Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria” →

Miro l’arbre que hi ha al mig del pati del darrera. Carregat de llimones, em fa l’efecte que resplendeix sota aquest cel gris, feixuc i humiliant, i em fa pensar en la primavera i en la pintura calma d’Antonio López. L’observo en silenci, guardant aquest moment màgic com un tresor, perquè sé que no acabaré aquest escrit fins tard a la nit, quan s’hagin apagat les veus de la pressa i del món d’allà fora, dels que m’amago uns breus moments.

Si hi penso intensament, puc recordar l’olor de les llimones, evocar l’olor de lliris i roses, el de l’herba tallada, l’olor del mar, i rabejar-me en aquest enyor de primavera que m’ha fet sentir el llimoner sota el cel de neu. Continua la lectura de “Llimoner” →

L’altre dia vaig riure veient com el personatge d’Isabella Rosellini a Late bloomers (Tres cops vint anys, a les nostres pantalles), de Julie Gavras, s’empipava quan li cedien el seient a l’autobús, perquè la feia sentir vella. Dimecres, al tren, un home gran em va demanar —amb no gaire amabilitat, per cert— que li cedís el meu seient a la zona reservada per a viatgers amb necessitats especials, i va fer que em preguntés si semblo més jove del que sóc.

No és que em sàpiga greu cedir el seient a qui ho necessita: per això són. Però és que per a mi resultava evident que jo no era ni de lluny la més jove —o la menys “necessitada” de seient— dels vuit passatgers que ocupàvem la zona. Al final, tanmateix, potser només és que jo seia a la part exterior i li resultava més fàcil ocupar el meu lloc. Continua la lectura de “Edat” →

He abocat una mica de sabó de rentar plats sobre la planxa bruta i, en deixar l’ampolla, amb més força de la que calia segurament, el cop sobre el marbre ha fet saltar desenes de petites bombolles iridescents que han estat uns minuts flotant en l’aire, per caure després lentament cap a l’aigüera. Mirant-les, m’han vingut al cap dues paraules, i he hagut de córrer a agafar el mòbil per comprovar que no m’estava inventant aquells reflexos tornassolats tot manllevant les paraules del castellà. Però el tornassol es diu així en català, tant la planta (Chrozophora tinctoria) com la tintura que se n’obté i que es fa servir com a indicador de pH, perquè el seu color violeta es torna vermell-taronja en contacte amb productes àcids. Sembla que és per això que se’n diu tornassol de la propietat d’algunes teles, papers o cristalls de canviar de color segons la inclinació de la llum. Continua la lectura de “Reflexos tornassolats” →