‘Implosió’ domèstica

Tinc una mica abandonat aquest blog, no pas perquè no tingui ganes d’escriure, sinó perquè no paro de fer-ho. M’he passat uns quants mesos treballant en la redacció de l’Informe Biocat 2013, però els dos darrers, amb tota la correcció de galerades, edició de col·laboracions externes, traduccions… he anat de bòlit. Per si això fos poc, mentre jo em dedicava a recollir sobre el paper —ben ordenades i polides— les xifres del sector de les biociències, al meu voltant s’anaven enfonsant els pilars de la meva vida quotidiana. No és una metàfora: de l’agost cap aquí se m’han espatllat la Nespresso, la rentadora, el renta-vaixelles, la caldera de la calefacció i la cisterna del vàter —poca broma, que penja d’un celobert a vuit metres de terra i calen dos operaris i una bastida per a reparar-la. I com si això fos poc, la nevera i el cotxe reclamen a crits una substitució. És com si totes les màquines —comprades en moments diferents, amb anys de distància, de marques i graus d’ús totalment diversos— s’haguessin posat d’acord per convergir en un moment còsmic per fer patapam!

Fa una bona temporada que tinc la sensació que s’apropa un canvi dràstic a la meva vida que no sóc capaç de visualitzar. No és en absolut un temor, ben al contrari. És més aviat un pressentiment que ha de passar alguna cosa que, d’alguna forma, marqui un abans i un després. I en certa manera aquests dies, veient aquesta mena d’implosió del maquinari domèstic, he pensat que l’entorn percebia la vibració del canvi.

No cregueu pas que em penso que em tocarà la loteria: en compro tan poca que encara que em toqués la grossa a tots els números —cosa del tot impossible— no em trauria de pobre i no em canviaria gairebé gens la vida. Així que hauré de seguir atenta per mirar de saber, en primer lloc, on sóc; no fos cas que em pensés que sóc a una andana esperant un tren que no arriba mai i que, en realitat, el que calgui sigui agafar la bicicleta i pedalar, després d’identificar, això sí, el bon camí.

(…) Mentre escrivia el paràgraf anterior, he aixecat el cap i m’he topat amb lectures antigues: El crepúsculo del deberEl imperio de lo efímero, de Gilles LipovetskyEl tesoro de los saberes ocultos, de Jacqueline de RomillyLa historia y lo cotidiano, de Franco Ferrarotti. No he pogut resistir-me a fullejar-los. Alguns, com el de Romilly, tenen un títol bastant més suggeridor que no pas el seu contingut (és una apassionada apologia de la lectura i de l’educació clàssica, a través de la constatació de tot allò que aporta a la cultura i a les capacitats personals, que de tan profund sovint es fa inconscient); el text peca d’una certa pompositat, molt francesa, i li falta capacitat de seducció, de manera que és més per reforçar les idees dels que pensen com ella que per atreure díscols.

Són llibres crítics amb els mitjans de comunicació —per això els tinc, són de quan preparava el meu doctorat en Ciències de la Comunicació, a mitjans dels anys 90—, però resulta curiós comprovar com s’han fet de vells, perquè parlen d’un sistema que ha canviat completament. Quan es van escriure aquests llibres, internet just acabava de descobrir la World Wide Web, Mark Zuckerberg —el creador de Facebook— tenia poc més de 6 anys i jo mantenia discussions estúpides sobre enciclopèdies i hipertext amb suposats especialistes que confonien els mecanismes humans d’accés a la informació i al coneixement amb el programari del PC (un PC que, per cert, m’ocupava mitja taula i on cabia 5.000 vegades menys informació que al pendrive que porto a la butxaca).

Per incorporar la vida quotidiana a la història, com reclamava Ferrarotti i tot un ampli corrent d’historiadors i sociòlegs, cal prendre una certa distància dels mitjans (aquells que ells mateixos diuen que ens banalitzen), perquè els seus discursos són efímers i la vida, tossuda, segueix. Tinc els meus dubtes que l’ascendent moral i ètic que certes figures del passat van exercir hagués resistit l’alta exposició mediàtica a què avui es veuen sotmesos els polítics i totes les figures públiques —la faula del pares, el fill i el ruc no és pas recent, però imagineu-vos l’impacte de l’excursió transmesa en streaming per internet.

