20 anys, 10 anys

Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempreLa jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.

20 anys dels Quicos

Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto, en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.

El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”

Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!

Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.

Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦

Anuncis

Nit de jotes

Ahir vaig anar a veure i a sentir els meus amics els Quicos (Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries) a l’Artesà Tradicionarius de Gràcia. Quasi em quedo al carrer, tant era l’interès i nombrós el públic que volia entrar a la sala. L’espectacle (Voldria tindre el talent, que és el títol d’una peça del seu darrer àlbum, Ocó!, amb què rendeixen homenatge als grans mestres joteros) va ser molt divertit, amb una hàbil posada en escena per explicar els orígens i la diversitat de la jota, des del seu llegendari bressol morisc (Fandango dels adéus, Aben Jot) fins a les versions més lliures que els de Tortosa en fan, passant per cants de sega i de batuda, i per tota una classe d’improvisació de quartetes en la qual van participar amb més ànims que afinació, però amb entusiasme i creativitat, algunes persones del públic. Tot amb una ambientació de taberna de poble: estovalles de mocador de fer farcell, gotets de vi i olives (aulives, com en diuen ells).

Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la “meva” entitat, és a dir l’entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.

També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l’Ebre i l’impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M’encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.

Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.

Oranetes i cigonyes

En arrencar la setmana vaig rebre una nota del meu amic Jordi recordant-me que, a Tortosa, tornava el Carrilet de la mà dels Quicos (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), i vaig pensar: “Ves per on, ja s’ha acabat l’estiu”. Quan la gent no vivia tan pendent dels rellotges i els calendaris, quan no hi havia Internet, ni mòbils, ni pedeas, ni totes aquestes coses, homes i dones sabien que havia arribat la primavera, fes el temps que fes, quan veien volar les primeres oranetes, i sabien que tombant la cantonada hi havia la tardor quan veien marxar les cigonyes. A Tortosa, estrenen l’estiu amb la Festa del Renaixement i l’acomiaden amb les Festes de la Cinta, i a un i altre esdeveniment els Quicos hi porten la seva música i el seu humor de firaires benintencionats.

Sempre he pensat que La Taverna di Enrico, el divertit espectacle que els Quicos porten des de fa ja onze anys a la Fira del Renaixement, resumeix millor que cap altre dels seus muntatges l’esperit de la troupe: el dels còmics ambulants que durant deu segles van fer camí, d’hostal en hostal, amb un petit repertori fet d’ofici dramàtic i sabiesa popular que oferien a tota mena de públics a canvi de la voluntat. Els Quicos també traginen, de festa major en festa major, d’envelat en envelat, un humor fàcil, no exempt de compromís i crítica social, de la mà de la seva voluntat de recuperar, conservar i popularitzar el folklore de les Terres de l’Ebre, especialment la jota.

El component teatral del treball d’aquest grup tortosí els fa diferents a d’altres formacions amb les quals comparteixen l’esforç d’actualitzar les músiques tradicionals, però també suposa, al meu entendre, la seva principal limitació, ja que la lògica dels personatges (aquests acudits i diàlegs tan ben trabats en una naturalitat ben assajada) pot arribar a emmascarar la música que interpreten. Però, vaja, aquest és un problema menor si el grup és capaç d’anar creant nous temes i noves escenificacions per apropar-los al públic. Ara ja fa més de dos anys que van produir el seu darrer disc, No es pot viure!, i una té la impressió que ja fora hora de veure un nou treball del grup i una nova proposta escènica.

La gent de Tortosa s’ha enfilat al carrilet, i la resta enfilem cap a la feina feixuga que ens porta la tardor i el nou curs. A més, el que se’ns acosta no és pas poc: un any de traspàs (allò que en castellà en diem bisiesto), d’eleccions generals i d’Olimpíades. No sé pas si ho aguantarem això (almenys jo).

Retrobaments i comiats

Avui (bé, de fet ahir, 24 de desembre) vaig tornar a escoltar, després de molts mesos sense fer-ho, la música dels Quicos. És Nadal, temps melanconiosos, de retrobaments, dies en els quals mirem cap a casa buscant sentiments segurs als quals aferrar-nos: la terra, les velles amistats, les tradicions, la música que evoca la infantesa, els dolços i les moxaines que ens van fer i que vam fer… És temps de solstici d’hivern en què retem homenatge a la vida soterrada que dorm, amb l’aparença de mort, sota el fred i la neu: el tió màgic, l’arbre sant ple de llum, fruites i regals…

En aquests temps jo sempre em sento una mica com la Reina de les Neus, amb el cor glaçat i isolada en el meu palu de gel. Em costa trencar la crosta de gebrada que m’envolta, fins que la música no m’escalfa el cor. Avui han estat les nadales dels meus amics tortosins, i la seva forma burleta de tocar i cantar les cançons de tota la vida, que encara ara, després d’anys de sentir-les, em fan riure. M’agrada, per exemple, la Santa Nit a ritme de blues i l’acudit del pobre gall que veia acostar-se el Nadal amb esglai. Pots considerar-los valors segurs, que sempre són allí per tornar-hi, i no ho dic només perquè ho estigui escoltant en un disc: si vas a veure els seus espectacles saps perfectament el que hi trobaràs (entenc que a una part del seu públic és just això el que els agrada; a mi de vegades em sembla que malmeten el seu talent per no sortir-se mai del guió).

Temps de retrobaments i de comiats. Avui he passat per la Llibreria Grau, que tancarà passat festes, quan enfila el camí cap als 75 anys (la va fundar Joan Grau, pare de l’actual propietari, el 1932). Pels lletraferits de Terrassa dir Grau és evocar una llibreria singular on, per norma, durant 60 anys no es va tornar ni un llibre a cap editorial, i aquests es van anar acomulant, acomulant, acomulant… fins que en els darrers temps del vell Grau, aquell home menut de moviments nerviosos et despatxava al carrer, ja que era literalment impossible entrar a l’establiment. Fa sis anys que el Valentí Grau, el fill d’aquell home singular que va començar com a pintor (pocs saben que abans de la guerra, la seva llibreria funcionava també com a sala d’exposicions), buida la casa que va heretar dels seus pares (operació que li han permès, entre d’altres coses recuperar una vella moto de joventut que havia quedat enterrada en llibres). Des de fa un any, a més, el Valentí liquida, i tot i així, en la darrera gran operació que ha fet per poder tancar la llibreria s’han encaixat més de 250.000 llibres!!!

En aquests darrers anys tots hi hem trobat coses sorprenents a cal Grau: llibres en català de totes les èpoques (jo, ja que parlàvem dels Quicos, hi vaig trobar una de les primeres edicions de Terres de l’Ebre, de Sebastià Joan Arbó, però també obres d’en Pitarra i sarsueles en català de finals del segle XIX, vells números de L’esquella de la torratxa, una edició de 1901 de Quan ens despertarem d’entre els morts d’Ibsen…), obres de consulta, de regal, novel·les negres, roses i de tota gamma de colors, contes infantils de tots els temps.

Encara no em puc creure que tanqui la Llibreria Grau (el Valentí em deia aquest matí que ara que s’acosta el moment, ell tampoc s’ho acaba de creure). Ens quedarem com orfes el lletraferits terrassencs. Sí, ja sé que podem anar al Cau, i que el Narcís i el Lluís ens tractaran amb amabilitat exquisida i que ens trobaran tot el que busquem i, si no ho tenen, ens ho portaran tot seguit, però no serà el mateix. Aquest sí que serà un any nou diferent.