Entre Hollywood i Picamoixons

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el II Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, que un cop més ha generat enceses polèmiques sobre la gestió dels drets d’autor, les descàrregues per internet i l’anomenada “llei Sinde”, que preveu la possibilitat de clausurar websites que ofereixin la possibilitat de descàrregues de continguts que el Govern espanyol consideri il·legals. La ministra Ángeles González-Sinde ho té clar: “estamos aquí, para acordar el modo en que impulsamos el protagonismo que la cultura tiene que tener en nuestra economía” i a mi, un cop més, aquesta mena de discursos i de preocupacions m’ha obert una sèrie d’interrogants per als quals no aconsegueixo trobar resposta.

No m’inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d’autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d’autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l’actual model d’indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).

Però, en realitat, la pregunta que m’angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d’indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m’agradaria saber si a l’entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m’ho miri per on m’ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d’empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als “ateneus”, ens situa en l’àmbit d’acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.

On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d’aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d’una d’aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres… i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d’autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l’esquema d’ajuts de la Generalitat.

Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l’Ajuntament de Terrassa i d’altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l’ICIC (Institut Català d’Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s’ha de promoure. En el marc local el límit el marca l’ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l’interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d’entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d’una banda, és a dir, l’impuls que des de la política es vol donar a l’economia de la cultura i, de l’altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.

 I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l’Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l’enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l’arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n’hi ha prou que el consum cultural s’estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s’hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l’IAE?

Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l’afany d’apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l’impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l’entitat no hagués arribat on és sense l’impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.

Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?

Anuncis

Amics de les Arts, en campanya…

…per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l’entitat:

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

Un març enfeinat

Assumir la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m’ha allunyat més del que hagués volgut d’aquestes pàgines. No només pel temps que m’ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.

Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d’atendre diversos mitjans de comunicació que s’han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l’entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se’m jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l’atenció. Al capdavall, que no n’hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l’accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d’Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d’aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una “norma implícita” sí una pràctica que hom considerava “normal”.

Curiosament, la fusió d’Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l’entitat, sinó també l’inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l’accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l’entitat.

Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l’equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d’aquesta secció d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l’equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d’aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s’arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.

Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l’equip del Club de Jazz, ni l’entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.

Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.

Entre "kitsch" y "cursi"

Me prometí a mí misma que reflexionaría sobre lo kitsch y lo cursi, y el día que iba a hacerlo me destituyeron a la ministra de Cultura de los modelitos agataruizdelaprada y la polémica ley del cine, esa que unos no querían porque decían que apoyaba poco a la industria nacional y otros rechazaban porque encontraban abusivas sus medidas de excepción cultural (esto es, en ese caso, la dichosa cuota de pantalla).

Mentiría si dijera que he seguido con detalle la trayectoria de Carmen Calvo y, aunque me han llegado ecos de algunas polémicas que ha generado su gestión, mi propia experiencia en el mundillo de la cultura me hace desconfiar de las críticas sectoriales tanto como de los grandilocuentes proyectos políticos.

Sí es cierto, con todo, que el estilo personal de Calvo, por lo que se deduce de sus declaraciones a los medios, no es precisamente confraternizador, algo importante cuando tu principal objetivo es aprobar leyes que necesariamente tienen que sostenerse a partir del consenso de agentes con intereses contrapuestos, en temas donde, además, se mueve mucho dinero. Porque, es cierto que en nuestro cine no se maneja el volumen económico de otros países, pero aún así hablamos de cientos de millones de euros que algunas empresas / personas pueden ganar de más o ingresar de menos según se adopten unas u otras decisiones. Y esos intereses mueven montañas. Los productores quieren más ayudas y menos impuestos; los exhibidores, más rentabilidad sin imposiciones de ningún tipo; los actores pidieron ser reconocidos como “creadores” por esa nueva ley, lo que, en la práctica ignoro qué significa.

