Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continua la lectura de “Emocions”

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.

Tarda impressionista

En el temps que em costa travessar l’illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d’amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l’acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s’abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l’aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.

Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles… olors, textures, sabors, emocions… plaers que tenim a l’abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.

Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l’home ferrant un cavall… Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l’únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l’any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s’estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem…

S’acaba una llarga setmana que se m’ha fet duríssima. M’ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m’ha fet molt difícil concentrar-me i  trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix “marcant” de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l’equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l’os sacre a terra i m’ha fet mal tota la setmana.

Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l’Esperanza Aguirre se n’ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l’olor d’una barra de pa acabada de fer!

Valors

La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d’infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l’humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l’assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d’una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s’amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s’hi afegeix una certa mena d’ingenuïtat, d’aquella que està emparentada amb l’estupidesa. “ui, jo no sabia…!”, fa aquesta mena de gent, com si una/un no s’hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?