A Colòmbia sempre és primavera

Quan era jove i prepotent, recordo haver-li dit a una amiga lletraferida, mentre l’ajudava a endreçar els centenars de volums de la seva biblioteca, que m’estimava més “viure la vida, que no pas llegir-la en un llibre”. Tanmateix, amb el temps vaig deixar de pensar que la vida que valia la pena era fora de les paraules. D’alguna manera, posar per escrit els pensaments i les vivències que tenim els fa més reals, més consistents, els preserva del desgast del temps i la memòria, i és llegint el que han escrit d’altres —ja sigui crònica o ficció— que, de sobte, entenem el sentit d’aquell malestar que ens rosega o que descobrim una emoció que no havíem pogut ni imaginar abans.

No sé si val per a tothom, però la meva vida real s’amaga entre les paraules que escric. Potser és perquè, de vegades, la vida física —com dir-li, si no?— em desborda, em perd per camins pels que no voldria haver hagut de passar i perquè les meves emocions m’aclaparen, fins i tot em paralitzen, i a voltes m’encenen i em llencen com una bala perduda contra el món. Escrivint puc donar un sentit als meus sentiments extraviats, les paraules esdevenen un agafador que evita que caigui pel fosc forat de la depressió. Hi ha paraules, com aquestes, que comparteixo amb tothom, n’hi ha que són només per a mi. I jo visc entre totes elles.

En tinc la casa plena de paraules (ara la meva biblioteca ja és quasi tan gran com la d’aquella amiga del primer paràgraf) i carrego allà on vaig llibretes i artefactes electrònics per envoltar-me de mots i recollir-ne de nous. Per això vaig demanar als Reis “un sac ple de paraules”, però no em devia haver portat bé, perquè no me’n van deixar cap, i ara sento que no sé com escriure res que faci feliç als infeliços, res que ajudi als que necessiten socors, res que que porti alegria als trists i alleugi les ànimes feixugues pel pes de la culpa o de la solitud.

Potser el problema, se m’ha acudit de sobte, és que les paraules són com pells buides que adopten la forma del farcit de la vida i que cal estar molt atent per alimentar-les amb passió i no fer-les servir d’amagatall. Jo visc entre les meves paraules quan visc, però també puc fer falses parets de pellerofes mortes i provar d’amagar-m’hi darrera per no haver d’enfrontar la vida. Potser no em manquen paraules, sinó la sang i la carn i l’amor per omplir-les de vida.

Per a ser un bon escriptor cal estimar molt els éssers humans i estimar-los tal com són, amb la seva grandesa i la seva mesquinesa, amb la seva santedat i els seus pecats. Ho vaig pensar, de nou, mentre llegia Canadà de Richard Ford, un escriptor que m’entusiasma des que vaig començar a llegir les seves novel·les i les seves narracions a principis dels 90. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo (“Ford, un nòmada davant del drama de les vides petites”Diari de Barcelona, 18-4-1990) i em va fascinar la seva exploració dels motius per l’esperança en les vides més dures i, aparentment, sense ideals, una esperança i uns ideals que, al final, es resumeixen en l’amor. I per a trobar l’amor, per a distingir-lo entre els enderrocs de les vides petites, cal estimar. Potser jo no estimo prou?

orquidies
Orquidies al Jardí Botànic de Medellín

Tots busquem l’amor, però, de vegades, el que trobem és la primavera. Un esclat de llum i colors i olors que s’obre pas entre les tardes de cels ennegrits per ruixats imprevists. La vida ens esclata a dins a tots —plantes, bèsties i éssers humans— reclamant espai i aire per a treure’s de sobre la carcassa de l’hivern, i sota la llum nova s’intensifica l’escalf dels afectes.

A Colòmbia, tot l’any és primavera, i els núvols i el sol es passen el dia jugant a fet i amagar. Les plantes són exuberants, les tempestes violentes i el cel brillant. I jo em pregunto si és més fàcil o més difícil estimar en una primavera inacabable.

 

Anuncis

Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.

