Chicken Caucus

Una de les coses que m’entusiasmava d’El ala oeste de la Casa Blanca eren aquells trossos de diàleg en què el cap de gabinet del president o la seva cap de premsa em feien entendre per què un plat de mongetes podia costar unes eleccions. Tot girava a l’entorn del valor simbòlic que la premsa, però sobretot els electors i els seus lobbies podien donar a un gest del President, que podia interpretar-se com un suport —o un menyspreu— als interessos i preocupacions de determinats col·lectius, potser no massa poderosos, però determinants en la complexa aritmètica de les eleccions en alguns estats de la Unió.

Vaig recordar-me’n quan fa uns quants de dies llegia al New York Times un article sobre la “frustració” que comparteixen els productors de pollastres de Delaware i Georgia, i els membres del Congrés d’EUA aplegats en l’anomenat “Chicken Caucus”, a causa de les barreres que Sud-Àfrica ha establert a la importació de pollastres nord-americans per tal de protegir els productors locals.

Se’m fa difícil d’imaginar que un grup de diputats espanyols o francesos es trobessin integrats en un potencial “Grup del Pollastre”, que s’imposés la missió de defensar els interessos comercials del gremi corresponent. Sempre he tingut la impressió que els polítics europeus han adoptat les formes d’exercici del poder de la vella aristocràcia —alguns fins i tot han casat la filla com si fossin el Reitó del País de Xauxa— i que les coses terrenals els queden una mica lluny.

Miris a la dreta o miris a l’esquerra, a Europa les negociacions sempre es fan darrera les pesades portes dels gabinets, atorgant a tots els temes —fins als més mundans— un aire de transcendència que sovint no mereixen. I no és que no es parli de pollastres —o de plàtans, soia, taronges o biomassa—, sinó que quan algun debat sura i es comenta més enllà de les opaques ponències tècniques, és perquè algú li ha posat l’etiqueta d’interès nacional i els partits es llencen andanades defensant posicions antagòniques sense que mai se sàpiga massa bé quin col·lectiu hi surt beneficiat i quin perjudicat. Això ha permès sovint que els partits a Espanya defensin “lo mismo y lo contrario” (mesures que a Catalunya es consideren inconstitucionals, però que s’accepten als estatuts d’altres comunitats; o guerres contra conglomerats mediàtics afins a un altre partit que es fomenten quan són afins al propi), però sobretot manté la política molt lluny de les preocupacions quotidianes de les persones.

I no és pas que el sistema americà em sembli ideal. Esgarrifa conèixer el contingut de l’informe que ha fet el Departament de Justícia dels EUA sobre Fergusosn (NYT: The Feds vs. Ferguson), la ciutat de Missouri tristament famosa per l’homicidi d’un jove negre desarmat a mans d’un policia blanc. Espanta veure l’arbitrarietat i la discriminació que han estat practicant de manera sistemàtica la policia i la justícia local, que s’han acarnissat especialment amb la població pobra i més vulnerable —casualment, majoritàriament negra; espanta veure la passivitat de la població —víctimes i abusadors— davant de la injustícia sistemàtica. Però els mals americans no fan que em molesti menys el desdeny de baronet petimetre amb què tants i tant polítics es miren els reptes que la societat té davant, més amoïnats per les intrigues de la cort (les confabulacions de passadís dels partits) que per bastir un projecte de societat culta, sanament ambiciosa i sostenible. Per ser franca, tampoc crec que arribi cap solució galdosa del cantó dels que imiten —anava a dir sense saber-ho, però segur que ho saben— les vel·leïtats populistes d’altres èpoques. Segur que cal trencar vells models i acabar amb les pràctiques de casta de la classe política, però el món és més complex que el guió d’un show televisiu en prime time.

Potser haureu trobat a faltar que no parli de “bastir una societat més justa”, però és que no accepto que la justícia sigui el màxim al que podem aspirar. Per mi és un mínim sense el qual mai es pot parlar de “societat culta, ambiciosa i sostenible”. Defenso el concepte d’ambició com a sinònim de voluntat de millora col·lectiva, com a orientació cap al progrés material i espiritual, i res d’això es pot aconseguir sense justícia. Però una societat més justa no és només un propòsit col·lectiu, una tasca dels legisladors i els governs: té a veure amb els valors de cadascun de nosaltres i amb la manera com assumim, fins a les últimes conseqüències, les nostres responsabilitats individuals; té a veure amb la humilitat i el compromís, que ens permet posar-nos al lloc de l’altre, entendre’l i col·laborar.

Saben els polítics posar-se al nostre lloc, igual que saben posar-se davant una càmera?

