Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continue reading “Esperança”

Anuncis

Salvador Alavedra: art, compromís i generositat 

Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.

Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.

SAlavedra 001
Salvador Alavedra (dret) en un acte de lliurament de premis de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa.

Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica  Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.

El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.

El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics,  em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.

Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.

Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.

Terrassa-O-Culta: Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle… [Llegir més]

Magnòlies i til·lers

Aquesta tarda he baixat caminant des de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l’olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l’alcalde Navarro s’ha esforçat per donar a la seva conferència d’aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l’orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l’esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l’alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40…), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l’òptica o l’aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s’ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l’impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s’hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l’alcalde, el primer pas és creure-s’ho.

‘Capdidatura’

Ahir dissabte ens va tocar defensar les nostres capdidatures als 12 nominats per Capgròs de l’Any, títol notori com pocs a la noble vila de Terrassa. En una Plaça Vella plena de persones i de tota mena de bèsties de la cultura popular (la Pàjara, el Bitxo del Torrent Mitger) i gegants i capgrossos i castellers i trabucaires… cadascun de nosaltres va fer el discurs que trobava més escaient per reclamar per a ell/a l’honor de quedar immortalitzat en la galeria d’il·lustres local.

A mi la cosa em resulta un pèl torbadora, perquè no sento que mereixi a títol personal cap reconeixement i sé que sóc nominada com a presidenta de la meva entitat, però la pròpia idea de dedicar-li a algú un capgròs és molt personalista. Per això he centrat el meu discurs en Amics de les Arts i Joventuts Musicals i, com no podia ser d’altra manera, l’he fet en vers (i en vers ens presenteven els del Casinet de l’Espardenya. M’he divertit molt fent els meus versets, que us copio aquí a sota, perquè rigueu una estona.

Auca del cap-gros

Diuen que he de defensar
la meva candidatura
i per fer-ho vull emprar
un xic de literatura.

Us he compost uns versets
com les auques dels antics,
que tenen tradició llarga
entre els Ximples dels Amics.

I no és pas que vulgui fer
com en Quevedo, el genial,
que deia coixa a la reina
tot fent-li rimes florals

Jo no tinc pas tant talent,
però provinc d’una entitat
que fa anys que fa cultura
per tota aquesta ciutat.

Fem teatre, poesia,
arts plàstiques, cant coral,
cinema i fotografia,
i de jazz, un festival.

Fem la Fira del Dibuix
just aquí a la Plaça Vella,
i tenim un gran cafè
on ve gent de tota mena.

Som al carrer del Teatre
des de fa ja 80 anys,
i ara volen fer-nos fora
i no ens en volem anar.

Som els Amics de les Arts
i jo en sóc la presidenta,
però pels especuladors,
de tots, sóc la més dolenta.

Diuen que tinc energia
i que sóc del morro fort,
però amb tants socis al darrera
com no he de donar-ho tot?

Si voleu fer-me cap-gros,
us haureu de recordar
no pas del nom de l’Adela
sinó d’Amics de les Arts.

Li suggereixo a l’artista
que em pinti amb tres llargs pinzells
i a l’altra mà una viola
com mana el nostre segell.

Però segur que trobareu
molt bons altres capdidats
que el meu relat de poc mèrit
ja quasi que s’ha acabat.

Casinet de l’Espardenya
us agraeixo l’honor
d’haver-me fet candidata
a donar cara a un cap-gros.

Però si de veritat voleu
que avui em senti feliç,
correu tots i ben de pressa
a fer-vos socis d’Amics.

Terrassa, 5 de juny de 2010

 PD: No crec que guanyi, però almenys hem parlat força dels Amics!!!

   

Pepe

Aquesta nit ha mort el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe, per tots els qui erem amics seus, i ell tenia molts amics. Jo he escrit aquest article d’aquí a sota i l’he enviat al Diari de Terrassa, però no sé si me’l publicaran. Demà l’enterren i no hi podré anar. Em sap greu, però en certa forma me n’alegro: no puc sofrir les cerimònies de la mort. Suposo que un pintor mereixeria que es parlés del seu art, però jo, en aquests moments, penso sobretot en la persona.

Pepe, un dels nostres, per sempre

«Cada dia, al voltant de les sis, entrava al bar amb gest enèrgic. Travessava el cafè amb pas decidit fins al fons i, un cop havia comprovat qui era la concurrència, es girava cap a la barra i amb veu estentòria, un xic nasal, demanava: “Nena, posa’m un conyac!” La seva proverbial bata blava tacada de pintura, sempre amb un parell de pinzells sobresortint de la butxaca alta de l’esquerra, donava a aquestes entrades una qualitat aèria, que engrandia una figura curta i rabassuda.

»La “nena” en qüestió era la Lourdes, encarregada del bar d’Amics de les Arts, que feia molts anys que havia deixat la condició infantil, i l’home de la bata blava, naturalment, el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe per als seus amics. Sovint, si la següent classe d’aquarel·la no començava de seguida i els clients del cafè eren escassos, la Lourdes i el Pepe estenien el feltre verd a un extrem del taulell i s’embrancaven a fer una partida de tuti. No us penseu, no hi jugava qualsevol al tuti amb la Lourdes. Per “cantar-li les quaranta” a la vella cambrera (però abans que cambrera, esposa i vídua d’en Josep Bultà, un dels insignes membres de l’anomenada Penya dels Ximples) calia haver demostrat una provada habilitat en el maneig d’oros, espases, copes i bastons, de sotes, cavalls i reis.

