S’acaba un any impossible de predir, i difícil de viure. Un any que tots recordarem durant molt de temps, pel sobtat confinament de diversos mesos, per l’angoixa de veure com, un a un, tots els països del món es veien afectats per un virus al qual, poques setmanes, abans miravem com un “problema xinès”, i, sobretot, pel milió vuit-cents mil morts —més de 50.000 a Espanya, més de 16.000 a Catalunya— i la certesa que el recompte de víctimes encara no s’ha tancat (82,9 milions d’infeccions, un 40% de les quals encara actives, així ho confirmen).
Un any per oblidar, o per recordar amb sàvia precaució, però que, tanmateix, per mi ha tingut un saldo positiu, perquè he pogut donar les primeres passes del meu somni de deixar la ciutat per anar a viure al camp. M’he comprat una casa al mig d’un oliverar i l’hectàrea de terra que l’envolta, amb una setantena d’abres, entre oliveres, garrofers i ametllers. Continua la lectura de “Entre oliveres”