Anuncis

Quadern de viatge: emprenent el retorn (i 2)

12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.
Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats…

Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.

En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d’aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja  que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.

El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se’ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?
Apa, tornem cap a la decadent Europa.

Quadern de viatge: emprenent el retorn

Iniciem la tornada cap a casa havent acomplert totes les etapes del turista standard que visita la Gran Poma: tenim les nostres fotografies amb pont de Brooklyn al fons, hem passejat per Central Park i Little Italy, hem menjat a Chinatown, hem seguit el sinuós recorregut de les rotondes del Guggenheim, tot deixant-nos amarar la vista pels colors de Kandinsky, Monet i Cézanne (en una mostra ínfima del que és la col·lecció, que se supedita a les necessitats de la mostra temporal del moment, actualment dedicada al coreà Lee Ufan) i ens hem aixoplugat d’una violenta tempesta a les galeries comercials del World Financial Center, mentre aprofitàvem per fotografiar la zona zero des del nostre refugi envidriat…

La sensació que et queda és que has travessat un passadís ple de portes i que has tingut a penes temps d’obrir-ne algunes i llucar l’interior de les habitacions, d’unes estances que et conviden a quedar-t’hi… però has de marxar. Un dels encerts accidentals d’aquest viatge ha estat ser instal·lats al Lower East Side, en un carrer ple de groceries, bars, perruqueries, licoreries, botigues de mobles i sabates, bugaderies, instituts i escoles… Un barri de treballadors i pocs turistes, amb un mercat com els nostres, a només dues cantonades, on pots comprar fruita, peix, carn, pa…

Ens en anem els tres amb la sensació que no ens faria res quedar-nos força més temps… Però, segurament, ens passaríem als Yankees, perquè finalment sí vam veure jugar als Mets (amb tres hores de retard) i no va ser un partit molt lluït (van perdre per sis carreres a una).

Quardern de viatge: third round

Una de les coses que m’agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m’expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la “ciutat
de les ostres”. A la llibreria del ‘gifts-shop’ de l’Estatua de
Llibertat vaig trobar ‘The Big Oyster’, de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d’ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l’escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
“l’home sembla haver estat creat per consumir ostres”.

El llibre arrenca amb el viatge de l’explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l’oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
‘lenape’, un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s’excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.

Una troballa tan entretinguda com ben escrita.

Ahir dijous va ser el dia de l’art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s’atura. Et
plantes en front de “Les demoiselles d’Avignon” i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l’esperit d’una gran obra d’art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l’art:
atrapar l’esperit d’un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d’eternitat.

Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure ‘hot dogs’ i a fregir patates. Hem
vist l’entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d’allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles…

I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d’una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d’això fa dues hores. Des d’aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s’acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d’assumida fatalitat. La majoria, si s’escau, podran venir d’aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.


Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island

El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l’Estatua de la Llibertat, en l’illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.

L’estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d’alçada, per comptar l’impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d’immigrants que passaven pel seu costat camí de l’Illa d’Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l’Illa d’Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l’entrada el seu nom entre els registres que s’han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d’acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l’exposició parla d’altres centres d’arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l’època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l’Europa central i oriental.

La casualitat ha volgut que a l’avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d’un nàufrag polonès a les costes d’Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d’or i prosperitat per tractants d’una nova estirp d’esclaus. Mentre mirava les fotografies d’Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d’emigrants.

Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l’sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l’Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d’un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d’amics joves, colles d’amics grans… tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua… El turisme té les seves rutines.

El sopar a l’Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l’organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m’agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.

Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d’una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d’anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.

Quadren de viatge: Nova York (1)

Quan llegiu aquesta entrada segurament ja haurem arribat a NY, però ara som a l’aeroport fent temps per pujar a l’avió. Em fa molta il·lusió aquest viatge, perquè aquesta és una ciutat que ens ha fet somniar a tots: el taxista m’ha recordat que és l’escenari de totes les pel·lícules… bé, no de totes, és clar, però si de tantes! També és l’escenari dels llibres de Paul Auster, que m’encanta. La darrera novel·la, Sunset Park, et descobreix una Nova York diferent, marginal, estranya i fascinadora.

També em fa il·lusió tornar a Estats Units, perquè hi ha algun cosa en el caràcter dels nord-americans (una mena d’ingenuïtat apassionada) que em sedueix enormement i que es respira als carrers de les ciutats que conec, Chicago i Washington. Fa un mes i escaig, en tornar de WDC, vaig anotar:

Com diu l’amiga Pilar responent la meva última entrada, no és que als Estats Units no hi hagi coses dolentes (com les pistoles), coses que m’inspiren aversió i desconfiança. I d’altres coses que no són dolentes en elles mateixes, però sí una mica perilloses, com una certa ingenuïtat de la societat, un punt infantil que fa els americans apassionats però també manipulables.

