Sorprenent solidaritat

Acabo de llegir a l’InfoCatalunya, la revista que edita i distribueix gratuïtament a tot el país la Generalitat, que aquesta institució dona suport a la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer, i m’he quedat al·lucinada. Com pot prendre partit l’agència de cooperació d’un govern, i el govern mateix, en la defensa d’un reconeixement a una sola de les institucions que treballen en l’àmbit de la solidaritat? És potser més valuós per al Govern català el treball que fa aquesta fundació per les persones pobres que el que poden estar fent d’altres organitzacions solidàries amb més història i menys personalisme, amb més abast i més transcendència?

A aquest suport públic diguem-ne espiritual a la Fundació Vicenç Ferrer, hi han afegit la donació (només a aquesta i no pas a d’altres entitats igualment solidàries) de la recaptació d’uns concerts i unes actuacions musicals al Palau Robert que fins on jo sé es paguen amb diners públics. Amb quin criteri, em pregunto?

Després de 15 anys al món de les ONG, coneixent com conec com n’és de complex l’accés als fons públics per les organitzacions solidàries i el treball d’avaluació que cal fer per ser justos en el repartiment dels ajuts a projectes (cosa que no sempre s’aconsegueix), aquest suport no només em sembla arbitrari, sinó clarament oportunista. Sembla dictat pel temor de no sortir a la foto si Vicenç Ferrer ascendeix als altars laics del Nobel abans d’ascendir als altars de l’Església (cosa que té difícil sent un exjesuita, companyia sempre una mica massa alternativa pel gust de certes jerarquies, que va penjar els hàbits per casar-se).

Personalment, mai vaig ser admiradora de l’estil personal i el tarannà del vell cooperant que sense cap mena de rubor declarava a les entrevistes que no l’importaven les causes de la pobresa, però que tenia clar que s’havia d’ajudar a les persones que ho necessiten. Estic totalment d’acord en la segona part de la frase, però per més que ajudis, mai et pots desentendre de les raons que fan pobres als pobres; no pots construir un microcosmos de buenismo a Anantapur, mentre el món segueix avançant tot aixafant milions de persones entre les dents d’un engranatge d’injustícia que no et molestes a denunciar.

Tanmateix, tot i no estar d’acord amb els seus plantejaments, podria haver entès que se li hagués donat el Nobel a la persona, per la seva capacitat d’inspirar a milions, pel seu carisma, pel seu compromís personal… I hagués entès que els membres del Govern haguessin donat suport de forma pública, però això sí a títol personal, a Vicenç Ferrer com a candidat al Nobel de la Pau. El que no entenc és per què l’admiració a una persona que ja ens ha deixat hagi d’esdevenir guardó a una entitat que no és exemplar ni per dimensions, ni per tipologia de projectes, ni per implicació en sensibilització i campanyes. I em sembla poc equitatiu (i un Govern ho ha de ser) que es dongui suport públic a la candidatura.

Suposo que no guanyaré admiradors per aquesta entrada, perquè molta gent  valorava la figura de Vicenç Ferrer. I als mitjans els encantava, més que el que deia o el que feia, el seu aspecte d’apostol laic. Tant se val. Algú ha de dir aquestes coses, i potser a mi em resulta més fàcil ara que ja no sóc al sector.

Seguirem el tema.

Anuncis

Objectius del Mil·lenni

Estic molt contenta, perquè acabo de rebre els primers exemplars del llibre que he escrit, conjuntament amb Xavier Masllorens, sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, un conjunt de compromisos de la comunitat internacional per reduir dràsticament la pobresa abans del 2015 i que, com diem en la nostra obra, seran la referència per mesurar fins a quin punt la societat i els Governs ens prenem seriosament la justícia i la solidaritat.