El catau d'un franctirador rebel, Gettysburg, de Gardner
“El catau d’un franctirador rebel, Gettysburg”, una fotografia que Alexander Gardner va “composar” per fer més dramàtic l’impacte de les seves cròniques de la Guerra Civil als EUA (1861-1865)

Però, d’altra banda, no tinc la sensació que tot plegat hagi canviat tant: un cop aixeques la primera crosta, les motivacions reals que ens porten a fer el que fem (ambició material i de poder, desig, por, enveja…) no són tan diferents, i els mecanismes (contactes, influència, amenaça, violència…) tampoc. El que sí ha canviat és la velocitat: passen moltes coses, a molts llocs alhora i, el més important, en som conscients i tenim accés a aquesta informació. Per a alguns dels qui vam ser educats en d’altres entorns més lents, el vertigen que aquesta acceleració de la informació produeix ens fa més manipulables, però després d’haver llegit com composaven les seves fotografies els primers corresponsals de guerra (Ante el dolor de los demás, de Susan Sontag) jo no n’estic pas tan segura.

La vida líquida de què ens parla Zygmunt Bauman no crec que sigui tant el resultat d’una banalització induïda pels mitjans i el consumisme —que, òbviament, ajuda— com de l’escepticisme i la desafecció generada per les mentides i les manipulacions dels que han controlat la vida sòlida. En seguiré parlant.

Anuncis

Xavier Fuentes

Un amic m’ha descobert un fotògraf que no coneixia, tot i estar molt a prop (a Les Fonts). Es diu Xavier Fuentes i la seva mirada és pura poesia. Ho podeu comprovar al seu web (http://www.xavifuentes.com/), que segons sembla acaba de renovar. Horitzons infinits en un mar del nord que sembla fet de la matèria dels somnis. Un aigua metàl·lica, quasi sòlida i els rastres de la mà humana (espigons, passarel·les…) com ganivets que tallen una realitat detinguda en un temps etern, sense principi ni final. La bellesa freda de l’absència i el silenci.

La mirada comprometida

Aquesta tarda hem presentat al FNAC d’El Triangle, a Barcelona, el llibre La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad que ha editat Intermón Oxfam en ocasió del seu 50è aniversari i del qual em van demanar que escribís el pròleg. El llibre és un recull de reportatges fotogràfics de països i projectes en els quals treballa l’ONG editora. Us transcric a continuació els pensaments que m’han servit per presentar el llibre.

M’han demanat que us presenti aquest llibre, “La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad” i, mentre pensava en quines coses volia destacar aquesta tarda del seu contingut, vaig recordar l’agra polèmica que va tenir lloc fa ja temps, a principis de 2005 crec, sobre una fotografia periodística.

Un fotògraf prou conegut, Javier Bauluz, havia volgut denunciar a través d’una imatge, que va publicar “La Vanguardia”, la indiferència de la nostra societat davant el fenomen de la immigració i les seves víctimes. Ho va fer tot fotografiant el cadàver d’un immigrant, isolat al mig d’una platja, mentre dos banyistes el contemplaven, indiferents al drama humà d’aquella mort.

Un periodista i conegut polemista, Arcadi Espada, va “denunciar” aquella fotografia com una manipulació, un muntatge, tot afirmant que el fotògraf havia deixat “fora de quadre” l’autèntica realitat d’aquella escena: els guàrdies civils, el personal sanitari, els altres banyistes…

Bauluz va ser taxatiu i clar en la resposta: no només aquella parella, sinó tota una platja amb més de 200 para-sols van restar indiferents mentre dos guàrdies custodiaven el mort durant tot el dia i allà no apareixia ningú a fer-se càrrec del cos. I es van publicar diverses imatges des d’altres angles que ho corroboraven. Bauluz afirmava: “Si el fotoperiodismo es algo, es intentar resumir una información en una sola imagen. Y la elección del ángulo y el momento es lo fundamental. Esta imagen es un símbolo de lo que estaba sucediendo en esa playa y de lo que está sucediendo en esta sociedad.”

Si faig esment d’aquesta polèmica és per recollir dues idees que em semblen reveladores a l’hora d’explicar què és i què ens aporta el llibre “La mirada comprometida” que avui presentem.

La primera idea és la de la indiferència de la nostra societat davant del dolor de persones com les que protagonitzen les imatges d’aquest llibre. Però, som realment tant indiferents? Quin efecte produeixen en la nostra sensibilitat, en els nostres sentiments, en les nostres conviccions imatges com les que aquí se’ns presenten?

Abans d’escriure el pròleg de “La mirada comprometida” vaig revisar algunes de les meditacions que sobre aquestes complexes preguntes fa l’escriptora i pensadora nord-americana Susan Sontag a la seva obra “Regarding the Pain of Others” (Ante el dolor de los demás). I la seva conclusió —que subscric— és que no hi ha una única resposta.

