Obro el bloc amb ganes d’escriure després de molt temps de no fer-ho. Penso que, amb l’edat, m’he tornat una mica hiperactiva: tinc una llista tan llarga de coses per fer —a bastament incrementada des que visc al camp— que no trobo el moment de posar els meus pensaments negre sobre blanc. I, quan ho faig, els guardo en les meves llibretes privades, segura que no poden interessar ningú més que jo mateixa: rastre d’emocions més que pensaments estructurats.

Obro el bloc i em trobo amb una dotzena d’esborranys que van quedar pendents de completar i publicar. Alguns fa tant de temps que esperen —com Petroli, començat el 2012, en el qual vaig començar una reflexió sobre les reaccions irades i patrioteres que va provocar a Espanya l’expropiació de Repsol-YPF a l’Argentina— que ja no tenen sentit. Penso en esborrar-los, naturalment, però em resisteixo, perquè hi trobo frases que m’agraden, idees persistents en el temps, com insectes atrapats en una gota d’ambre.

Continua la lectura de “Neteja d’estiu” →

S’acaba un any impossible de predir, i difícil de viure. Un any que tots recordarem durant molt de temps, pel sobtat confinament de diversos mesos, per l’angoixa de veure com, un a un, tots els països del món es veien afectats per un virus al qual poques setmanes abans miravem com un “problema xinès” i, sobretot, pel milió vuit-cents mil morts —més de 50.000 a Espanya, més de 16.000 a Catalunya— i la certesa que el recompte de víctimes encara no s’ha tancat (82,9 milions d’infeccions, un 40% de les quals encara actives, així ho confirmen).

Un any per oblidar, o per recordar amb sàvia precaució, però que, tanmateix, per mi ha tingut un saldo positiu, perquè he pogut donar les primeres passes del meu somni de deixar la ciutat per anar a viure al camp. M’he comprat una casa al mig d’un oliverar i l’hectàrea de terra que l’envolta, amb una setantena d’abres, entre oliveres, garrofers i ametllers. Continua la lectura de “Entre oliveres” →

Fa uns dies em va passar una cosa absurda: vaig haver de buscar una bústia —recordeu quan va ser l’últim cop que en vau veure una?—, perquè un organisme depenent de l’Ajuntament de Terrassa (guardonat per la seva administració electrònica) em va enviar, perquè la signés, una ordre de domiciliació en paper amb unes dades que li havia subministrat el mateix banc (un banc amb el qual jo només interactuo telemàticament). Vaig tenir la sensació que el segle XIX i el segle XXI es tocaven mútuament el nas en un punt perdut de l’univers. Continua la lectura de “Octavi: un somriure per fer pensar” →