Entre l’espill blau i el vellut verd

Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus.  Continue reading “Entre l’espill blau i el vellut verd”

Anuncis

Il·lusions

Quan veus partir el vaixell de les teves il·lusions mar enllà, t’imagines com hagués estat de bonic formar part de la tripulació d’aquest somni, i se’t fa un nus a la gola. El vaixell de les meves il·lusions fa molt temps que navega lluny del meu port, tot i que s’hi hagi apropat, ara i adés, al llarg d’aquests anys. Jo l’observava des de la meva talaia, com la campana penjada dalt de la torre de l’església, que tot ho veu i tot ho toca, però només quan i com ho vol el campaner.

He vist el vaixell dels meus somnis perdre el pal i les veles, i l’he vist partir-se per la meitat lluitant contra la galerna. He plorat i he tocat a mort amb els repics de les meves paraules. I m’he sentit culpable, perquè com els vells supersticiosos he pensat que el desig forassenyat, fora de lloc, fora de temps, convoca la malastrugança.

He somniat que era al meu port on el vaixell ferit trobava el calafat que havia de reparar-ne les vies, però m’he quedat immòbil, lligada al meu jou, dalt del campanar, esperant que algú toques les meves cordes per poder cantar, per poder dir ‘t’estimo’. Però la música i les paraules no fan un bon mestre d’aixa.

Ara el vaixell torna a partir sense mi, amb les veles blanques brillant al sol, prenyades de vent i de noves il·lusions. Jo he deixat la talaia i he baixat a la platja a caminar descalça per la sorra, just allà on piquen les ones i la terra et xucla els peus quan l’aigua torna mar endins. Camino sola, com sempre, i miro giravoltar un estel blanc i blau que balla amb el Garbí sobre l’or de la sorra i l’argent de les basses. Em pregunto si he deixat partir les barques que m’esperaven seguint l’estela d’escuma d’un vaixell que mai ha tingut un passatge per a mi, però estic segura que no, no hi hagut mai barques atracades al meu port pendents de mi per enfilar cap a l’horitzó, només un llarg, llarg camí per la costera, vorejant penya-segats, per on he hagut de conduir els que estimo.

Quan no trobes l’amor, el somni de l’amor t’ajuda a espantar els monstres de les nits i a sobreposar-te a les misèries dels dies. Seguint l’estela d’escuma del vaixell de les teves il·lusions et sobreposes al vertigen de l’abisme i al so eixordador de les onades trencant contra les roques. A mi, la il·lusió de l’amor m’ajuda a escriure.

Ara no sé com m’ho faré per a seguir somniant. Crec que tornaré a la torre i, mirant al mar, aclucaré una mica els ulls. El teu vaixell —la meva il·lusió perduda, però no extingida— serà només un puntet blanc en l’horitzó, un més entre molts puntets blancs —amors de 25 anys i de 500 llunes, amors de dos dies i de cinc hores, amors adolescents i amors madurs, passions forassenyades i desitjos primerencs i tendres…— i somniaré que sóc una sirena enamorada d’un mariner. No sé en quin vaixell viatja el meu amor i, per això, seguiré l’estela d’escuma de tots els que passin. I a les nits cantaré cançons que s’escoltin des de tots els vaixells, també des del teu.

1915_ret

Llençar l’aixeta 

“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”, diu el Xavi Lozano tocant l’aixeta. Obrir i tancar la clau de pas no li canvia pas el so a aquest instrument estrany, que ell fa sonar com una trompeta afònica. El Lozano és un xicot que li treu música a qualsevol tub: al desguaç de la rentadora, al tub de l’aspirador, a una muleta —sí, una d’aquelles que emprés quan vas coix—, a una escala de pintor, a una tanca d’obra, al tub amb què fas avançar la cadira de rodes…

En Xavi Lozano fabrica gralles amb ampolles d’aigua, i clarinets i saxos amb tubs de rec, i igual et toca la Novena de Bethoven que una jota. Toca i et fa riure amb els seus acudits poca-soltes, que no semblen acudits fins que et fan petar de riure quan et pensaves que et parlava seriosament.

“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”. Torno a pensar en la frase i m’adono que explica exactament com em sento: no és el que vull, però el que és està bé. És la felicitat d’una vida impossible concentrada en unes poques hores. Sento el tictac que va creixent en intensitat, dient-me que el somni és finit i que, al final, només quedarà aquell pensament feliç que fa que la vida sigui millor cada dia. Un pensament feliç que té els teus ulls, les teves mans, la teva pell.

