Una de les coses que m’entusiasmava d’El ala oeste de la Casa Blanca eren aquells trossos de diàleg en què el cap de gabinet del president o la seva cap de premsa em feien entendre per què un plat de mongetes podia costar unes eleccions. Tot girava a l’entorn del valor simbòlic que la premsa, però sobretot els electors i els seus lobbies podien donar a un gest del President, que podia interpretar-se com un suport —o un menyspreu— als interessos i preocupacions de determinats col·lectius, potser no massa poderosos, però determinants en la complexa aritmètica de les eleccions en alguns estats de la Unió.

Vaig recordar-me’n quan fa uns quants de dies llegia al New York Times un article sobre la “frustració” que comparteixen els productors de pollastres de Delaware i Georgia, i els membres del Congrés d’EUA aplegats en l’anomenat “Chicken Caucus”, a causa de les barreres que Sud-Àfrica ha establert a la importació de pollastres nord-americans per tal de protegir els productors locals.

Se’m fa difícil d’imaginar que un grup de diputats espanyols o francesos es trobessin integrats en un potencial “Grup del Pollastre”, que s’imposés la missió de defensar els interessos comercials del gremi corresponent. Sempre he tingut la impressió que els polítics europeus han adoptat les formes d’exercici del poder de la vella aristocràcia —alguns fins i tot han casat la filla com si fossin el Reitó del País de Xauxa— i que les coses terrenals els queden una mica lluny.

Miris a la dreta o miris a l’esquerra, a Europa les negociacions sempre es fan darrera les pesades portes dels gabinets, atorgant a tots els temes —fins als més mundans— un aire de transcendència que sovint no mereixen. I no és que no es parli de pollastres —o de plàtans, soia, taronges o biomassa—, sinó que quan algun debat sura i es comenta més enllà de les opaques ponències tècniques, és perquè algú li ha posat l’etiqueta d’interès nacional i els partits es llencen andanades defensant posicions antagòniques sense que mai se sàpiga massa bé quin col·lectiu hi surt beneficiat i quin perjudicat. Això ha permès sovint que els partits a Espanya defensin “lo mismo y lo contrario” (mesures que a Catalunya es consideren inconstitucionals, però que s’accepten als estatuts d’altres comunitats; o guerres contra conglomerats mediàtics afins a un altre partit que es fomenten quan són afins al propi), però sobretot manté la política molt lluny de les preocupacions quotidianes de les persones.

I no és pas que el sistema americà em sembli ideal. Esgarrifa conèixer el contingut de l’informe que ha fet el Departament de Justícia dels EUA sobre Fergusosn (NYT: The Feds vs. Ferguson), la ciutat de Missouri tristament famosa per l’homicidi d’un jove negre desarmat a mans d’un policia blanc. Espanta veure l’arbitrarietat i la discriminació que han estat practicant de manera sistemàtica la policia i la justícia local, que s’han acarnissat especialment amb la població pobra i més vulnerable —casualment, majoritàriament negra; espanta veure la passivitat de la població —víctimes i abusadors— davant de la injustícia sistemàtica. Però els mals americans no fan que em molesti menys el desdeny de baronet petimetre amb què tants i tant polítics es miren els reptes que la societat té davant, més amoïnats per les intrigues de la cort (les confabulacions de passadís dels partits) que per bastir un projecte de societat culta, sanament ambiciosa i sostenible. Per ser franca, tampoc crec que arribi cap solució galdosa del cantó dels que imiten —anava a dir sense saber-ho, però segur que ho saben— les vel·leïtats populistes d’altres èpoques. Segur que cal trencar vells models i acabar amb les pràctiques de casta de la classe política, però el món és més complex que el guió d’un show televisiu en prime time.

Potser haureu trobat a faltar que no parli de “bastir una societat més justa”, però és que no accepto que la justícia sigui el màxim al que podem aspirar. Per mi és un mínim sense el qual mai es pot parlar de “societat culta, ambiciosa i sostenible”. Defenso el concepte d’ambició com a sinònim de voluntat de millora col·lectiva, com a orientació cap al progrés material i espiritual, i res d’això es pot aconseguir sense justícia. Però una societat més justa no és només un propòsit col·lectiu, una tasca dels legisladors i els governs: té a veure amb els valors de cadascun de nosaltres i amb la manera com assumim, fins a les últimes conseqüències, les nostres responsabilitats individuals; té a veure amb la humilitat i el compromís, que ens permet posar-nos al lloc de l’altre, entendre’l i col·laborar.

Saben els polítics posar-se al nostre lloc, igual que saben posar-se davant una càmera?