Desde Colombia (1)

No sé si lo leí o lo escribí antes en otra parte, pero aquí en Colombia he recordado que la lengua es una casa donde vivimos, a veces sin darnos cuenta, con quienes la comparten con nosotros. Llevo un tiempo instalada en otra casa y al llegar aquí he sentido el deseo de volver a recorrer las habitaciones conocidas, el deseo de oir mi voz –como un eco de pasos por las viejas estancias– en esta lengua que tanto amo, aunque no sea la mía.

Aquí el castellano (siempre me resistiré a llamarlo español) suena diferente, con una entonación más suave, con menos aristas, más musical, pero sin la cantinela de otros acentos latinoamericanos. Se llena de anglicismos y, en los medios, se llena de tesituras graves que no sé si son tan frecuentes en la calle. De hecho, si hay que juzgar por el personal de vuelo de Avianca, las mujeres tienden al falsete sobreagudo. Se llena también de palabras para mi exóticas, como “yarubo”, un árbol cuyas enormes hojas color ceniza llenan de reflejos plateados las laderas por las que bajo hasta Medellín, o variantes propias de términos comunes, como “parqueadero” por “aparcamiento”, o ese “carro” y ese “saco” que todos oímos en doblajes latinoamericanos.

No estoy descubriendo nada extraordinario, es cierto, pero es lo que dan de si los primeros pasos de un viaje iniciado con un vuelo transatlántico de 12 horas con dos más de enlace. Para “aligerar” el trayecto decidí hacer noche en Bogotà y coger el enlace a Medellín por la mañana. Hacedme caso: si vais a Medellín desde Barcelona, no cometáis el mismo error. Entre que pasas inmigración, recoges la maleta (si también cometiste el error de no facturarla hasta Medellín) y te plantas en el hotel, son las 11 de la noche, hora local, pero las 6 de la mañana en España, y acostarse a la hora en que tu cuerpo acostumbra a despertarse suele resultar en fracaso para el descanso. Por si esto fuera poco, mi vuelo a Medellín salió con retraso, limitando mis opciones de jornada turística.

La decisión me ha permitido, en cualquier caso, observar el enorme movimiento de vuelos locales que hay un domingo en el aeropuerto de Bogotà. Aviones que salen cada 10 minutos a ciudades como Cali o Barranquilla, pero también a lugares de los que no había oido hablar: El Yopal, Cucuta, Ibagué, Pereira… Las distancias aquí son tan grandes y la orografía de algunas zonas tan dura que el avión debe ser la única opción razonable para muchos viajes interiores.

Hoy, sentada en el Botánico de Medellín, después de algunas reuniones y con la impresión de una tarde de domingo de museo y breve paseo, empiezo a hacerme una idea del país. Veo a gente ilusionada y comprometida por cambiar las cosas. Cautos con las expectativas, pero decididos. Un país con un potencial enorme, que ha empezado a darse cuenta de cuánto puede llegar a hacer. Una primera impresión positiva, pero debo escuchar y ver más, mucho más.

Emprenent el vol

Allò que se’m fa pesat de viatjar –les hores d’espera a estacions i aeroports– és també una part de l’encant de l’aventura del viatge. Aquestes estones “perdudes” sense necessitat d’excuses són moments ideals per escriure aquí, i per fer-ho a partir de l’observació de les persones que t’acompanyen fortuïtament.

En aquest vol cap a Colòmbia que sóc a punt d’agafar –un directe Barcelona-Bogotà–, tinc la impressió que la majoria dels viatgers són colombians. Bastanta gent jove. Homes i dones sols, de mitjana edat, ben vestits, alguns amb bosses de les botigues de l’aeroport, potser regals apressats d’última hora…

Escolto, sense arribar a sentir les paraules, l’accent suau del seu castellà càlid. Un grup, allà al fons, té el “look” del personal d’ONG.

Comença l’embarcament i caldrà anar plegant. Estic prou endavant com per ser dels últims a pujar a l’avió. M’esperen quasi 12 hores de viatge i no cal estressar-se. M’he comprat dos e-books d’autors colombians (entre crònica i literatura) per anar-me ambientant. Us ho aniré explicant durant la setmana.