Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.

Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.

Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica  Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.

El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.

El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics,  em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.

Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.

Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.