Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d’haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d’entrades que no vaig poder acabar, perquè m’adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m’han quedat al tinter pensaments sobre l’ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l’expropiació de Repsol a l’Argentina, sobre l’increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l’esperit d’autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d’Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern…

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m’agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l’amor.

Me’n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d’altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Anuncis

Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)

12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats…

Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.

En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d’aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja  que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.

El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se’ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.

Quadern de viatge: emprenent el retorn

Iniciem la tornada cap a casa havent acomplert totes les etapes del turista standard que visita la Gran Poma: tenim les nostres fotografies amb pont de Brooklyn al fons, hem passejat per Central Park i Little Italy, hem menjat a Chinatown, hem seguit el sinuós recorregut de les rotondes del Guggenheim, tot deixant-nos amarar la vista pels colors de Kandinsky, Monet i Cézanne (en una mostra ínfima del que és la col·lecció, que se supedita a les necessitats de la mostra temporal del moment, actualment dedicada al coreà Lee Ufan) i ens hem aixoplugat d’una violenta tempesta a les galeries comercials del World Financial Center, mentre aprofitàvem per fotografiar la zona zero des del nostre refugi envidriat…

La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d’obrir-ne algunes i llucar l’interior de les habitacions, d’unes estances que et conviden a quedar-t’hi… però has de marxar. Un dels encerts accidentals d’aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles… Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa…

Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps… Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).

Quardern de viatge: third round

Una de les coses que m’agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m’expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la “ciutat
de les ostres”. A la llibreria del ‘gifts-shop’ de l’Estatua de
Llibertat vaig trobar ‘The Big Oyster’, de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d’ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l’escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
“l’home sembla haver estat creat per consumir ostres”.

El llibre arrenca amb el viatge de l’explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l’oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
‘lenape’, un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s’excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.

Una troballa tan entretinguda com ben escrita.

Ahir dijous va ser el dia de l’art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s’atura. Et
plantes en front de “Les demoiselles d’Avignon” i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l’esperit d’una gran obra d’art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l’art:
atrapar l’esperit d’un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d’eternitat.

Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure ‘hot dogs’ i a fregir patates. Hem
vist l’entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d’allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles…

I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d’una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d’això fa dues hores. Des d’aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s’acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d’assumida fatalitat. La majoria, si s’escau, podran venir d’aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.


Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island

El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l’Estatua de la Llibertat, en l’illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.

L’estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d’alçada, per comptar l’impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d’immigrants que passaven pel seu costat camí de l’Illa d’Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l’Illa d’Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l’entrada el seu nom entre els registres que s’han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d’acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l’exposició parla d’altres centres d’arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l’època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l’Europa central i oriental.

La casualitat ha volgut que a l’avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d’un nàufrag polonès a les costes d’Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d’or i prosperitat per tractants d’una nova estirp d’esclaus. Mentre mirava les fotografies d’Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d’emigrants.

Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l’sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l’Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d’un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d’amics joves, colles d’amics grans… tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua… El turisme té les seves rutines.

El sopar a l’Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l’organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m’agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.

Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d’una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d’anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.

Quadren de viatge: Nova York (1)

Quan llegiu aquesta entrada segurament ja haurem arribat a NY, però ara som a l’aeroport fent temps per pujar a l’avió. Em fa molta il·lusió aquest viatge, perquè aquesta és una ciutat que ens ha fet somniar a tots: el taxista m’ha recordat que és l’escenari de totes les pel·lícules… bé, no de totes, és clar, però si de tantes! També és l’escenari dels llibres de Paul Auster, que m’encanta. La darrera novel·la, Sunset Park, et descobreix una Nova York diferent, marginal, estranya i fascinadora.

També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d’ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:

Com diu l’amiga Pilar responent la meva última entrada, no és que als Estats Units no hi hagi coses dolentes (com les pistoles), coses que m’inspiren aversió i desconfiança. I d’altres coses que no són dolentes en elles mateixes, però sí una mica perilloses, com una certa ingenuïtat de la societat, un punt infantil que fa els americans apassionats però també manipulables.

És molt difícil fer-se una idea cabal de com és un país quan hi estàs només una setmana i la major part del temps, ficada en una fira internacional. El que allà veus té poc a veure amb la realitat del carrer. Als nord-americans els tractes anant a comprar o a menjar i, per regla general, crida l’atenció l’amabilitat del servei (més relatiu quan es tracta dels taxistes i absolutament absent quan es tracta dels serveis de cafeteria i restauració del Centre de Convencions). Però, segurament, per conèixer de veritat aquest país, cal viatjar al seu interior, a una Amèrica menys cosmopolita.

No sé si aquest pensament de fa unes quantes setmanes és veritat del tot. És més autèntica l’Espanya que coneixes si viatges a Badajoz que si t’estàs uns dies a Madrid? Em direu que les diferències entre un poblet d’Arkansas i Nova York són més profundes que entre qualsevol capital de província espanyola o Madrid o Barcelona, però no ho sé. I aquest sí que és un viatge que m’agradaria fer, a l’Amèrica profunda.

De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l’economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.

Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d”Escòcia no tenen grans pics d’alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s’eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d’aquest pas, al sud, s’eleva el Meall a’ Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s’estenen les instal·lacions de l’estació d’esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l’horitzó com les arrugues en la pell d’un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d’una fresca tarda d’agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d’una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d’una finestra que mira la immensitat d’una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d’una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l’autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s’imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l’espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d’escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m’hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m’agrada més la cadena de valls al llarg de l’eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m’ha impressionat ha estat el nord de l’Isle of Skey. Aquí és on m’agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m’enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!