Comparteixo amb tots vosaltres la bonica Nadala que hem fet al Parc Científic de Barcelona per desitjar el millor Any Nou a tots els nostres amics. Bones Festes!!!!

Anuncis

Amb els meus millors desitjos…

Bones festes i feliç 2015

Muntanyes nevades

Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.

Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.

Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.

Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.

Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.

Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.

Escudella de Nadal

Bones festes a tots!!

Hivern: renovació

Camino pel carrer i, aquí i allà, veig arbres acabats de podar i d’altres que esperen el seu torn per a la cerimònia de renovació anual. Penso en l’hivern que acaba de començar i en l’any que s’acaba, i sento que ha arribat el moment per a una renovació interior i exterior. Tanmateix, ja fa temps que no crec en les grans decisions catàrtiques. Penso que cal fixar-se en la natura i deixar que tot el fullam s’assequi i les branques primes quedin despullades abans de prendre serra o destral. Així que el meu propòsit per al nou any que s’apropa és fer neteja.

La gent com jo, massa atabalada per múltiples projectes, tastaolletes encuriosida de mil històries disperses, tenim tendència a anar acumulant andròmines amb el pas dels anys. I tinc la convicció que estripar papers i llençar mals-endreços ajuda també a fer neteja del cor i del pensament. També acumulem andròmines a l’ànima: les paraules que voldríem haver dit i per les que no vam trobar el moment propici; les petites frustracions, massa petites per fer-ne cabal, però que ens van deixar mal gust de boca, com una digestió pesada que ens crea un indefinible malestar; el record de les il·lusions perdudes i els bocins de les que van estavellar-se contra la dura realitat… Per això, de tant en tant, cal fer neteja.

És aquesta una feina que saps quan comences, però que no saps molt bé quan acaba, perquè quan et poses a remenar les capses plenes de retalls del passat (físics i mentals) pots trobar-te amb sorpreses inesperades i pots necessitar més temps del que creies per fer net. Però com diu un vell proverbi xinès, per arribar a lloc no importa si vas de pressa o si vas a poc a poc, l’important és no aturar-se mai.

Penso en la renovació mentre escolto versions jazzístiques de velles nadales, davant de la llar de foc, a la casa on hem vingut a passar el Nadal. A fora fa molt de fred, i resulta agradable escriure en el comfort de la sala. Resulta agradable també posar distància respecte a les coses que m’han fet patir en els darrers mesos. Vist des d’aquí, m’adono que el pitjor sentiment és el d’impotència. Passen coses que ens fan mal, que ens fereixen, i no podem fer res, ni per evitar-ho, ni per alleujar-ho. Ens sentim arrossegats per un riu d’aigües violentes, o per un corrent invisible però tan fort que nedar en contra només serveix per deixar-nos esgotats. Segurament cal aprendre a viure amb l’inevitable, acceptar les coses com són i, com les aigües d’un riu, saber trobar un nou camí quan l’obstacle és massa gran per saltar per sobre. Resistir és una victòria.

Hi seguiré pensant demà mentre miro caure la neu que diuen que caurà.

Un hivern blanc per un feliç 2011

Retrobaments i comiats

Avui (bé, de fet ahir, 24 de desembre) vaig tornar a escoltar, després de molts mesos sense fer-ho, la música dels Quicos. És Nadal, temps melanconiosos, de retrobaments, dies en els quals mirem cap a casa buscant sentiments segurs als quals aferrar-nos: la terra, les velles amistats, les tradicions, la música que evoca la infantesa, els dolços i les moxaines que ens van fer i que vam fer… És temps de solstici d’hivern en què retem homenatge a la vida soterrada que dorm, amb l’aparença de mort, sota el fred i la neu: el tió màgic, l’arbre sant ple de llum, fruites i regals…

En aquests temps jo sempre em sento una mica com la Reina de les Neus, amb el cor glaçat i isolada en el meu palu de gel. Em costa trencar la crosta de gebrada que m’envolta, fins que la música no m’escalfa el cor. Avui han estat les nadales dels meus amics tortosins, i la seva forma burleta de tocar i cantar les cançons de tota la vida, que encara ara, després d’anys de sentir-les, em fan riure. M’agrada, per exemple, la Santa Nit a ritme de blues i l’acudit del pobre gall que veia acostar-se el Nadal amb esglai. Pots considerar-los valors segurs, que sempre són allí per tornar-hi, i no ho dic només perquè ho estigui escoltant en un disc: si vas a veure els seus espectacles saps perfectament el que hi trobaràs (entenc que a una part del seu públic és just això el que els agrada; a mi de vegades em sembla que malmeten el seu talent per no sortir-se mai del guió).

Temps de retrobaments i de comiats. Avui he passat per la Llibreria Grau, que tancarà passat festes, quan enfila el camí cap als 75 anys (la va fundar Joan Grau, pare de l’actual propietari, el 1932). Pels lletraferits de Terrassa dir Grau és evocar una llibreria singular on, per norma, durant 60 anys no es va tornar ni un llibre a cap editorial, i aquests es van anar acomulant, acomulant, acomulant… fins que en els darrers temps del vell Grau, aquell home menut de moviments nerviosos et despatxava al carrer, ja que era literalment impossible entrar a l’establiment. Fa sis anys que el Valentí Grau, el fill d’aquell home singular que va començar com a pintor (pocs saben que abans de la guerra, la seva llibreria funcionava també com a sala d’exposicions), buida la casa que va heretar dels seus pares (operació que li han permès, entre d’altres coses recuperar una vella moto de joventut que havia quedat enterrada en llibres). Des de fa un any, a més, el Valentí liquida, i tot i així, en la darrera gran operació que ha fet per poder tancar la llibreria s’han encaixat més de 250.000 llibres!!!

En aquests darrers anys tots hi hem trobat coses sorprenents a cal Grau: llibres en català de totes les èpoques (jo, ja que parlàvem dels Quicos, hi vaig trobar una de les primeres edicions de Terres de l’Ebre, de Sebastià Joan Arbó, però també obres d’en Pitarra i sarsueles en català de finals del segle XIX, vells números de L’esquella de la torratxa, una edició de 1901 de Quan ens despertarem d’entre els morts d’Ibsen…), obres de consulta, de regal, novel·les negres, roses i de tota gamma de colors, contes infantils de tots els temps.

Encara no em puc creure que tanqui la Llibreria Grau (el Valentí em deia aquest matí que ara que s’acosta el moment, ell tampoc s’ho acaba de creure). Ens quedarem com orfes el lletraferits terrassencs. Sí, ja sé que podem anar al Cau, i que el Narcís i el Lluís ens tractaran amb amabilitat exquisida i que ens trobaran tot el que busquem i, si no ho tenen, ens ho portaran tot seguit, però no serà el mateix. Aquest sí que serà un any nou diferent.