Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continue reading “Reorientant el futur”

Anuncis

Recerca i innovació: creativitat i responsabilitat

Per què investiguem? Sempre he pensat que la resposta a aquesta pregunta connecta directament la recerca amb la creació artística: fem recerca perquè som capaços d’imaginar el que no veiem, d’inventar noves teories, noves tesis que necessiten ser explorades, demostrades, malgrat que en el seu inici puguin semblar tan fantàstiques com una obra de ficció. 

Investiguem també gràcies a aquesta incapacitat, tan humana, d’evitar el fracàs eludint l’obstacle: l’home (i la dona, és clar) és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, fa la dita. Però és justament aquesta insistència a seguir recorrent un mateix camí malgrat els entrebancs —i la capacitat per pensar maneres de retirar les pedres enlloc d’evitar-les— el que ens fa capaços de mantenir la perseverança que requereix la recerca. No evitem la pedra per instint, innovem per superar-la.

Havia enfilat aquí aquest pensament tot reflexionant sobre el sentit i els objectius del programa de difusió de la ciència del Parc Científic de Barcelona —una de les meves diverses responsabilitats actuals. Es tracta d’entendre quin impuls porta el científic al laboratori per connectar-lo amb els impulsos que mouen els joves, potser per explicar-los que darrera de qualsevol recerca que val la pena emprendre hi ha la capacitat d’imaginar un món millor que la ciència ens pot ajudar a construir.

Suposo que pensava en aquestes coses, perquè he estat llegint sobre RRI (Responsible Research and Innovation), que situa l’educació científica, formal i no formal, com una peça clau per a construir una societat més informada i més implicada en la gestió de la recerca, més conscient del seu potencial, però també de les responsabilitats que té cadascun de nosaltres en el procés, des de contribuir a la identificació i priorització dels reptes socials als quals cal destinar més recursos fins a estar obert a les innovacions que milloren la vida de les persones sense apriorismes ni prejudicis. Seguint a autors com Richard Owen, es tracta de passar de la recerca en societat a una recerca amb i per a la societat

Pensava en totes aquestes coses ahir, mentre escoltava els participants en la taula rodona sobre creativitat i innovació amb laqual es va cloure la jornada de celebració del 10è aniversari de l’IRB Barcelona. Una taula brillant, moderada per l’Antoni Bassas, i integrada per Joan Massagué, director de l’institut Sloan-Kettering de Nova York i president del comitè assessor internacional de l’IRB, per Ferran Adrià, el nostre cuiner-estrella per qui no calen presentacions, i per Toni Segarra, un creador publicitari a qui devem l’icònic “¿Te gusta conducir?”

Es van dir coses molt interessants, des de la falàcia del concepte “natural” en la producció d’aliments (Adrià: “Natural respecte a què i a quan. Els tomaquets que ens agraden no tenen res a veure amb la planta que creix de forma natural als Andes de la que procedeixen”) fins l’amenaça que l’isolament del científic representa per a la seva creativitat (Massagué). Però també es va posar de relleu que la creativitat en ciència assumeix tot el seu sentit quan s’alinea a donar resposta als reptes socials (Massagué: “La creativitat és trobar noves preguntes i la forma de portar-les al laboratori” i també “És essencial que els líders de grup estiguin atents al talent dels joves i que els ajudin a trobar els reptes per emprar-lo”).

Perquè la societat sigui oberta i flexible per acceptar nous enfocs per donar resposta als grans reptes socials (sostenibilitat, equitat, creixement amb justícia) la comprensió de la ciència, la seva popularització és bàsica, així que el programa del PCB té molt de futur. 

Canvis i retorns

La lluna plena que em mira i em segueix mentre pedalejo Diagonal avall m’inspira paraules, com me les inspira també el somni recurrent on ens estimem com mai ho arribarem a viure. Però els mots, dolços o amargs, no troben el seu camí fins aquestes pàgines, perquè queden atrapats en les teranyines del cansament i acaben morint, xuclats per les aranyes de la pressa, les obligacions i, fins i tot, la desídia.