»El Pepe —sempre lluint sota la bata una camisa blanca i una mena de corbatí de cordons negres i sivella de plata, a la manera dels cow-boys texans— sostenia les cartes amb les seves mans petites, de moviments nerviosos —preses d’una inquietud que la seva pintura de camps extensos i ports en calma semblava contradir—, mentre apurava el conyac i l’havà de rigor, i no deixava de parlar un xic atropelladament, tot puntuant l’esdevenir del joc o l’entusiasme creatiu que li produïa parlar de la preparació d’una nova exposició amb la seva exclamació preferida: “Ai, Pepe, quina nit!”

»A les primeries dels anys vuitanta, quan l’escena descrita es repetia més o menys quotidianament, en Pepe vivia una època de plenitud. La seva pintura, arrelada en les déus de l’impressionisme, gaudia d’un ampli reconeixement, i el suport del públic convertia cadascuna de les seves exposicions en un èxit. Ell explicava, a qui el volgués escoltar, que el millor d’aquest èxit era que el feia sentir-se lliure per provar coses noves, per seguir aprenent.

»En aquesta època, quan jo el vaig conèixer, la relació d’en Pepe Martínez Lozano amb Amics de les Arts i Joventuts Musicals tenia ja vint anys d’història. L’entitat i la seva mítica Penya dels Ximples havien sigut el seu aixopluc amistós quan el pintor va arribar a Terrassa l’any 1963. De la tertúlia dels Ximples havia sorgit la idea —i el finançament de l’ase— de la travessia El Toboso-Terrassa. Allí feia petar la xerrada cada dia —no endebades l’estudi del Pepe estava al mateix carrer del Teatre, només unes portes més amunt de la seu d’Amics— i, si bé els seus compromisos no li permetien exposar periòdicament a les sales de l’entitat, no estava mai absent de les activitats socials dels pintors de la casa: la Col·lectiva, la Llumeneta i el Sopar dels Artistes… Dividit entre Terrassa i Llançà —on residia la seva família des de feia uns anys—, els contertulis dels Amics ens constituíem una mica en la seva “família terrassenca”, amb qui el Pepe compartia, amb el seu caràcter expansiu i generós, les seves alegries i les seves cabòries.»

Els anteriors paràgrafs pertanyen a un text que vaig escriure en nom d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals per felicitar Josep Martínez Lozano pel lliurament de la medalla d’argent de la ciutat. Avui, colpits per la notícia de la seva mort tots els qui l’estimàvem i vam tenir el privilegi de compartir la seva amistat, records com aquests ens encalcen i ens fan sentir, immens, el buit que deixa l’artista i el company.

Ja fa anys que ningú sap on és el feltre verd on la Lourdes i el Pepe jugaven al tuti, però fins fa pocs mesos, ell visitava regularment Terrassa i mai, mai deixava de venir a prendre la seva copeta i a fer la seva xerrada al cafè de l’entitat, perquè ell sempre va sentir i va dir que aquesta era “casa seva”. Junts vam fer grans coses, des de l’èpica travessa “manchega” del 1969 a lloms del Sandalio fins a magnes exposicions, com Josep Martínez-Lozano.Obra d’exhibició (octubre 1996), subhastes, cartells de fires i festivals… Però, sobretot, el Pepe, entre nosaltres, va fer amics i va ajudar a fer els Amics com són ara. Per això ens costa tant fer-nos a la idea que ja no el veurem més i no acabem de trobar les paraules de comiat. La tristor ens fa un nus a la gola, però el Pepe no ens vol tristos, per això, l’home s’atura un moment, la seva silueta i la del vell Sandalio retallades contra el sol de la posta, i agita la mà que sosté un havà, abans de seguir avançant i fondre’s amb l’horitzó.

Adéu, Pepe, sempre seràs un dels nostres!

Antoni Peyrí

Antoni Peyrí és un transterrat, en la terminologia que va aportar Montserrat Galí per denominar aquells artistes i intel·lectuals que, a causa de les circumstàncies històriques (guerra i postguerra), van haver de marxar durant una pila d’anys de Catalunya i, en tornar, van quedar atrapats entre dues cultures, entre dues vides, sent una mica de tot arreu i potser d’enlloc.

Dels artistes vinculats a Terrassa (Bartra, Murià, Bartolí…) per la voluntat dels qui han treballat per recuperar les seves figures, potser Bartolí és més proper al cas de Peyrí, i no només per tractar-se de dos artistes plàstics, sinó perquè la seva obra incorpora molt més del país d’adopció que potser d’altres.

Mentre aquesta tarda escoltava Daniel Giral-Miracle explicar-li a l’alcalde de Terrassa l’exposició que avui s’ha inaugurat (acte en què jo representava els Amics de les Arts), se’m feia palès que la de Peyrí és una obra més mexicana que catalana, més americana que mediterrània, deia el crític.

A mi, he de confesar-ho, una de les coses que m’ha fascinat és un text del Peyrí al catàleg de l’exposició que parla del perfum de les datures, flors tropicals, de les seves campànules deixondint-se i descargolant-se al capvespre sobre la llacuna, del caminant que “emprèn un estrany viatge pel camí que el perfum màgic ha dibuixat sobre l’aigua”.

Bona part de les obres de l’exposició semblen voler atrapar els somnis d’aquest home atrapat pel perfum de les datures. L’obra líquida de Peyrí emergeix des del fons de la llacuna que, ell ho confessa, l’ha fascinat durant anys, “com pou del temps i com ull al·lucinat, tendra, sensual, dansarina, sorna, austera, sinistra”.

La història ens va privar de talents com el de Peyrí, però el temps ens retorna una obra carregada de ressonàncies d’altres cultures i sensibilitats. I podem sentir que, malgrat tot, hi ha hagut alguna cosa bona en aquest estranyament forçat, almenys per a la creació. Tanmateix, em pregunto si la nostra cultura, a part d’organitzar exposicions antològiques, realment està recuperant allò que ens poden aportar els transterrats.

La Jornada (México) 7-feb-2005