Comiat

Comiat

M’han dit avui que el nostre Whisky se n’ha anat per sempre, a galopar lliure per les prades infinites dels somnis. M’he posat molt trista, perquè tot i que ja feia uns anys que no vivia amb nosaltres, seguia sent una mica el nostre cavall. Era amable i afectuós, un cavall humil i treballador com pocs, que va aprendre molt i ens va fer aprendre molt, concentrat i disciplinat en la competició, on va fer un paper molt per sobre del que haguéssim esperat d’entrada, fins que una lesió ens va fer retirar-lo de la vida esportiva.

Llavors, va trobar una nova llar a Arre Cavalls, l’associació creada per Eva Farran per a la recuperació i rehabilitació de cavalls, de vegades rescatats de situacions de maltracte i, d’altres, vivint un retir tranquil després d’una vida activa.

Em sap greu no haver pogut ser a prop del Whisky per dir-li adéu per darrer cop. He buscat, entre els centenars de fotografies que li vam fer, algunes que em porten molts bons records: el dia que va arribar a nosaltres, rebent premis en competició, treballant amb l’Alícia, treballant amb mi, de cercavila o rebolcant-se a la pista. Les comparteixo amb vosaltres, per fer que es quedi per aquí una mica més, abans de desaparèixer, crineres al vent, per l’horitzó.

Anuncis

Fogueres

Fa quasi 50 anys, jo vivia en un carrer sense asfaltar, en el que la pluja excavava rierols de fang, que desbancaven per sota la vorera i la deixaven flotant en l’aire; rierols que es convertien en profundes cicatrius quan el sol ressecava la terra grogosa.

No devia tenir jo més de 6 o 7 anys quan les màquines grogues, gegantines, van cobrir la nostra riera particular de quitrà negre, fumejant i pudent. Però la urbanització del barri es feia  a pedaços, i aquí i allà hi havia ferides obertes de terra, fangosa o polsegosa segons l’època de l’any, i marges d’herbots ressecs on hi hagués hagut d’haver vorades de granit.

Els patis i galeries de les cases del meu carrer es tocaven amb els patis i galeries de les cases del carrer del darrera. Però dir-ne carrer era un eufemisme, perquè davant d’aquelles cases s’estenia un gran camp sense desbastar de la mida de quatre illes de l’Eixample. Ni voreres ni pedres de límit per marcar els futurs carrers; només hi ha havia un camí ondulant que et portava a l’escola pública del barri i als carrers asfaltats de les fàbriques que marcaven la frontera amb el centre de la ciutat; un camí i la carcassa abandonada d’un vell cotxe que igual podia ser castell que tanc o diligència.

Entre el camí i els portals dels veïns, apilàvem fustes velles durant una setmana: la cadira coixa; la calaixera rosegada pel corc; caixes de fruita, d’una fullola tan fina que era fàcil esqueixar-la amb un cop involuntari; cistells que havien perdut el fons o les nanses; marcs atrotinats… La canalla portàvem a la pila les andròmines de casa i ajudàvem a carretejar les dels veïns més grans. Sempre hi havia algun adult que es feia càrrec d’apilar els trastos amb una certa gràcia, el mateix, segurament, que s’encarregava d’encendre la pira arribat el moment.

M’agradava ballar i córrer al voltant del foc. Des de la galeria de casa veia el reflex de les flames acabades de néixer i cridava a ma mare que s’afanyés, que ens afanyéssim, abans no s’hagués consumit tot. Sortia de casa amb un tros de coca a la mà i, arribats davant la gran foguera, veia els grans passar-se el porró, i uns quants ganàpies llençar piules i algun tro escadusser. Els petards em feien por, i la meva germana, sempre més coratjosa que no pas jo, era encara massa petita per a reivindicar un rol en la nit màgica del solstici d’estiu. Però no n’hi havia gaires, llavors, de petards. Per a nosaltres, per a molta gent del barri, resultaven un luxe massa onerós.

Moltes nits de Sant Joan recordo aquella foguera gegantina i el sentiment de purificació, de neteja, de renaixement, que el foc et transmetia mentre reduïa a brases allò més vell, allò inservible. Ara em costaria trobar una foguera prop de casa, però també em seria difícil trobar andròmines de fusta per a fer-la cremar. Potser per això, perquè no hi ha gaire fogueres, hi ha aquest desfici de petards, que dura des de fa hores. En el nostre món d’ordre, on ens protegim de la incertesa amb protocols i metodologies, necessitem, de tant en tant, cremar-ho tot. Senys i rauxa, diuen.

Temps de solstici, temps de neteja i de canvis. Miro fascinada les brases que titil·len en la imatge del meu record i espero pacient a veure caure l’estructura incandescent ja convertida en cendra. Penso en tot el que crema al meu voltant i m’adono que hi ha més coses que potser hauran d’anar a la foguera. Tanco els ulls i imagino que allargo la mà i trobo la teva, i que junts donem un gran, gran salt, per sobre de les flames.

 

 

Bicicleta

Tinc els meus pocs lectors abandonats. Ja em perdonareu, però hi ha temporades que, només obrir la porta, els pensaments em volen com fulles arrossegades pel vent i no aconsegueixo materialitzar-los en paraules.