Escriure aquest llibre —i estudiar, per fer-ho, l’estat de la qüestió en les polítiques a favor de la igualtat entre sexes, en la lluita contra la sida, en les mesures per reduir la mortalitat materna, en la condonació del deute o en la reforma del comerç internacional— ha resultat una tasca molt enriquidora, i m’ha servit per reforçar les meves conviccions i el meu convenciment que la tasca que es fa des de les organitzacions de la societat civil és molt important i útil, i que ho serà encara més en el futur, per exigir a les institucions polítiques, a les empreses i a les persones amb capacitat de decisió que compleixin les seves responsabilitats en relació a la lluita contra la pobresa i el desenvolupament social.

I no es tracta de donar diners i mirar cap a l’altra banda, i seguir fent el de sempre. Els problemes que acara el món (el canvi climàtic, la injustícia en el repartiment dels recursos, la violència contra les dones i la seva marginació de les instàncies de poder i de decisió, l’extensió de la sida…) no se solucionaran només amb més ajuts econòmics —però tampoc sense augmentar les dotacions adreçades a millorar la situació dels més vulnerables. Els canvis es produiran amb una justa combinació de recursos, mesures polítiques i canvis en les actituds i valors socials i individuals.

Formalment, l’aprovació de la Declaració del Mil·lenni, l’any 2000, i la formulació dels vuit objectius que s’hi vinculen, són un pas en aquesta línia, un canvi de paradigma respecte a la pobresa de la comunitat internacional. Per desgràcia, les actituds ultraconservadores i extremistes d’alguns països han anat en la direcció contrària al que es necessita.

Als dos autors d’aquest llibre ens agradaria pensar que estendre el coneixement dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i de la transcendència de la seva contribució a la reducció de la pobresa, contriburà de manera efectiva a atènyer aquestes metes. Si més no, confio que trobeu que és una manera distreta de posar-se al dia sobre l’estat del món. Ja m’ho direu.

Un dia per als drets de les dones

Acabo de tornar de la festa solidària anual d’Intermón Oxfam, Un Dia per a l’Esperança, que a Barcelona s’ha celebrat al Moll de la Fusta. Però aquesta ha estat només una de les 47 ciutats de tota Espanya on té lloc aquesta convocatòria, que mostra l’àmplia diversitat del treball d’Intermón Oxfam (cooperació i ajut humanitari, comerç just, campanyes) al voltant d’un tema. Aquest any l’eix triat ha estat els drets de les dones, exemplificats a trevés del treball de l’ONG a República Dominicana i l’esforç que les dones d’aquell país fan per millorar la situació de les seves famílies i de les seves comunitats.

El recompte de participació a la trentena de festes d’IO que s’han fet avui (algunes ja van celebrar-se ahir i divendres i a unes quantes ciutats la convocatòria s’ha posposat fins el 28 d’abril i el 5 i 13 de maig) ha superat de llarg les 170.000 persones.

A més, s’hi pot participar d’altres maneres, com per exemple prenent part en l’acció viral per recollir fons per als projectes d’IO a favor de les dones. Prova-ho, és divertit, a més de solidari.

Amb tots els anys que fa que col·laboro amb IO, he de reconèixer que la festa solidària anual és un moment de reafirmació del meu compromís, tan potent com ho han estat les meves visites als programes de cooperació d’organització i el meu contacte directe amb les persones amb què col·laborem. Sí en aquests viatges he tingut ocasió d’admirar la força i la resolució amb què lluiten pel seu futur les persones que viuen en la pobresa (especialment, aquestes dones admirables que es deixen la pell evitant que les seves societats es desintegrin i construint espais d’esperança), quan sóc a esdeveniment com el d’avui sento l’orgull de formar part d’un moviment que és molt més gran que la suma de la petita aportació que fam casacun de nosaltres.

