S’acaba un any impossible de predir, i difícil de viure. Un any que tots recordarem durant molt de temps, pel sobtat confinament de diversos mesos, per l’angoixa de veure com, un a un, tots els països del món es veien afectats per un virus al qual poques setmanes abans miravem com un “problema xinès” i, sobretot, pel milió vuit-cents mil morts —més de 50.000 a Espanya, més de 16.000 a Catalunya— i la certesa que el recompte de víctimes encara no s’ha tancat (82,9 milions d’infeccions, un 40% de les quals encara actives, així ho confirmen).

Un any per oblidar, o per recordar amb sàvia precaució, però que, tanmateix, per mi ha tingut un saldo positiu, perquè he pogut donar les primeres passes del meu somni de deixar la ciutat per anar a viure al camp. M’he comprat una casa al mig d’un oliverar i l’hectàrea de terra que l’envolta, amb una setantena d’abres, entre oliveres, garrofers i ametllers. Continua la lectura de “Entre oliveres” →

Fa uns dies em va passar una cosa absurda: vaig haver de buscar una bústia —recordeu quan va ser l’últim cop que en vau veure una?—, perquè un organisme depenent de l’Ajuntament de Terrassa (guardonat per la seva administració electrònica) em va enviar, perquè la signés, una ordre de domiciliació en paper amb unes dades que li havia subministrat el mateix banc (un banc amb el qual jo només interactuo telemàticament). Vaig tenir la sensació que el segle XIX i el segle XXI es tocaven mútuament el nas en un punt perdut de l’univers. Continua la lectura de “Octavi: un somriure per fer pensar” →

Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria” →