Etiqueta: dones

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continua la lectura de “Emocions” →

Dones, no tenim res a dir, o no ens pregunten?

Entro a la pàgina d’Opinió de l’Ara a Internet i dels primers 45 articles, només set tenen una dona com autora. La resta de firmes són masculines. Com som el 50% de la població i no gaires columnistes actuals guanyarien un Pulitzer, la pregunta és òbvia: És que les dones no tenim res a dir o és que als responsables de les seccions d’Opinió dels mitjans no els ve mai al cap el nom d’una experta, sigui quin sigui el tema a tractar? (Algun, si llegís aquest blog, pensaria cínicament: “N’hi ha d’expertes?”, però no ho diria, perquè és políticament incorrecte, tot i que actui com si no n’hi hagués).

Cal admetre, però, que, de vegades, tampoc és tot culpa del periodista. Els llocs de màxima representació de moltes organitzacions, públiques i privades, estan ocupats per homes; ells són els directius i presidents d’empreses i consells d’administració, els caps de recerca i els investigadors principals, tant en ciències pures com en humanitats; els secretaris generals de sindicats i associacions… i, per tant, és la seva la opinió que compta. O la que es fa comptar, quan els articles són el fruit d’un posicionament institucional que el diari demana o l’organització proposa. Signa el cap, fins i tot quan l’article l’escriu un “negre”, que ben sovint és una “negra”, perquè en els departaments de comunicació, en el nivell tècnic, són majoria les dones (no pas en l’alta direcció en les grans companyies).

D’altra banda, els que proposen i trien opinadors quasi sempre són homes. Em puc equivocar, perquè parlo de memòria, però, de fet, no recordo que hi hagi hagut mai cap directora d’Opinió a cap de les grans capçaleres periodístiques de Madrid o Barcelona. Jo, almenys, no he tingut ocasió de tractar amb cap, i n’he conegut uns quants, de responsables d’aquestes seccions.

No l’accepto, però puc entendre la deriva masclista de l’opinió mediatitzada pel discurs oficial d’una organització. Al capdavall és un reflex de la deriva masclista del poder i la respresentació social. El que ja em costa més d’entendre és que els mitjans no facin un esforç més gran per tenir un major equilibri de gènere entre els seus columnistes estables, i entre els experts que són consultats, que ho haurien de ser pels seus coneixements i no pel seu càrrec. Per poder ser la veu crítica de la societat, els mitjans haurien de predicar amb l’exemple, no?

Crec també que a nosaltres, les dones, ens falta fer un esforç més gran per fer sentir les nostres veus, per donar el nostre parer i, molt important, per marcar l’agenda. I no em refereixo a aconseguir que es parli més de dones, o de violència de gènere, o de família, sinó que es parli d’aquells projectes en els que nosaltres estem interessades, en els que treballem, siguin de medicina o de física quàntica. Quan escoltes amb atenció t’adones que allò de què es parla no sempre és rellevant, però allò que queda silenciat és impossible de valorar, encara que sigui el projecte més important del mòn.

Tenir veu i tenir visibilitat pública ha de ser un objectiu inaplaçable per totes.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.

Dones estupendes

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que és estupend allò capaç de causar estupefacció per allò que té de meravellós, de gran, de bell… Jo ahir vaig sopar amb les meves amigues estupendes i us puc ben assegurar que l’adjectiu (per què no confessar-ho, el nostre nom de guerra!) és perfectament encertat, perquè és una colla que causa estupefacció (elles, no jo) pel talent i la humanitat que s’aplega al voltant de la taula cada cop que quedem per sopar o dinar, unes trobades que intentem fer prou sovint.

Ahir, però, la nit era i va ser especial, perquè teníem aquí la Rosa, que és la nostra enviada especial al Canadà, país al qual el Govern català hauria de cobrar royalties per haver-nos manllevat a aquesta gran professional del màrqueting, mare apassionada, i camarada excel·lent, sacerdotessa de l’ordre del cargol, capaç d’empaquetar una casa en un parell de capses, prendre cada filla d’una mà, i travessar el món per a fer possible el somni del seu company. Ahir celebràvem que ha tornat uns dies a casa i al voltant de la taula hi havia dignes representants de l’estirp de les dones fortes, d’aquelles que aguanten el món i mouen les organitzacions, però sobretot d’aquelles que mai traeixen la confiança que hi has dipositat, perquè la seva divisa és el compromís i el seu segell de marca, la generositat.

Algun dia escriuré un llibre sobre aquestes dones fortes i sobre algunes altres que ahir no eren a la taula (unes perquè viatjaven o treballaven, però altres perquè no pertanyen a aquest club, però són igual de magnífiques: valentes, intel·ligents, responsables…)

El que caracteritza les dones fortes no és ni una professió, ni un origen social, ni l’horòscop, ni els interessos intel·lectuals, ni el tipus de parella que tenen (o que van tenir). La maternitat ens uneix, com a experiència compartida, però no és imprescindible. El que caracteritza les dones fortes és la passió, la capacitat d’abocar cos i ànima en un projecte, i de fer-ho per convicció, no per interès i, fins i tot, contra els propis interessos. Les dones fortes són aquelles capaces d’abraçar la vida amb totes les seves forces i fer que les coses passin. Les dones fortes són les meves amigues i això és un privilegi.

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!

…