Els canvis —la meva nova feina al Parc Científic de Barcelona (PCB)— són un bon motiu per escriure, però també un obstacle, perquè de sobte al meu voltant tot s’accelera, els límits per tancar els projectes s’escurcen i les agendes es col·lapsen amb reunions de traspàs a una banda i a l’altra del meu canvi de vida.

Vaig escriure aquestes primeres ratlles apressades robant uns minuts al son per deixar memòria aquí del pas important que he donat aquest febrer, deixant Biocat per a sumar-me a un gran projecte que volem fer créixer i desenvolupar en tot el seu potencial. Al PCB hi ha un gran equip, en dimensions i capacitats, però fins i tot els millors queden lluny d’aconseguir els objectius a què poden aspirar si treballen isolats i els manca una estratègia compartida. Aquestes dues primeres setmanes m’han permès començar a mesurar totes les possibilitats que tenim davant i s’ha començat a dibuixar el full de ruta que marcarà les nostres properes passes.

Mentre a fora s’acceleren els canvis, a dins visc la perplexitat de l’indefugible retorn. Em sento atrapada per uns sentiments que voldria superar, però que no supero. La prova més evident n’és el pes d’aquest silenci de sis setmanes. La resignació amb què intento oblidar és com un aire calent que corseca les meves paraules, com s’asseca la tinta d’una ploma que has deixat sense tapa. Si vull oblidar no puc explicar els meus somnis, ni els meus desitjos, ni compartir l’emoció d’aquella cançó que acabo de descobrir, ni sincerar-me sobre què m’inspira el llibre que estic llegint. Si vull oblidar, he d’extirpar una part —de vegades dolorosament gran— dels meus pensaments quotidians, fer veure que tu no en formes part… i l’esforç em deixa totalment exhausta.

Com a exercici terapèutic, m’he proposat escriure cada dia, o almenys 3 o 4 cops per setmana, petits comentaris sobre fets del món, coneguts per tothom —com aquesta bogeria d’atemptats terroristes que han colpejat Dinamarca— o ignorats —com alguns dels projectes de les empreses i entitats del PCB o algun article interessant que hagi llegit en algun mitjà especialitzat poc conegut. Confio tenir la disciplina necessària. Vosaltres, lectors, en sereu els jutges.

Canvis

Estrenar nova seu (que és el que farà dilluns Biocat) és com canviar de feina sense canviar de feina. Estrenaré despatx i, tot endreçant les capses i papers que he estat empaquetant avui, construiré nous equilibris, noves rutes de cerca entre els estrats de realitat que formen un arxiu. Retrobant el lloc de llibretes i arxivadors, completaré la neteja que he fet aquests dos darrers dies, que m’ha fet adonar-me, de nou, de la gran quantitat de coses supèrflues i estèrils que anem acumulant amb el temps.

La nova seu de Biocat està a la planta baixa de la Torre I (a l'esquerra de la imatge).
La nova seu de Biocat està a la planta baixa de la Torre I (a l’esquerra de la imatge).

Ens traslladem al Parc Científic de Barcelona, a la Zona Universitària, més lluny del centre, però més a prop de diverses entitats de referència en recerca, com el CNAG i l’IRB, i al costat d’una setantena d’empreses. L’entorn i els serveis del Parc ens permetran desenvolupar-hi la major part de les nostres activitats i aprofitar-nos de l’ecosistema petit que és el PCB per a projectar-nos cap a l’ecosistema gran que és la BioRegió catalana.

El transport se’ns complica, però jo vull aprofitar-ho com una oportunitat i tirar mà de la bicicleta per als meus desplaçaments des de i fins a l’estació del tren. La idea em fa sentir un cert esperit d’aventura. Com deia, canviar de feina sense canviar de feina. Renovar-se per seguir fent millor el que ja fèiem bé i per inventar coses noves inspirades pel nou entorn. Aprofitar les distàncies per fer exercici i apostar per una mobilitat més saludable per a mi i per a tota la ciutat. Ja ho veieu, com una nena amb sabates noves.