La ministra, en la prensa, tachaba a unos y otros de “desleales”, porque denunciaban lo que no les convenía y callaban lo que les beneficiaba, protesta que resulta cuando menos pueril, porque eso es lo que hace todo el mundo cuando se queja de una nueva ley. Calvo aseguraba, por ejemplo, que los actores pedían que la Ley corrigiera aspectos del Estatuto de los Trabajadores (?), mientras, en el otro extremo, este colectivo denunciaba que la norma simplemente les ignoraba. Puede que yo sea una ignorante, pero reconocer al colectivo de actores como parte del fenómeno cultural del cine no me parece que contradiga ninguna ley laboral. Tengo ya más dudas de que una película sea más o menos “española” según el porcentaje de actores de esta nacionalidad que participen en la misma, pero sí parece lógico que la ayudas del Gobierno al sector, que se pagan con impuestos de los ciudadanos, se destinen no sólo a potenciar a las empresas productoras (parte clave de la industria, quién lo duda), sino que primen a aquellas empresas que hacen más por el conjunto del sector y ahí sí me parece que el grado de implicación de los actores del país es un factor a considerar.

Porque, en definitiva, lo que una ley puede regular no es ni la nacionalidad de una industria transnacional por definición, ni la calidad del cine que haremos, sino los instrumentos de que se dota el Gobierno para impulsar la creación cinematográfica en España (y no sólo la industria del cine).

Ahora que ha caído Calvo, tras la aprobación de tan polémica ley (mientras Richard Serra termina de componer la copia de la escultura que un día hizo para el Reina Sofía y que se encuentra “desaparecida”, según denunció en su día la propia ex ministra), cabe preguntarse hacia dónde avanzará su sucesor Antonio César Molina, que llega al ministerio después de tres años como director del Instituto Cervantes marcados por la expansión, geográfica y de prestigio, del centro.

¿Y que tiene esto que ver con el kitsch y lo cursi? Seguramente nada, a no ser que uno considere kitsch esa pretensión que por momentos lució Calvo de subrayar el carácter cultural de la moda española luciendo en actos y eventos de guardar modelos de modistas y modistos prestigiosos. El concepto de lo kitsch como copia trivializada de un estilo artístico superior parece superado en una época donde los creadores adoran jugar con la semántica ambigua del lenguaje mediático y digital, donde el concepto original versus copia carece por completo de sentido. Como tampoco tiene sentido la distinción de Adorno entre la alta cultura y lo kitsch (identificado de forma genérica con lo popular) cuando popularizar la cultura se ha convertido en el mantra de todas las políticas locales, estatales y globales.

Hoy el valor de una exposición raramente se mide por los nuevos argumentos racionales y estéticos que nos aporta la confrontación de determindas obras, la exhibición de aspectos ocultos que así se desvelan (o eso interesa sólo a una minoría); lo que se valora es el número de personas que pasaron por allí, sea cual sea el grado de comprensión de la tesis expositiva, si la hubo (algo, por otra parte, muy difícil de medir).

Ver una obra de arte que admiras es una experiencia extraordinaria, porque por buena que fuera su reproducción, por interesantes que fueran los ensayos que sobre ella leíste, su presencia te descubre aspectos nuevos e ignorados (tanto más si se trata de una escultura o de una instalación). Pero ese contacto, impagable si se lleva a cabo sumido en el maravilloso silencio de un museo cerrado, por ejemplo, resulta casi imposible y, desde luego, de lo más prosaico e incluso desagradable, cuando se mantiene rodeado de cientos de personas que te presionan por todas partes.

Del mismo modo que lo hace el público en una sala de exposiciones, la información cultural también te empuja por todos lados, pero si bien han mejorado los mecanismos que aportan cantidad (especialmente Internet y las tecnologías móviles), flaquean los que te orientan sobre la relevancia. Por decirlo de otro modo: acarreamos ingentes cantidades de información cultural sin hacer mucho con ella. Bueno, quizás este sólo sea un problema personal (me falta tiempo y presupuesto para hacer y ver todo lo que me interesa).

Seguiré pensando en lo cursi, a ver si aprendo algo.