitar el xoc frontal, hagués donat el cop de volant que el va enviar al fons del barranc on havien quedat esclafats tots els seus somnis. L’havia imprès perquè ell la trobava a faltar, tant que no volia seguir amagant-se aquell sentiment que el rosegava des de feia tant de temps, i volia parlar amb ella i que poguessin dir-se totes les paraules que portaven anys guardades a l’arqueta de les joies precioses…

Alguns van pensar que havia anat a visitar la tomba d’un parent, la majoria ni va advertir la seva presència. Poc a poc va anar desfilant tot el seguici cap a la sortida del cementiri i, al passar la vídua, la va saludar amb una lleu inclinació del cap, que la dona al seu torn va replicar. Palplantada davant el nínxol, la va envair una sensació d’irrealitat mentre llegia el nom d’ell gravat al marbre. Va dir les paraules com una oració: “T’estimo, t’estimo, t’estimo”, però era com si volgués recollir flors i només trobés branques seques. Va escoltar, esperant inútilment una resposta, el silenci que l’envoltava i una ràfega de vent fred la va fer esgarrifar. Llavors va pensar que la seva vida havia estat això: un silenci fred sense respostes. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la porta. Abans de sortir, va aturar-se un moment al costat d’una paperera i va llençar el paper arrugat que duia a la butxaca.

Anuncis

One thought on “Ficcions sobtades (1): ‘Paraules perdudes’

  1. Quina passada de paraules Adela… a mesura que llegia em deia a mi mateixa, “no pot ser veritat”…m’has fet esborronar, emocionar i mantenir l’alè fins al final de l’escrit.
    Ho sento moltíssim. I et felicito per aquestes paraules tan ben trobades que només poden ser així quan surten realment del cor i del dolor. Una forta, forta abraçada, R

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s