És molt difícil fer-se una idea cabal de com és un país quan hi estàs només una setmana i la major part del temps, ficada en una fira internacional. El que allà veus té poc a veure amb la realitat del carrer. Als nord-americans els tractes anant a comprar o a menjar i, per regla general, crida l’atenció l’amabilitat del servei (més relatiu quan es tracta dels taxistes i absolutament absent quan es tracta dels serveis de cafeteria i restauració del Centre de Convencions). Però, segurament, per conèixer de veritat aquest país, cal viatjar al seu interior, a una Amèrica menys cosmopolita.

No sé si aquest pensament de fa unes quantes setmanes és veritat del tot. És més autèntica l’Espanya que coneixes si viatges a Badajoz que si t’estàs uns dies a Madrid? Em direu que les diferències entre un poblet d’Arkansas i Nova York són més profundes que entre qualsevol capital de província espanyola o Madrid o Barcelona, però no ho sé. I aquest sí que és un viatge que m’agradaria fer, a l’Amèrica profunda.

De moment, iniciem el viatge cap a la ciutat que mou els fils de l’economia del món i que és un referent cultural. Us ho vaig explicant.

Estoy emocionada

Estoy emocionada y como millones de personas en todo el mundo, tengo la convicción de haber vivido un día histórico, el de la proclamación de Barak H. Obama como presidente de los Estados Unidos, el primer americano de raza negra que accede a ese cargo, una prueba de que el mundo está cambiando; una demostración de que las palabras, y los dicursos, las leyes y el pensamiento que construimos con ellas cambian cosas; una evidencia de que la política cambia y cambia cosas, quizás más lentamente de lo que querríamos, tan lentamente que deja a miles de víctimas en el camino (mientra Obama leía su gran discurso as las puertas del Capitolio, yo en el tren leía un desolador informe sobre la violencia y la impunidad en Chad, sobre el fracaso de la comunidad internacional en proteger a millones de personas vulnerables y desamparadas), pero las cosas cambian, si te empeñas en ese esfuerzo y si tienes razones y convicción.

Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.

He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:

Hoy estamos reunidos aquí porque hemos escogido la esperanza por encima del miedo, el propósito común por encima del conflicto y la discordia.
[…]
… hay quienes ponen en duda la dimensión de mis ambiciones […] Porque se han olvidado […] de lo que los hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se une a un propósito común y la necesidad al valor.
[…]
… un país no puede prosperar durante mucho tiempo cuando sólo favorece a los que ya son prósperos…
[…]
Recordemos que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y el comunismo no sólo con mísiles y carros de combate, sino con alianzas sólidas y convicciones duraderas. Comprendieron que nuestro poder no puede protegernos por sí solo, ni nos da derecho a hacer lo que queramos. Al contrario, sabían que nuestro poder crece mediante su uso prudente; nuestra seguridad nace de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y la moderación que deriva de la humildad y la contención.
[…]
A quienes se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y acallando a los que disienten, tened claro que la historia no está de vuestra parte; pero estamos dispuestos a tender la mano si vosotros abrís el puño.
[…]
A los habitantes de los países pobres: nos comprometemos a trabajar a vuestro lado para conseguir que vuestras granjas florezcan y que fluyan aguas potables; para dar de comer a los cuerpos desnutridos y saciar las mentes sedientas. Y a esas naciones que, como la nuestra, disfrutan de una relativa riqueza, les decimos que no podemos seguir mostrando indiferencia ante el sufrimiento que existe más allá de nuestras fronteras, ni podemos consumir los recursos mundiales sin tener en cuenta las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado, y nosotros debemos cambiar con él.
[…]
La bondad de dar cobijo a un extraño cuando se rompen los diques, la generosidad de los trabajadores que prefieren reducir sus horas antes que ver cómo pierde su empleo un amigo: eso es lo que nos ayuda a sobrellevar los tiempos más difíciles. Es el valor del bombero que sube corriendo por una escalera llena de humo, pero también la voluntad de un padre de cuidar de su hijo; eso es lo que, al final, decide nuestro destino.
[…]
Ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras dificultades, recordemos estas palabras eternas. Con esperanza y virtud, afrontemos una vez más las corrientes heladas y soportemos las tormentas que puedan venir. Que los hijos de nuestros hijos puedan decir que, cuando se nos puso a prueba, nos negamos a permitir que se interrumpiera este viaje, no nos dimos la vuelta ni flaqueamos…