Pel fet de treballar en una ONG, sento sovint comentaris crítics: que si només fem que posar parches i convertir-nos en complices d’un sistema intrínsicament injust; que si no ens controla ningú i no expliquem massa bé què fem amb els diners; que si som massa paternalistes; que si prediquem la revolució des de la barrera; que si el que fem és pura caritat i que així no s’acaba amb la pobresa…

Cap d’aquestes coses és certa (almenys ho puc dir sense por d’equivocar-me en el cas d’Intermón Oxfam, que conec a bastament), però totes apunten cap a riscos certs. Es cert que s’ha volgut, i alguns encara volen, manipular la cooperació en benefici de determinades visions polítiques o d’interessos econòmics i geoestratègics, però si algú ha denunciat aquest biaix i ha fet girar la mirada dels mitjans cap al nostre sector ha estat l’activisme de les ONG (contra l’ajuda oficial que obliga a contractar serveis als països donants, contra l’ús pervers de l’ajut alimentari per colocar excendent de cereals, a favor d’un sistema de subvencions a ONG més transparent i que primi la qualitat en la lluita contra la pobresa, contra la falta d’imparcialitat de l’ajut humanitari en mans dels contendents en certs conflictes, etc.).

També és cert que hi ha ONG amb orientacions molt paternalistes i caritatives, que declaren que tant els fan les raons de la pobresa i que no qüestionen l’injust sistema de repartiment de poder i recursos, tant a escala internacional com dins de molts països, però cada dia són més les organitzacions que ens mobilitzem per canviar l’estat de les coses. Reprenent una coneguda metàfora, ni donem el peix, ni donem la canya (sobretot, perquè amb una canya es fa ben poc si un és camperol a l’àrid Sahel o l’aigua baixa contaminada per una mina d’or a la selva peruana) sense abans preguntar-li al beneficiari què necessita (potser un crèdit per hams i ceb) i treballar junts com garantir la viabilitat futura del projecte i la seva contribució al desenvolupament de la comunitat i del país.

De la transparència parlava en una entrada anterior i em reitero en l’opinió que cal exigir-la, i analitzar la informació que rebem des de la racionalitat i no només des del cor. Cal preguntar-se no només si els diners arriben, sinó també què es fa amb aquests diners; com volem que sigui el món i com hi estem contribuint amb aquesta ajuda que donem; no limitar-nos a donar diners, sinó comprometre’ns en altres formes de col·laboració que ens permetran ser més a prop de les organitzacions a les quals donem suport i conèixer millor què fan; desconfiar dels mesianismes i de les solucions fàcils; anar més enllà de les imatges emotives…

Transparencia

Acabo de leer en La Vanguardia un excelente artículo de Maricel Chevarría sobre la transparencia y el rendimiento de cuentas en las ONG. Confieso que soy parte directamente interesada en el asunto desde mi nuevo puesto de responsable de Identidad e Imagen de Intermón Oxfam, organización a la que acabo de reincorporarme (por eso he tenido tan abandonado mi blog este último mes) después de un año en la empresa privada.

Como señala el propio artículo, el renovado interés por el tema de la transparencia en la gestión de la solidaridad es consecuencia del último escándalo del sector: la detención del presidente de Anesvad, acusado de fraude. Para la periodista es también relevante el importante crecimiento de los fondos privados gestionados por ONG, que según la Coordinadora Estatal asciende ya a más de 307 millones de euros (y eso sólo considerando las organizaciones dedicadas a la cooperación internacional para el desarrollo).

Según el Directorio 2006 de la Coordinadora de ONGD, hecho público el pasado viernes 29 de marzo, en 2005 se registró un aumento del 34% (es decir, 75 millones de euros más) en los fondos privados percividos por las ONG de cooperación, en buena parte debidos al apoyo que recibimos para nuestro trabajo de ayuda a las víctimas del tsunami que afectó al sudeste asiático el 26 de diciembre de 2004.

