Etiqueta: periodismo

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continua la lectura de “Emocions” →

Els límits del "lobby" solidari

El diumenge 7 d’agost, mentre preparava el nostre viatge a Nova York, el periodista David Aronson publicava un article a The New York Times (“How Congress Devastated Congo”) sobre la llei Dodd-Frank, aprovada a finals de 2010, que està aixecant força polseguera. Aquest expert en Àfrica Central qüestionava la utilitat real d’una norma que exigeix a les companyies americanes importadores dels minerals extrets al Congo una sèrie de mesures de control per evitar que els fons generats per aquests comerç vagin a mans dels senyors de la guerra que controlen l’Est d’aquell país (els dos Kivu), sumit en un inacabable conflicte des que a mitjans dels 90 va esclatar la guerra en el marc dels enfrontaments ètnics a la zona dels Grans Llacs.

El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l’oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l’autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d’una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l’altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l’Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l’Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d’haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.

Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d’Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d’any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d’altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l’exèrcit nacional congolès i que l’únic que segueix actiu, l’FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l’extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.

Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d’Enough Project, reafirma la connexió entre l’extracció i l’exportació d’or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar “inevitables dislocacions econòmiques”, el que per Aronson ve a reconèixer l’impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d’ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.

El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d’Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s’ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d’agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d’atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l’Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.

Quan una acaba de llegir a l’article, té la sensació que la posició d’Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l’impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al  centre de l’Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més “dislocacions econòmiques” de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
—

Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)

12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats…

Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.

En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d’aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja  que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.

El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se’ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.
…

Paisatge sense sentit

Llegeixo a La Vanguardia la magnífica crònica de Plàcid Garcia-Planes
des del front de Ben Jawat-Ras Lanuf (Líbia) i sento un cop més el
desig (i la vergonya) d’haver estat corresponsal al front. Desig del
periodisme a la vora del precipici, “sota el volcà”, i la vergonya de
pensar que aquest periodisme “d’acció” necessita d’uns conflictes que
cal evitar a tota costa.
Mentre penso això m’adono de l’anunci d’automòvils de la pàgina del
costat: “Penses que el teu cotxe ho ha viscut tot?”, em pregunta
l’eslogan. I jo m’interrogo sobre el sentit d’aquesta publicitat en
aquestes pàgines. És aquí intencionadament? Algú ha estudiat el perfil
dels lectors de les cròniques bèl.liques i ha pensat que ens agraden
els cotxes durs i tot terreny? O és casual, una possibilitat aleatòria
en el llançat?
Potser les guerres també són això. Una colla de gent amb ànsies
d’acció manipulats per uns quants que fan estudis de mercat sobre com
treure benefici de la previsible frustració de milers de persones
sotmeses als capricis megalòmans d’un general consentit. No crec en
teories conspiratòries, però la temptació de manipulació de les
febleses humanes per part de qui té el poder és molt gran.
Que ningú es pensi que no trobo legítima la rebel.lió contra els
dictadors. Simplement em pregunto quines circumstàncies afavoreixen
ara un esclat que tenia raons per produir-se fa més de 30 anys.
Gaddafi ha perdut els padrins? Per una qüestió de principis o de
càlcul? “Producte obsolet” en el mercat dels nous equilibris
internacionals?
Mentrestant anem mirant de lluny una guerra on una oposició sense
rostre, sense noms, sense història, lluita quasi bé amb les mans i
quatre fusells robats als serveis de seguretat dels pous petroliers
contra avions i carros de combat. La premsa occidental no sap res,
però els diplomàtics, si ens guiem per l’exemple anglès, tampoc. Ni
qui mana, ni quines forces representa, ni amb qui s’ha de parlar. Es
com si miréssim una pel.lícula on tots són extres.
Ben bé és el que diu el cronista: paisatge sense sentit.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

…