Etiqueta: Catalunya

Elogi dels amors impossibles

Els amors perfectes són com les utopies polítiques: el somni d’una vida ideal viscuda per persones extraordinàries, en un entorn just i amable.

L’home dels meus somnis viu a l’illa de Thomas More, perquè allà hi ha pau i felicitat, treball i educació per a tothom i ja no cal posseir res, perquè tot és de tots. L’home dels meus somnis viu allí, perquè, com la societat d’Utopia, ell és perfecte: sempre em somriu, mostrant la felicitat d’estimar-me; m’escolta quan li parlo del que m’interessa, i comparteix amb mi les seves alegries i les seves penes; el seu cos és càlid, els seus braços forts i els seus besos dolços. Ho són ara i ho seguiran sent eternament, perquè aquest amor té la perfecció de les utopies: és inabastable. No s’emblanquinarà amb el polsim del temps, no s’esquarterarà estès al sol i serena de la quotidianitat, les tempestes de la convivència no l’arrossegaran riera avall.

Sempre he pensat que, d’una forma o altra, tots guardem al cor un amor perfecte. Per la majoria és una utopia, allò que hauria pogut ser si… Només uns pocs tenen la sort d’haver-lo trobat i haver-lo viscut, si més no per un temps.

No sé com ho viuen d’altres, però, a mi, el meu amor impossible m’il·lumina i m’inspira. M’ajuda a escriure aquests pensaments (im)prescindibles i en les tardes melangioses, em fa sentir acompanyada. Un romanticisme malatís, em direu. Potser sí.

D’altres somnien en utopies bucòliques: un país lliure i civilitzat, amb el pensament orientat al nord i el cor càlid com el sud. Molts voldríem creure en aquest somni, tot i que un entorn ombrívol s’entesta en aixecar barreres al diàleg, que és l’únic camí perquè la realitat s’apropi a les utopies. Però si més no, tot aquest procés ha servit per sacsejar les posicions acomodatícies i fer-nos pensar en quina mena de país i de societat volem viure. Pel camí han caigut algunes fites i alguns falsos herois (que ja era hora que caiguessin, perquè ja feia estona que tocava). De tant en tant cal fer bogada i espolsar els matalassos.

No sé què en sortirà del xoc entre l’utopia catalana i el penós immobilisme celtíber, però crec que sort en tenim dels amors impossibles.

Un país malalt

Sóc a Madrid i estic que “trino”. Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d’una consultora de comunicació sobre la “marca Espanya” m’ha posat els pèls de punta.

I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d’Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes…— mentre formem part de l’Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen “deriva nacionalista”, com si el principal problema no fos la mala gestió d’unes elits que continuen mantenint el poder després d’haver demostrat a bastament la seva incapacitat.

Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris “exemplars” que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s’han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l’Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d’Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d’uns gestors ineptes.

I, siguem francs. A casa nostra s’han fet algunes coses millor, però també n’hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l’esperit caïnita que travessa l’Estat de nord a sud i d’est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l’altra. Tendim a jugar sempre amb l’equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l’habilitat o l’oportunitat d’emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.

Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l’Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.

Preguntes

Avui m’he hagut d’enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.

L’agressiva i retrògrada concepció de l’espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n’érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l’estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d’amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.

Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l’hotel, t’asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t’encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m’he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s’obliden de diferenciar l’aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d’altres.

Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L’esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n’escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d’aquesta nova religió dels “tots iguals”.

Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l’Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina’t a Génova.

La pregunta ‘què passarà després del 25 de novembre’ no l’he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s’estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.

La ciutat de les flors

La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l’avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen  l’aeroport de la ciutat, les mitjanes de l’autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d’una calculada diversitat, on els eucaliptus s’alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc… Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.

La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d’un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m’explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la ‘ciutat de les flors’, precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d’altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals…

A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l’Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i  a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d’expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon ‘i a quin hotel us esteu?’ Jo tinc la meva pròpia anècdota d’expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m’acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d’ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d’Àsia.

Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d’altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una ‘biotec’ que fa pocs mesos va obtenir l’autorització de la SFDA per una nova vacuna  i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.

Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l’abast d’aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre ‘imperi’ no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.

Paraules (1)

“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
…