Ese aumento del apoyo social acarrea, sin duda, mucha responsabilidad, pero como señala el sociólogo Salvador Cardús en el artículo de La Vanguardia, el donante no siempre se interesa por conocer con detalle qué se hace con su dinero: busca emociones más que razones. Esto explica, hasta cierto punto, el éxito de las organizaciones de apadrinamiento, donde un niño simboliza el destino de la ayuda que cada socio entrega. Cada padrino establece una relación afectiva (a través de cartas, dibujos, fotografías) con un niño concreto al que se supone que ayuda directamente, aunque eso no sea más que un relato a medida para el donante con el que se empaqueta una ayuda que va necesariamente a la comunidad, si se quiere que de verdad sea efectiva (hay casos de organizaciones sobre las que sobrevuelan serias dudas en cuanto a la eficacia y adecuación de su ayuda, pero que siguen disfrutando del apoyo emocional de miles de personas, satisfechas con una sonrisa infantil de papel).

Sin dada, el reto de la transparencia y la rendición de cuentas en nuestro sector es encontrar el justo equilibrio entre la emoción y la razón. Hay que establecer canales que permitan acercar a los donantes de aquí a los beneficiarios reales de allí (¿quiénes son? ¿cómo se llaman? ¿cómo viven? ¿qué ha cambiado ens sus vidas gracias a la ayuda recibida? ¿qué sueñan? ¿qué proyectos tienen?), pero también hay que mostrar balances y resultados precisos, indicadores de eficacia y eficiencia, qué hemos aprendido con lo años y cómo lo aplicamos. Y el donante tiene que exigir información precisa sobre esos aspectos más técnicos y aburridos de la cooperación, pero que son la garantía de que sus aportaciones están contribuyendo a conseguir un mundo mejor, que es (o al menos debería ser) el bjetivo de nuestra solidaridad.

Las otras geografías

Acabo de encontrar en la web la página de la Editorial Tirant Lo Blanch (Valencia) sobre el libro Las otras geografías, con el que los profesores Joan Nogué (Universitat de Girona) y Joan Romero (Universitat de València) han querido compendiar un conjunto de visiones críticas del mundo actual elaboradas desde diferentes disciplinas universitarias, pero también desde ámbitos de trabajo menos teórico, como es el de la labor de las ONG.



Yo estoy ahí, en ese libro, al lado de Ignasi Carreras, que fue director (1995-2005) de Intermón Oxfam, con quien elaboramos un artículo (“Los nuevos retos de la lucha contra la pobreza”), que intenta resumir el estado del mundo desde el punto de vista de las personas que, hoy por hoy, no pueden vivir con la dignidad a la que tienen derecho. El peso de la deuda externa sobre las economías de los países más pobres; las injustas reglas del comercio internacional, que les impiden obtener unos ingresos justos por su trabajo; la cicatería de la ayuda internacional; la miopía de unos dirigentes políticos, que no parecen querer ver ni la inmoralidad ni el riesgo de mantener a millones de personas en una situacion de postración insostenible, son alguos de los temas que se recogen en el artículo.



Pero el libro aporta mucho más: los conflictos olvidados (Consuelo López y Jordi Passola, MSF); el terrorismo (Mireia Folch-Serra); el comercio justo (Rafael Sanchís, IO); geopolítica y recursos naturales (Ricardo Méndez); los nuevos conceptos del territorio urbano; y hasta la geografía de los cuerpos.

Un compendio recomendable para entender el mundo de hoy.

La mirada comprometida

Aquesta tarda hem presentat al FNAC d’El Triangle, a Barcelona, el llibre La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad que ha editat Intermón Oxfam en ocasió del seu 50è aniversari i del qual em van demanar que escribís el pròleg. El llibre és un recull de reportatges fotogràfics de països i projectes en els quals treballa l’ONG editora. Us transcric a continuació els pensaments que m’han servit per presentar el llibre.

M’han demanat que us presenti aquest llibre, “La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad” i, mentre pensava en quines coses volia destacar aquesta tarda del seu contingut, vaig recordar l’agra polèmica que va tenir lloc fa ja temps, a principis de 2005 crec, sobre una fotografia periodística.

Un fotògraf prou conegut, Javier Bauluz, havia volgut denunciar a través d’una imatge, que va publicar “La Vanguardia”, la indiferència de la nostra societat davant el fenomen de la immigració i les seves víctimes. Ho va fer tot fotografiant el cadàver d’un immigrant, isolat al mig d’una platja, mentre dos banyistes el contemplaven, indiferents al drama humà d’aquella mort.

