Etiqueta: estiu

Entre l’espill blau i el vellut verd

Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus.  Continua la lectura de “Entre l’espill blau i el vellut verd” →

Una línia tan fina

M’he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l’acariciï…

Així són les tardes d’estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.

Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l’arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.

Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n’és d’estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d’un tren, esclafats contra el paviment d’una carretera…

Evidentment, m’ha afectat, com a tots penso, l’accident de Santiago de Compostela. Però el que m’impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s’apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d’aquest silenci.

La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó…) perquè cap parca imprevisible me’ls pugui prendre.

Esgotament estiuenc

En la meva adolescència, i gràcies a un poeta, vaig descobrir Cesare Pavese i em va fascinar la qualitat morosa, el ritme de migdiada plàcida, d’una obra com El bell estiu. Recordo els personatges de la novel·la vagament (són ja diverses les dècades de distància), però tinc viva la sensació que estaven aclaparats per una barreja de sentiments intensos i el pes d’un sol abrusador i unes tardes suspeses en una calor sense brisa.

Així em sento jo, aclaparada per una barreja d’intenses emocions i una calor feixuga i immisericorde. La parula emoció resulta, però, equívoca per expressar la naturalesa del moment, ja que solem associar-la a estacions del cor —l’alegria, la tristesa…— i no tant a la irritació intel·lectual, que és el que a mi m’afecta.

Tot plegat se’n diu esgotament (pre)estiuenc. Aquesta setmana han passat moltes coses: rodes de premsa, simposis científics, judicis, més periodistes… i més periodistes. Potser per això m’adormo tot escrivint l’entrada. Demà penjaré els articles del Diari de Terrassa.
…

Cartes a un amic distant (3)

Nit de Reis. Sento soroll a l’escala. Què creus? Deu ser Melcior o els veïns? Hauries de ser tu, perquè la teva visita seria el meu millor regal. Fa temps que no parlem i hi ha tantes coses que voldria explicar-te! Et parlaria de les històries que vull escriure, aventures i misteris amb un punt en comú: personatges atrapats en les trampes del temps, amb el pas canviat respecte al món que tenen al seu voltant (com tu i com jo, que anem amb el pas i el temps canviat). Et parlaria de viatges que preparo i també de persones que conec i com de sovint em sento tan desconcertada per les maneres de fer i de pensar que no entenc. Et parlaria de projectes: una col·lecció d’herois, un conte de bacteris, un web, una revista… I tu em diries que no es poden fer tantes coses, i em parlaries de música i de llocs que has visitat i dels que encara somnies conèixer.

O potser no ens diríem res, i jugaríem a ser regals de Reis, l’un de l’altre.

Avui (ahir) la pluja ha deslluït la vigília de Reis i les cavalcades, mullades arreu. La pluja ens ha deixat un dia gris i lletjot. M’enyoro del sol. De les nits d’estiu a un sud que ara sento tan llunyà. Creus que m’he portat prou bé com perquè els Reis em deixin un bocí d’estiu tancat dins d’una capseta. Te la imagines? Seria taronja per fora i de color fúcsia per dins i, en obrir-la, de la capça sortiria volant una papallona d’ales blaves i una alenada amb olor d’espigol et picaria la cara i t’esbullaria els cabells, i al fons d’aquesta mena de joier miraculós hi hauria una margarida amb els pètals amarats de rosada. Si me la portaves tu, i me la posaves a les mans tot somrient-me, seria un bocí d’estiu quasi perfecte.

Bona nit, i que els Reis siguin generosos!!!

…

Neteja d’estiu

Fent la típica neteja d’aquestes que ens dona per fer durant les vacances d’estiu, he trobat una llista de feines que em vaig proposar tirar endavant un estiu de fa quasi 30 anys. El paper no porta data, però sé que era al començament de la tardor perquè entre els importants objectius que em proposava hi havia el de proveir-me d’un guarda-roba d’hivern: “comprar camperes” (les botes de moda a l’època); “trobar uns mitjons hippies” (qui no era hippy als anys setanta?); i “fer-me la faldilla” (jo és que era una noia molt apanyada, llavors).

El que m’ha fet més gràcia, però, no són les compres prosaïques, sinó les meves grans metes vitals: “trobar feina” (un altre signe que el curs just començava), “millorar el sistema d’estudi”, i “arreglar colla” (és clar que les meves intencions eren millors que el meu català). Trobar-la, la feina, prou que la vaig trobar: d’administrativa en un despatx, quatre hores cada tarda per 10.000 peles al mes (atenció mileuristes, 60 euros dels d’avui!). El que em penso és que no vaig aconseguir millorar gaire el meu sistema d’estudi; no és que m’anés molt malament a l’institut i, de fet, treia bones notes, però segueixo sent tan dispersa ara com era aleshores. De fet, cada començament d’any torno a escriure al meu llistat de bons propòsits: “millorar el meu sistema de treball”, i segueixo tenint mitja dotzena de projectes començats que no acabo, i les tauletes plenes de llibres que vaig llegint a trossos i desordenadament.

D’altra banda, la colla que volia arranjar devia quedar-me impressionant de debò, perquè ni recordo qui la formava… us diré més, ni recordo haver tingut mai una colla. Amistats individuals sí, unes quantes, però colla… Tanmateix, trobar-me de cop amb la prova de l’existència d’un corpus afectiu que he oblidat m’ha omplert d’interrogants i dubtes. Potser en aquesta colla perduda rau l’origen d’una bona part de les meves neures (i en tinc unes quantes!): la meva incapacitat per emocionar-me amb els triomfs i derrotes d’un equip esportiu; la impossibilitat de menjar síndria i meló; la indolència dels diumenges al matí; la mania que em fa la gent amb halitosi; l’ànsia que em produeixen les multituds; la impaciència i irritació que m’ataquen tot fent cua; el fàstic que em fan les granotes; la repugnància pel color rosa i els llacets; creure que més enllà no hi ha res, però que més cap aquí tampoc hi ha gaire que realment s’ho valgui (encara que Pere Calders ens ensenyés que tot s’aprofita)… O potser no, potser la colla (o el que fos) no em va afectar gens.

I què trist seria descobrir que allò que movia la meva vida fa 30 anys no tenia la més mínima importància (ni aleshores, ni després). Tanmateix, dues entrades al llistat el redimeixen: la primera, “fer esport”, una cosa que vaig començar a proposar-me als 16 anys i vaig aconseguir començar a fer regularment als 40 (el que jo dic, el valor de la perserverança); i la segona, “primeríssim, aixecar-me”. És a dir, que tot això ho vaig pensar i ho vaig escriure bo i tumbada al llit, la qual cosa demostra que la mandra dominical ve de lluny i que la colla perduda és un miratge.

De tota manera, cal anar em compte amb els miratges, perquè per menys que això alguns han començat una guerra ( i, si no, que els hi preguntin als iraquians!).
…