Feliç 2018!!

Que l’Any Nou us porti sort, amor i molta felicitat a tots i a totes!!

Nadala 2017

Anuncis

Comiat

Comiat

M’han dit avui que el nostre Whisky se n’ha anat per sempre, a galopar lliure per les prades infinites dels somnis. M’he posat molt trista, perquè tot i que ja feia uns anys que no vivia amb nosaltres, seguia sent una mica el nostre cavall. Era amable i afectuós, un cavall humil i treballador com pocs, que va aprendre molt i ens va fer aprendre molt, concentrat i disciplinat en la competició, on va fer un paper molt per sobre del que haguéssim esperat d’entrada, fins que una lesió ens va fer retirar-lo de la vida esportiva.

Llavors, va trobar una nova llar a Arre Cavalls, l’associació creada per Eva Farran per a la recuperació i rehabilitació de cavalls, de vegades rescatats de situacions de maltracte i, d’altres, vivint un retir tranquil després d’una vida activa.

Em sap greu no haver pogut ser a prop del Whisky per dir-li adéu per darrer cop. He buscat, entre els centenars de fotografies que li vam fer, algunes que em porten molts bons records: el dia que va arribar a nosaltres, rebent premis en competició, treballant amb l’Alícia, treballant amb mi, de cercavila o rebolcant-se a la pista. Les comparteixo amb vosaltres, per fer que es quedi per aquí una mica més, abans de desaparèixer, crineres al vent, per l’horitzó.

Reflexos tornassolats

Reflexos tornassolats

He abocat una mica de sabó de rentar plats sobre la planxa bruta i, en deixar l’ampolla, amb més força de la que calia segurament, el cop sobre el marbre ha fet saltar desenes de petites bombolles iridescents que han estat uns minuts flotant en l’aire, per caure després lentament cap a l’aigüera. Mirant-les, m’han vingut al cap dues paraules, i he hagut de córrer a agafar el mòbil per comprovar que no m’estava inventant aquells reflexos tornassolats tot manllevant les paraules del castellà. Però el tornassol es diu així en català, tant la planta (Chrozophora tinctoria) com la tintura que se n’obté i que es fa servir com a indicador de pH, perquè el seu color violeta es torna vermell-taronja en contacte amb productes àcids. Sembla que és per això que se’n diu tornassol de la propietat d’algunes teles, papers o cristalls de canviar de color segons la inclinació de la llum. Continue reading “Reflexos tornassolats”

Entre l’espill blau i el vellut verd

Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus.  Continue reading “Entre l’espill blau i el vellut verd”

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continue reading “Emocions”

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continue reading “Torna l’estiu”

Una gota de silenci

Una gota de silenci

Visc amagada en un silenci que és com una gota d’aigua suspesa en l’extrem d’una fulla. El meu silenci vibra amb la tremolor de la branca agitada per l’aire; absorbeix la llum i la descompon en colors brillants: groc, vermell, morat, blau, verd…

Minúscula, microscòpica, tanco els ulls i m’enfonso en el meu silenci líquid que s’empassa totes les paraules. Com un peix, obro i tanco la boca, en un gest totalment mut, i ja no sóc només silenciosa, sinó també transparent. El món mira a través meu sense advertir-me i jo ja no miro el món, sinó el seu reflex brillant sobre el mirall titil·lant que és la tensa superfície de la meva gota d’aigua.

Amagada dins de la meva gota de silenci tinc una estranya sensació de felicitat. Tanco els ulls i dins la meva gota hi entra el món sencer.

Vaig escriure aquestes paraules la nit de Cap d’Any. Volia explicar-vos, explicar-me, el meu llarg silenci. Però un cop més em vaig quedar arraulida dins del meu refugi sord, un espai on les paraules del món només hi arriben com un murmuri llunyà, com una fressa de vegades inquietant, però molt més sovint només incòmoda. Continue reading “Una gota de silenci”