Quan m’envaeix la melangia, sovint tinc la sensació que vaig asseguda en un cavallet de fira que, pujant i baixant, gira lentament al voltant d’una columna de miralls que em torna una imatge massa coneguda, massa repetida; i em sembla que no sóc capaç de dir res que no hagi dit mil vegades, que no hagi escrit dotzenes de cops.

Quan m’envaeix la melangia, el pensament se m’arrapa a les coses petites i quotidianes de la vida que em resulten plaents. Coses de les que una té la sensació que resultarà fútil parlar, perquè de vegades oblidem que no escrivim per al present dels altres, sinó per al nostre futur, per a conjurar el silenci de l’oblit. És bo poder recordar, passat el temps, que ens emocionaven les olors de la vella cuina que ja no existeix, el pessigolleig del sol sobre l’espatlla humida en aquell terrat que va desaparèixer. Perquè aquests són els records més fràgils —i per això, per a mi, tan preuats—, ja que queden fàcilment enterrats sota les capes de noves quotidianitats. Qui recorda ja com s’embrutava els dits al canviar la cinta entintada d’una màquina d’escriure? I potser no cal, però per mi aquest record va lligat a l’emoció de rebre el regal de la meva primera màquina d’escriure, el primer pas cap al meu somni de periodista.

I el record que vull guardar aquí per al futur és el de la meva bicicleta nova, la que em porta cada dia a treballar (quan no plou) i que m’ha fet descobrir una joie de vivre de la que m’havien parlat i que no m’acabava de creure. Les meves companyes ciclistes urbanes m’explicaven que anar en bici dóna bon rotllo i jo somreia pensant que, de segur, no podia compensar el fred de l’hivern, la pesada convivència amb els fums dels cotxes i l’esforç de les pujades. Però resulta que és totalment cert.

Cada matí, baixo del tren amb la meva bicicleta vermella i els deu minuts que tardo a arribar a la feina són una delícia, faci fred o calor. El vent a la cara m’espavila i els carrers amb poc trànsit, que  són la major part de la meva ruta, em regalen una imatge insòlitament tranquil·la de Barcelona (que agraeixo després de 4 anys a Diagonal/Passeig de Gràcia). Ciclista novella a la ciutat (fa menys de dos mesos que vaig canviar de despatx i, per això, de mitjà de transport), cada dia descobreixo alguna cosa nova: una botiga a la meva ruta que no havia vist o quin és el millor semàfor per creuar la Diagonal, si vols agafar verds tots els semàfors successius.

Com tots els ciclistes de ciutat, prenc el millor de cada món: la calçada sempre que puc, si no hi ha un carril-bici específicament delimitat, però les voreres amples i els pasos de vianants allà on la convivència amb cotxes i motos resulta perillosa, i els espais reservats per a bicicletes, inexistents. Cal reconèixer, tanmateix, que la convivència amb els vianants és també força complexa. Puc entendre que alguns d’aquests es queixin dels ciclistes que envaeixen les voreres —jo voldria no haver-ho de fer mai—, però en general són els vianants qui envaeixen els carrils-bici, sense parar massa compte al mal que poden ocasionar, als ciclistes i a ells mateixos. També és veritat que part del problema és el mal disseny dels carrils-bici en algun punt, les obres que hi ha a molts carrers, la pobre senyalització i l’encara més pobre enllumenat d’alguns trams i, des del meu punt de vista, la manca de campanyes informatives apropiades.

En contrapartida, els ascensors a les estacions (algunes), les zones per a bicis als trens i la creixent xarxa de carrils reservats i carrers amb senyalització especial a Barcelona són un incentiu per apostar per la bicicleta. Un altre ho és el punt de vista diferent que et dóna de la ciutat i la infantil sensació de llibertat. I aquesta és l’emoció que vull guardar amb mi i que les capes de noves vivències i nous records no la facin desaparèixer.

 

 

Memòria

Pensava que arribaria l’estiu i no pararia d’escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d’agost i només he publicat una entrada. Per a mi l’estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d’una altra perspectiva, però aquest any se m’està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s’han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l’esborrany d’una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s’adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l’anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.

La reflexió començava així:

Aquesta tarda el meu fill m’ha dit una frase interessant. M’explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l’institut i els continguts de les classes fins que no n’hi parla algú: “És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells”. A part d’arribar a la conclusió que hauré d’ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m’ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.

Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d’S.J. Watson, l’autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d’amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.

El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l’individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l’Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s’havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l’individu, més que no pas d’una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d’un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:

Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d’una punta a l’altra de l’Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València… És diuen a ells mateixos “indignats” i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació…

Malalties totes elles, afegiria, d’aquest individu perdut per al qual cap acció no s’explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d’associacions, ja no es fa de partits… es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d’alguns idealistes als quals conec força bé, l’objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s’hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l’11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se’ls ha escapat de les mans als venedors d’ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.

I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l’espontaneïtat adolescent, un no s’asseu davant d’un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s’havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.

Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d’indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d’elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me’n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades… Google em retorna un milió d’entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans…

No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.

Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m’ha sobtat veure’t-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castellà: Before I go to sleep. Parla d’una dona que pateix una estranya forma d’amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats…— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l’oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l’hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l’oblidada consciència de ser mare alhora que s’enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l’amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d’una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t’envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l’emboirament del teu dolor— i t’aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l’eternitat de l’amor.

El “meu” llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te’l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t’ofereixo un desig: que l’amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.