Un periodista i conegut polemista, Arcadi Espada, va “denunciar” aquella fotografia com una manipulació, un muntatge, tot afirmant que el fotògraf havia deixat “fora de quadre” l’autèntica realitat d’aquella escena: els guàrdies civils, el personal sanitari, els altres banyistes…

Bauluz va ser taxatiu i clar en la resposta: no només aquella parella, sinó tota una platja amb més de 200 para-sols van restar indiferents mentre dos guàrdies custodiaven el mort durant tot el dia i allà no apareixia ningú a fer-se càrrec del cos. I es van publicar diverses imatges des d’altres angles que ho corroboraven. Bauluz afirmava: “Si el fotoperiodismo es algo, es intentar resumir una información en una sola imagen. Y la elección del ángulo y el momento es lo fundamental. Esta imagen es un símbolo de lo que estaba sucediendo en esa playa y de lo que está sucediendo en esta sociedad.”

Si faig esment d’aquesta polèmica és per recollir dues idees que em semblen reveladores a l’hora d’explicar què és i què ens aporta el llibre “La mirada comprometida” que avui presentem.

La primera idea és la de la indiferència de la nostra societat davant del dolor de persones com les que protagonitzen les imatges d’aquest llibre. Però, som realment tant indiferents? Quin efecte produeixen en la nostra sensibilitat, en els nostres sentiments, en les nostres conviccions imatges com les que aquí se’ns presenten?

Abans d’escriure el pròleg de “La mirada comprometida” vaig revisar algunes de les meditacions que sobre aquestes complexes preguntes fa l’escriptora i pensadora nord-americana Susan Sontag a la seva obra “Regarding the Pain of Others” (Ante el dolor de los demás). I la seva conclusió —que subscric— és que no hi ha una única resposta.

A títol individual, i com a societat, sovint ens sentim interpel·lats per les imatges de la violència o del dolor, però no sempre som capaços d’articular una resposta, ni en l’ordre individual ni en el col·lectiu, perquè les respostes solen ser complexes. L’existència de les ONG, organitzacions solidàries com Intermón Oxfam, és, clarament, un esforç col·lectiu per articular una resposta davant la commoció que ens produeix el dolor de les persones.

Crec, com ja he dit en algun altre lloc, que les ONG són filles de la commoció que ens produeix la pobresa i la injustícia, una commoció que en bona part vehiculen les imatges.

No és menys cert, tanmateix, que, de vegades, les imatges del dolor —a la premsa, a la TV— l’han banalitzat i, sobretot, que sovint les víctimes han estat “despersonalitzades”, “cosificades”. Sovint les fotografies han “exhibit” homes, dones, nens de pell fosca, d’altres cultures i d’altres països en situacions que no ens atreviríem a mostrar, si el patiment que denunciem fos el dels nostres veïns d’escala.

Però resulta massa fàcil donar-li la culpa d’aquest “exhibicionisme” als fotògrafs. El fotoperiodista escull, com deia Bauluz, l’angle i la imatge que més informació ens aporta, però quan mira ho fa també a través dels ulls de la societat a la qual pertany. Perquè mirar, la qualitat de la mirada, és un exercici alhora individual i col·lectiu.

La mirada dels mitjans de comunicació cap a la pobresa i la injustícia ha anat canviant en els darrers anys, com crec que demostren a bastament els treballs que aquí ens presenten Tomás Abella (Bolívia), Eduardo Arrillaga (Nicaragua), Santos Cirilo (Etiòpia), Luis Magán (Índia), Fernando Moleres (Sri Lanka i Bangladesh) i Bru Rovira (Mèxic i Chad). No només els temes socials, i les notícies relacionades amb la pobresa i la injustícia ocupen avui més espai en les agendes mediàtiques que deu anys enrera, sinó que, a més, les persones del Sud han deixat de ser mers subjectes passius de la nostra observació per “humanitzar-se” davant dels nostres ulls.