De vegades el que penses no pot ser, i no et preguntes per què no pot ser, sinó que et preguntes per qué ho segueixes pensant, per què segueixes sentint que aquest pensament és el teu destí. Et preguntes per què no llences la punyetera aixeta i et compres una trompeta o, millor, un CD.

Una setmana al Delta

El misteri de les muntanyes rau en allò que el seu perfil gegantí amaga. El misteri del Delta està en la infinitud del seu horitzó. El mar verd dels arrossars s’estén davant teu i l’altre mar, el de debò, és només una intuïció invisible al final d’un camí o d’una carretera. Sota el sol abrusador del migdia, et perds amb la bicicleta pels senders solitaris, i t’acompanya un silenci vibrant només trencat, ara i adés, pel batre d’unes ales i les capbussades de les desenes d’ocells que t’envolten.

He passat una setmana al Delta i he corregut pels seus camins. Voltant la Tancada, he vist flamencs i un agró blanc, he vist capbussar-se als bernats pescaires i una família de cabussons, he vist volar els corbs i els ànecs grisencs nedant per les sèquies… I mentre corria sota el sol pensava en la qualitat estranya del temps, que s’estira i que s’arronsa, que s’allarga en l’espera del que desitgem i s’escurça en el gaudi del que ens és plaent i ens fa feliços.

IMG_1899El silenci del migdia al Delta, prop de les barques varades al costat d’embarcadors atrotinats, em fa pensar en els que esperen un futur incert després d’una vida plena que els ha envellit. Allà lluny, un pescador solitari tira el rall, i penso en els gestos antics, en la vida que avança a ritme lent, perpetuant-se, mentre una mica més enllà el món corre embogit no sap molt bé cap a on.

No és veritat que aquí, lluny de la ciutat, les coses materials no tinguin importància. Ben al contrari, tot el que ens importa és matèria: la terra, l’aigua, les plantes d’arròs, els peixos que boquegen atrapats a les xarxes, el llim on enfonso els meus peus, els tomàquets de l’amanida, la tinta que ha pintat de negre la fideuà… Tot és una matèria rica, olorosa, gustosa, que es compra i es ven amb diners, com tota, però que s’aprecia amb el nas, amb la boca, amb la pell.

En realitat, a les ciutats vivim defugint la matèria, encaixats en despatxos i sales innòcues, on no hi fa ni calor ni fred (o més aviat, hi fa calor a l’hivern i fred a l’estiu). Nosaltres, igual que la gent de la terra i del mar, sentim que la vida ens canvia quan algú mou els fils des dels móns abstractes de l’economia i de la política, però jo de vegades envejo aquells que poden agafar amb les mans el fruit de la seva feina.

He passat una setmana al Delta, que ha estat sobretot una setmana de música. Al Jotacampus, al Poblenou del Delta, he retrobat la meva veu, que tenia oblidada com una joguina vella, que només treus quan estàs sola perquè et sembla ben poca cosa. Aquí he conegut gent magnífica, apassionats de la música popular, i he compartit amb ells el plaer de cantar i glossar.

La música no es pot tocar, no es pot menjar, ni olorar, però ens acarona, ens alimenta i perfuma la nostra vida. Com l’amor, sovint ens obsessiona i, de vegades, ens canvia. La música fa la solitud menys feixuga i alleuja la tristor. Per això m’he portat del Delta unes quantes cançons i d’una cançó, dos versos: El silenci d’estimar / mai se’n va.

 

L’estrany concert

De vegades tinc la sensació que la vida és un concert estrany, amb molts grups i orquestres tocant alhora i trepitjant-se els uns als altres, en un poti-poti desafinat.

Aquests dies em sento superada per la música fúnebre que arriba de Gaza i d’Ucraïna, per la intransigència política que es resol en violència i pels interessos econòmics i la corrupció que alimenten conflictes armats que s’acarnissen sobre els més febles.

Miro la nena bufona que es menja un croissant davant meu al tren, la seva pell tan suau, els seu somriure dolç i confiat, i penso en tants nens que pateixen, allà entre les trinxeres i les runes, i aquí, en cases sense amor, en els expedients de funcionaris desafectes, nens que són un ‘cas’ en lloc de ser una ‘persona’. I és com si per sobre de la fanfàrria centreuropea sentís un quartet de cordes desafinades, com esgarrips de gat de carrer.

