Tinc una mica abandonat aquest blog, no pas perquè no tingui ganes d’escriure, sinó perquè no paro de fer-ho. M’he passat uns quants mesos treballant en la redacció de l’Informe Biocat 2013, però els dos darrers, amb tota la correcció de galerades, edició de col·laboracions externes, traduccions… he anat de bòlit. Per si això fos poc, mentre jo em dedicava a recollir sobre el paper —ben ordenades i polides— les xifres del sector de les biociències, al meu voltant s’anaven enfonsant els pilars de la meva vida quotidiana. No és una metàfora: de l’agost cap aquí se m’han espatllat la Nespresso, la rentadora, el renta-vaixelles, la caldera de la calefacció i la cisterna del vàter —poca broma, que penja d’un celobert a vuit metres de terra i calen dos operaris i una bastida per a reparar-la. I com si això fos poc, la nevera i el cotxe reclamen a crits una substitució. És com si totes les màquines —comprades en moments diferents, amb anys de distància, de marques i graus d’ús totalment diversos— s’haguessin posat d’acord per convergir en un moment còsmic per fer patapam!
Fa una bona temporada que tinc la sensació que s’apropa un canvi dràstic a la meva vida que no sóc capaç de visualitzar. No és en absolut un temor, ben al contrari. És més aviat un pressentiment que ha de passar alguna cosa que, d’alguna forma, marqui un abans i un després. I en certa manera aquests dies, veient aquesta mena d’implosió del maquinari domèstic, he pensat que l’entorn percebia la vibració del canvi.
No cregueu pas que em penso que em tocarà la loteria: en compro tan poca que encara que em toqués la grossa a tots els números —cosa del tot impossible— no em trauria de pobre i no em canviaria gairebé gens la vida. Així que hauré de seguir atenta per mirar de saber, en primer lloc, on sóc; no fos cas que em pensés que sóc a una andana esperant un tren que no arriba mai i que, en realitat, el que calgui sigui agafar la bicicleta i pedalar, després d’identificar, això sí, el bon camí.
(…) Mentre escrivia el paràgraf anterior, he aixecat el cap i m’he topat amb lectures antigues: El crepúsculo del deber i El imperio de lo efímero, de Gilles Lipovetsky; El tesoro de los saberes ocultos, de Jacqueline de Romilly; La historia y lo cotidiano, de Franco Ferrarotti. No he pogut resistir-me a fullejar-los. Alguns, com el de Romilly, tenen un títol bastant més suggeridor que no pas el seu contingut (és una apassionada apologia de la lectura i de l’educació clàssica, a través de la constatació de tot allò que aporta a la cultura i a les capacitats personals, que de tan profund sovint es fa inconscient); el text peca d’una certa pompositat, molt francesa, i li falta capacitat de seducció, de manera que és més per reforçar les idees dels que pensen com ella que per atreure díscols.
Són llibres crítics amb els mitjans de comunicació —per això els tinc, són de quan preparava el meu doctorat en Ciències de la Comunicació, a mitjans dels anys 90—, però resulta curiós comprovar com s’han fet de vells, perquè parlen d’un sistema que ha canviat completament. Quan es van escriure aquests llibres, internet just acabava de descobrir la World Wide Web, Mark Zuckerberg —el creador de Facebook— tenia poc més de 6 anys i jo mantenia discussions estúpides sobre enciclopèdies i hipertext amb suposats especialistes que confonien els mecanismes humans d’accés a la informació i al coneixement amb el programari del PC (un PC que, per cert, m’ocupava mitja taula i on cabia 5.000 vegades menys informació que al pendrive que porto a la butxaca).
Per incorporar la vida quotidiana a la història, com reclamava Ferrarotti i tot un ampli corrent d’historiadors i sociòlegs, cal prendre una certa distància dels mitjans (aquells que ells mateixos diuen que ens banalitzen), perquè els seus discursos són efímers i la vida, tossuda, segueix. Tinc els meus dubtes que l’ascendent moral i ètic que certes figures del passat van exercir hagués resistit l’alta exposició mediàtica a què avui es veuen sotmesos els polítics i totes les figures públiques —la faula del pares, el fill i el ruc no és pas recent, però imagineu-vos l’impacte de l’excursió transmesa en streaming per internet.
Però, d’altra banda, no tinc la sensació que tot plegat hagi canviat tant: un cop aixeques la primera crosta, les motivacions reals que ens porten a fer el que fem (ambició material i de poder, desig, por, enveja…) no són tan diferents, i els mecanismes (contactes, influència, amenaça, violència…) tampoc. El que sí ha canviat és la velocitat: passen moltes coses, a molts llocs alhora i, el més important, en som conscients i tenim accés a aquesta informació. Per a alguns dels qui vam ser educats en d’altres entorns més lents, el vertigen que aquesta acceleració de la informació produeix ens fa més manipulables, però després d’haver llegit com composaven les seves fotografies els primers corresponsals de guerra (Ante el dolor de los demás, de Susan Sontag) jo no n’estic pas tan segura.
La vida líquida de què ens parla Zygmunt Bauman no crec que sigui tant el resultat d’una banalització induïda pels mitjans i el consumisme —que, òbviament, ajuda— com de l’escepticisme i la desafecció generada per les mentides i les manipulacions dels que han controlat la vida sòlida. En seguiré parlant.
Escrit(o)s (im)prescindibles 