Crec que en aquest canvi ha jugat un paper clau el compromís personal dels professionals, homes i dones que, com els sis autors d’aquest llibre, han sigut dins dels mitjans els primers advocats de les raons d’aquestes poblacions oblidades i menystingudes. Però, malgrat tot, la dinàmica dels mitjans imposa les seves regles i, sovint no els és possible, als professionals de diaris i revistes, fer un llarg viatge al costat d’un bon fotògraf per aprofundir en aspectes diversos d’un país. Anar de la pedrera a la filatura, de l’hospital maternal als jocs sota l’aigua d’un grup de nois, d’un camp petrolier del Chad a la “maquila” de Mèxic. Per això calia també fer un llibre així, per permetre a aquestes magnífiques fotos periodístiques escapar de la tirania de l’actualització permanent, 24 hores sobre 24 hores, 365 dies sobre 365 dies… Escapar de la trivialització de la pressa.

Us deia abans que la presentació girava sobre dues idees. Si la primera era la relació entre imatges i sofriment, entre aquestes imatges i les nostres reaccions, la segona és la idea de la versemblança i les conflictives relacions de la fotografia periodística amb la realitat

En la meva opinió “La mirada comprometida” és un llibre que mira directament la realitat i que ens posa a les mans justament allò que sovint “queda fora de quadre”. I ho fa posant al nostre abast imatges inesperades, en certa forma sorprenents: lluny de la imatges “noticioses” que diaris i televisions ens serveixen dels països del Sud —conflictes, catàstrofes, polítics abraçant-se o fent discursos…—, aquí trobem el mestre africà dictant una classe, els nois indis jugant a una font, les dones de Nicaragua carregant paquets camí del mercat, el camperol mexicà resant en la petita capella que s’ha fet al menjador de casa, les dones aimares sembrant els seus camps… Una realitat que fa que aquests éssers humans deixin de ser un esdeveniment per ser persones com nosaltres.

Però a mi, el que més m’impressiona són els somriures. El llibre n’és ple de somriures. Però n’hi un d’especial: el d’una mare etíop que travessa el pati d’un centre de nutrició, amb els seus quatre fills. El més petit, tot nu, deixa veure al seu cos els estralls de la manca d’aliments. I tots cinc somriuen. Són cinc somriures, us ho confesso, que, de vegades, quan em sento defallir per la feina o el cansament, il·luminen el meu camí.

Escritos recuperados (1): migraciones

He decidido recuperar algunos de mis trabajos escritos tiempo atrás y ponerlos al alcance de quien pueda estar interesado, empezando por mi misma, que soy un desastre en esto de archivar. El enlace que aquí se incluye pone a vuestra disposición dos artículos en los que se conectan el fenómeno de la emigración con la pobreza que sufren muchos países de Asia, África y América Latina. Las razones de esa pobreza son diversas y complejas, pero el resultado concreto es que para muchos la emigración es la única alternativa, esencial para el sostenimiento de los que se van, pero también de los que se quedan: los emigrantes en Europa y Estados Unidos mandan a América Latina (directamente a sus familias) tanto dinero como el que recibe el continente en inversión extranjera directa.

Pero los artículos, escritos conjuntamente con Jordi F. Fernández, promotor del debate sobre inmigración que dio pie a los mismos (Amics de les Arts i Joventut Musicals de Terrassa, 27 de marzo de 2004), afrontan también otro problema: el de los tópicos y la realidad de las diferencias culturales entre comunidades autóctonas e inmigrantes. ¿Somos racistas o no? ¿Quieren integrarse los inmigrantes? ¿Son reales los problemas que se atribuyen a nuestros nuevos conciudadanos? ¿Qué papel juega el discurso de los medios de comunicación?

Aquí no hay muchas respuestas, sino apenas algunas reflexiones, que os invito a leer.http://old.kaosenlared.net/noticia/corrupcion-pobreza-inmigracion