Chicken Caucus

Una de les coses que m’entusiasmava d’El ala oeste de la Casa Blanca eren aquells trossos de diàleg en què el cap de gabinet del president o la seva cap de premsa em feien entendre per què un plat de mongetes podia costar unes eleccions. Tot girava a l’entorn del valor simbòlic que la premsa, però sobretot els electors i els seus lobbies podien donar a un gest del President, que podia interpretar-se com un suport —o un menyspreu— als interessos i preocupacions de determinats col·lectius, potser no massa poderosos, però determinants en la complexa aritmètica de les eleccions en alguns estats de la Unió.

Vaig recordar-me’n quan fa uns quants de dies llegia al New York Times un article sobre la “frustració” que comparteixen els productors de pollastres de Delaware i Georgia, i els membres del Congrés d’EUA aplegats en l’anomenat “Chicken Caucus”, a causa de les barreres que Sud-Àfrica ha establert a la importació de pollastres nord-americans per tal de protegir els productors locals.

Se’m fa difícil d’imaginar que un grup de diputats espanyols o francesos es trobessin integrats en un potencial “Grup del Pollastre”, que s’imposés la missió de defensar els interessos comercials del gremi corresponent. Sempre he tingut la impressió que els polítics europeus han adoptat les formes d’exercici del poder de la vella aristocràcia —alguns fins i tot han casat la filla com si fossin el Reitó del País de Xauxa— i que les coses terrenals els queden una mica lluny.

Miris a la dreta o miris a l’esquerra, a Europa les negociacions sempre es fan darrera les pesades portes dels gabinets, atorgant a tots els temes —fins als més mundans— un aire de transcendència que sovint no mereixen. I no és que no es parli de pollastres —o de plàtans, soia, taronges o biomassa—, sinó que quan algun debat sura i es comenta més enllà de les opaques ponències tècniques, és perquè algú li ha posat l’etiqueta d’interès nacional i els partits es llencen andanades defensant posicions antagòniques sense que mai se sàpiga massa bé quin col·lectiu hi surt beneficiat i quin perjudicat. Això ha permès sovint que els partits a Espanya defensin “lo mismo y lo contrario” (mesures que a Catalunya es consideren inconstitucionals, però que s’accepten als estatuts d’altres comunitats; o guerres contra conglomerats mediàtics afins a un altre partit que es fomenten quan són afins al propi), però sobretot manté la política molt lluny de les preocupacions quotidianes de les persones.

I no és pas que el sistema americà em sembli ideal. Esgarrifa conèixer el contingut de l’informe que ha fet el Departament de Justícia dels EUA sobre Fergusosn (NYT: The Feds vs. Ferguson), la ciutat de Missouri tristament famosa per l’homicidi d’un jove negre desarmat a mans d’un policia blanc. Espanta veure l’arbitrarietat i la discriminació que han estat practicant de manera sistemàtica la policia i la justícia local, que s’han acarnissat especialment amb la població pobra i més vulnerable —casualment, majoritàriament negra; espanta veure la passivitat de la població —víctimes i abusadors— davant de la injustícia sistemàtica. Però els mals americans no fan que em molesti menys el desdeny de baronet petimetre amb què tants i tant polítics es miren els reptes que la societat té davant, més amoïnats per les intrigues de la cort (les confabulacions de passadís dels partits) que per bastir un projecte de societat culta, sanament ambiciosa i sostenible. Per ser franca, tampoc crec que arribi cap solució galdosa del cantó dels que imiten —anava a dir sense saber-ho, però segur que ho saben— les vel·leïtats populistes d’altres èpoques. Segur que cal trencar vells models i acabar amb les pràctiques de casta de la classe política, però el món és més complex que el guió d’un show televisiu en prime time.

Potser haureu trobat a faltar que no parli de “bastir una societat més justa”, però és que no accepto que la justícia sigui el màxim al que podem aspirar. Per mi és un mínim sense el qual mai es pot parlar de “societat culta, ambiciosa i sostenible”. Defenso el concepte d’ambició com a sinònim de voluntat de millora col·lectiva, com a orientació cap al progrés material i espiritual, i res d’això es pot aconseguir sense justícia. Però una societat més justa no és només un propòsit col·lectiu, una tasca dels legisladors i els governs: té a veure amb els valors de cadascun de nosaltres i amb la manera com assumim, fins a les últimes conseqüències, les nostres responsabilitats individuals; té a veure amb la humilitat i el compromís, que ens permet posar-nos al lloc de l’altre, entendre’l i col·laborar.

Saben els polítics posar-se al nostre lloc, igual que saben posar-se davant una càmera?

Anuncis

Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.

La darrera entrada de l’any

M’acabo d’adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l’any que avui s’acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l’any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d’escriure sobre el passat —que m’encanta— no és posar un darrera l’altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d’altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l’abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, “amb la resta de l’Estat”, cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s’explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d’Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del “forat” de 20.000 milions d’euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l’entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d’una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d’Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l’eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l’equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l’aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M’agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n’hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.

Un país malalt

Sóc a Madrid i estic que “trino”. Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d’una consultora de comunicació sobre la “marca Espanya” m’ha posat els pèls de punta.

I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d’Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes…— mentre formem part de l’Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen “deriva nacionalista”, com si el principal problema no fos la mala gestió d’unes elits que continuen mantenint el poder després d’haver demostrat a bastament la seva incapacitat.

Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris “exemplars” que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s’han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l’Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d’Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d’uns gestors ineptes.

I, siguem francs. A casa nostra s’han fet algunes coses millor, però també n’hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l’esperit caïnita que travessa l’Estat de nord a sud i d’est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l’altra. Tendim a jugar sempre amb l’equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l’habilitat o l’oportunitat d’emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.

Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l’Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.

Consultors

Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.

Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa “cafè-per-a-tots” poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s’escolten entre ells i posar sobre paper les línies d’evolució que ja estaven escrites en l’ADN de l’empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s’implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d’escola de negocis.

Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d’afers de govern, cosa que m’ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de “team-building” quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.

Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m’equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. “Ben mirat”, li diu aquest accionista al CEO, “a mi l’únic que m’interessa és l’estratègia de màrqueting” (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) “així que ja t’espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l’estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d’accionistes, aquella extraordinària que m’hi compromès que convocarem”.

No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.

Preguntes

Avui m’he hagut d’enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.

L’agressiva i retrògrada concepció de l’espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n’érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l’estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d’amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.

Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l’hotel, t’asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t’encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m’he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s’obliden de diferenciar l’aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d’altres.

Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L’esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n’escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d’aquesta nova religió dels “tots iguals”.

Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l’Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina’t a Génova.

La pregunta ‘què passarà després del 25 de novembre’ no l’he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s’estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.

Calor

Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.

M’han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s’adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d’una gran bellesa i d’una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T’asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t’impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s’expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d’aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d’aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d’aquell altre que no deixava que s’acostés ni l’amo per poder-li posar la capçada…

D’altra banda, quan pots passar per sota de la maixella (“quijada”) d’un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.

Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d’agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és “què tens posat a l’agenda l’11 de setembre?”. Demà parlem de les respostes.