A títol individual, i com a societat, sovint ens sentim interpel·lats per les imatges de la violència o del dolor, però no sempre som capaços d’articular una resposta, ni en l’ordre individual ni en el col·lectiu, perquè les respostes solen ser complexes. L’existència de les ONG, organitzacions solidàries com Intermón Oxfam, és, clarament, un esforç col·lectiu per articular una resposta davant la commoció que ens produeix el dolor de les persones.

Crec, com ja he dit en algun altre lloc, que les ONG són filles de la commoció que ens produeix la pobresa i la injustícia, una commoció que en bona part vehiculen les imatges.

No és menys cert, tanmateix, que, de vegades, les imatges del dolor —a la premsa, a la TV— l’han banalitzat i, sobretot, que sovint les víctimes han estat “despersonalitzades”, “cosificades”. Sovint les fotografies han “exhibit” homes, dones, nens de pell fosca, d’altres cultures i d’altres països en situacions que no ens atreviríem a mostrar, si el patiment que denunciem fos el dels nostres veïns d’escala.

Però resulta massa fàcil donar-li la culpa d’aquest “exhibicionisme” als fotògrafs. El fotoperiodista escull, com deia Bauluz, l’angle i la imatge que més informació ens aporta, però quan mira ho fa també a través dels ulls de la societat a la qual pertany. Perquè mirar, la qualitat de la mirada, és un exercici alhora individual i col·lectiu.

La mirada dels mitjans de comunicació cap a la pobresa i la injustícia ha anat canviant en els darrers anys, com crec que demostren a bastament els treballs que aquí ens presenten Tomás Abella (Bolívia), Eduardo Arrillaga (Nicaragua), Santos Cirilo (Etiòpia), Luis Magán (Índia), Fernando Moleres (Sri Lanka i Bangladesh) i Bru Rovira (Mèxic i Chad). No només els temes socials, i les notícies relacionades amb la pobresa i la injustícia ocupen avui més espai en les agendes mediàtiques que deu anys enrera, sinó que, a més, les persones del Sud han deixat de ser mers subjectes passius de la nostra observació per “humanitzar-se” davant dels nostres ulls.

Crec que en aquest canvi ha jugat un paper clau el compromís personal dels professionals, homes i dones que, com els sis autors d’aquest llibre, han sigut dins dels mitjans els primers advocats de les raons d’aquestes poblacions oblidades i menystingudes. Però, malgrat tot, la dinàmica dels mitjans imposa les seves regles i, sovint no els és possible, als professionals de diaris i revistes, fer un llarg viatge al costat d’un bon fotògraf per aprofundir en aspectes diversos d’un país. Anar de la pedrera a la filatura, de l’hospital maternal als jocs sota l’aigua d’un grup de nois, d’un camp petrolier del Chad a la “maquila” de Mèxic. Per això calia també fer un llibre així, per permetre a aquestes magnífiques fotos periodístiques escapar de la tirania de l’actualització permanent, 24 hores sobre 24 hores, 365 dies sobre 365 dies… Escapar de la trivialització de la pressa.

Us deia abans que la presentació girava sobre dues idees. Si la primera era la relació entre imatges i sofriment, entre aquestes imatges i les nostres reaccions, la segona és la idea de la versemblança i les conflictives relacions de la fotografia periodística amb la realitat

En la meva opinió “La mirada comprometida” és un llibre que mira directament la realitat i que ens posa a les mans justament allò que sovint “queda fora de quadre”. I ho fa posant al nostre abast imatges inesperades, en certa forma sorprenents: lluny de la imatges “noticioses” que diaris i televisions ens serveixen dels països del Sud —conflictes, catàstrofes, polítics abraçant-se o fent discursos…—, aquí trobem el mestre africà dictant una classe, els nois indis jugant a una font, les dones de Nicaragua carregant paquets camí del mercat, el camperol mexicà resant en la petita capella que s’ha fet al menjador de casa, les dones aimares sembrant els seus camps… Una realitat que fa que aquests éssers humans deixin de ser un esdeveniment per ser persones com nosaltres.

Però a mi, el que més m’impressiona són els somriures. El llibre n’és ple de somriures. Però n’hi un d’especial: el d’una mare etíop que travessa el pati d’un centre de nutrició, amb els seus quatre fills. El més petit, tot nu, deixa veure al seu cos els estralls de la manca d’aliments. I tots cinc somriuen. Són cinc somriures, us ho confesso, que, de vegades, quan em sento defallir per la feina o el cansament, il·luminen el meu camí.