La música ens inspira i ens reconforta, però també té el poder d’inquietar-nos, d’anticipar l’angoixa i la tristor. Això ho saben bé els directors de cinema i ara és com si un especialista en pel·lícules de terror estigués creant l’ambientació propícia per a l’aparició del monstre. En l’horitzó hi ha ogres globals (uns amb balalaiques, d’altres amb quipà, d’altres amb kufiyya…), però també bestiari hispànic (minotaures perduts en el laberint que han construït al voltant nostre) i uns quants homes del sac que volen fer-nos sentir com si fóssim nens esporuguits a la seva mercè.

Sobre aquesta música macabra sona, ara i adés, una música alegre, de festa i ball, que m’ho fa oblidar tot, que s’imposa sobre tots els concerts desafinats de l’entorn. Però encara més sovint sento les notes esparses d’una balada melangiosa, que es barreja amb el guirigall general per enfonsar-me més en la confusió i la inquietud. En aquests moments em sento, sobretot, impotent: què podria fer per ajudar els nens, les dones, el homes que pateixen a Palestina o a Ucraïna, què per tants i tants que pateixen a l’Àfrica, a Amèrica o aquí al costat? He treballat quasi 15 anys en una ONG, en segueixo sent sòcia malgrat les decepcions (ni totes les decisions són igual de bones, ni és suficient la bona voluntat per a problemes que requereixen solucions complexes, ni totes les persones tenen el mateix compromís ètic i professional…), i ho sóc perquè segueixo creient que la summa de moltes petites accions bones pot aconseguir grans canvis positius. Tanmateix, quinze anys et donen també una mesura bastant exacta dels límits d’aquestes accions davant dels grans interessos econòmics i polítics, i en front de la pervivència dels discursos que justifiquen la violència i la guerra.

I també em pregunto què podria fer per als que tinc més a prop, i tampoc trobo resposta. En mig d’aquest estrany concert, reflexiono sobre el futur i m’adono de nou que ara mateix les respostes no són a les meves mans, ni en el terreny personal, ni en el professional. De vegades em fa por que aquesta incertesa sigui l’únic destí, i m’agradaria pensar que no em passaré la resta de la vida esperant unes respostes que no arriben.

 

My favourite things

Fa uns dies, mentre esmorzava, vaig sentir a la radio una interessant versió de My Favourite Things a càrrec d’un quintet encapçalat pel cellista Yo-Yo Ma i integrat per Chris Botti (trompeta), Romero Lumbabo (guitarra), Billy Childs (piano), Robert Hurst (baix) i Billy Kilson (bateria). La peça, inclosa al disc Yo-Yo Ma & Friends. Songs of Joy & Peace, és una nova versió jazzística de la cançó creada el 1959 per Rodgers i Hammerstein per al muntatge teatral The Sound of Music. Aquesta es va fer molt popular a rel de la la versió cinematogràfica de l’obra (estrenada el 1963 i coneguda a Espanya com Sonrisas y lágrimas), interpretada per Julie Andrews, però ja dos anys abans la versió que en va fer John Coltrane la va convertir en un inexcusable referent de la història del jazz.

Yo-Yo Ma, un contrabaixista de formació clàssica, que en l’esmentat disc igual versiona nadales irlandeses i gallegues que estàndards com My One and Only Love, fa una versió molt més tova de la peça, que Coltrane, amb l’ajut imprescindible del pianista McCoy Tyner,  va convertir en una mena d’obsessiva dansa dervix, explorant amb el seu soprano sonoritats i cadències de la música índia. Tanmateix, la proposta de Yo-Yo Ma és d’una gran bellesa i la trompeta de Botti evoca indefectiblement el lirisme sense vibrato de Miles Davis.

Cal seguir fent versions de My Favourite Things. Encara que sembli absurd, tinc l’íntima convicció que les cançons positives milloren el món, i aquesta ho és de positiva. Recordo haver-la cantant el dia que va néixer el meu fill, mentre esperàvem que ens pugessin a l’habitació i ell dormia plàcidament sobre el meu pit, i recordo haver tingut el pensament que cantant-li aquesta cançó li faria notar quant l’estimava, que ja formava part dels petits tresors de la meva vida: oques salvatges amb reflexos de llum de lluna a les ales, volves de neu sobre el nas i els ulls, nenes boniques amb vestits blancs, pastissos de poma i guants calentets per als hiverns platejats…

Tarda de diumenge melangiosa.

20 anys, 10 anys

Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempreLa jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.

20 anys dels Quicos

Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto, en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.

El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”

Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!

Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.

Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