Etiqueta: amor

Il·lusions

Quan veus partir el vaixell de les teves il·lusions mar enllà, t’imagines com hagués estat de bonic formar part de la tripulació d’aquest somni, i se’t fa un nus a la gola. El vaixell de les meves il·lusions fa molt temps que navega lluny del meu port, tot i que s’hi hagi apropat, ara i adés, al llarg d’aquests anys. Jo l’observava des de la meva talaia, com la campana penjada dalt de la torre de l’església, que tot ho veu i tot ho toca, però només quan i com ho vol el campaner.

He vist el vaixell dels meus somnis perdre el pal i les veles, i l’he vist partir-se per la meitat lluitant contra la galerna. He plorat i he tocat a mort amb els repics de les meves paraules. I m’he sentit culpable, perquè com els vells supersticiosos he pensat que el desig forassenyat, fora de lloc, fora de temps, convoca la malastrugança.

He somniat que era al meu port on el vaixell ferit trobava el calafat que havia de reparar-ne les vies, però m’he quedat immòbil, lligada al meu jou, dalt del campanar, esperant que algú toques les meves cordes per poder cantar, per poder dir ‘t’estimo’. Però la música i les paraules no fan un bon mestre d’aixa.

Ara el vaixell torna a partir sense mi, amb les veles blanques brillant al sol, prenyades de vent i de noves il·lusions. Jo he deixat la talaia i he baixat a la platja a caminar descalça per la sorra, just allà on piquen les ones i la terra et xucla els peus quan l’aigua torna mar endins. Camino sola, com sempre, i miro giravoltar un estel blanc i blau que balla amb el Garbí sobre l’or de la sorra i l’argent de les basses. Em pregunto si he deixat partir les barques que m’esperaven seguint l’estela d’escuma d’un vaixell que mai ha tingut un passatge per a mi, però estic segura que no, no hi hagut mai barques atracades al meu port pendents de mi per enfilar cap a l’horitzó, només un llarg, llarg camí per la costera, vorejant penya-segats, per on he hagut de conduir els que estimo.

Quan no trobes l’amor, el somni de l’amor t’ajuda a espantar els monstres de les nits i a sobreposar-te a les misèries dels dies. Seguint l’estela d’escuma del vaixell de les teves il·lusions et sobreposes al vertigen de l’abisme i al so eixordador de les onades trencant contra les roques. A mi, la il·lusió de l’amor m’ajuda a escriure.

Ara no sé com m’ho faré per a seguir somniant. Crec que tornaré a la torre i, mirant al mar, aclucaré una mica els ulls. El teu vaixell —la meva il·lusió perduda, però no extingida— serà només un puntet blanc en l’horitzó, un més entre molts puntets blancs —amors de 25 anys i de 500 llunes, amors de dos dies i de cinc hores, amors adolescents i amors madurs, passions forassenyades i desitjos primerencs i tendres…— i somniaré que sóc una sirena enamorada d’un mariner. No sé en quin vaixell viatja el meu amor i, per això, seguiré l’estela d’escuma de tots els que passin. I a les nits cantaré cançons que s’escoltin des de tots els vaixells, també des del teu.

1915_ret

Zona de guerra

La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.

Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.

And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.

La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…

La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.

Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”

 

Elogi dels amors impossibles

Els amors perfectes són com les utopies polítiques: el somni d’una vida ideal viscuda per persones extraordinàries, en un entorn just i amable.

L’home dels meus somnis viu a l’illa de Thomas More, perquè allà hi ha pau i felicitat, treball i educació per a tothom i ja no cal posseir res, perquè tot és de tots. L’home dels meus somnis viu allí, perquè, com la societat d’Utopia, ell és perfecte: sempre em somriu, mostrant la felicitat d’estimar-me; m’escolta quan li parlo del que m’interessa, i comparteix amb mi les seves alegries i les seves penes; el seu cos és càlid, els seus braços forts i els seus besos dolços. Ho són ara i ho seguiran sent eternament, perquè aquest amor té la perfecció de les utopies: és inabastable. No s’emblanquinarà amb el polsim del temps, no s’esquarterarà estès al sol i serena de la quotidianitat, les tempestes de la convivència no l’arrossegaran riera avall.

Sempre he pensat que, d’una forma o altra, tots guardem al cor un amor perfecte. Per la majoria és una utopia, allò que hauria pogut ser si… Només uns pocs tenen la sort d’haver-lo trobat i haver-lo viscut, si més no per un temps.

No sé com ho viuen d’altres, però, a mi, el meu amor impossible m’il·lumina i m’inspira. M’ajuda a escriure aquests pensaments (im)prescindibles i en les tardes melangioses, em fa sentir acompanyada. Un romanticisme malatís, em direu. Potser sí.

D’altres somnien en utopies bucòliques: un país lliure i civilitzat, amb el pensament orientat al nord i el cor càlid com el sud. Molts voldríem creure en aquest somni, tot i que un entorn ombrívol s’entesta en aixecar barreres al diàleg, que és l’únic camí perquè la realitat s’apropi a les utopies. Però si més no, tot aquest procés ha servit per sacsejar les posicions acomodatícies i fer-nos pensar en quina mena de país i de societat volem viure. Pel camí han caigut algunes fites i alguns falsos herois (que ja era hora que caiguessin, perquè ja feia estona que tocava). De tant en tant cal fer bogada i espolsar els matalassos.

No sé què en sortirà del xoc entre l’utopia catalana i el penós immobilisme celtíber, però crec que sort en tenim dels amors impossibles.

Aniversari

Pot haver-hi alguna cosa millor que passar el dia del teu aniversari amb la gent que t’estimes? A mi no se m’acut res millor, tret potser de tenir-los tots plegats (els del dibuix i els que s’han quedat fora), al voltant d’una taula, en una casa als núvols: jardí flotant de cotó-fluix arrossegat per cignes blancs cap a la terra on els somnis es fan realitat.

Avui és el meu cap d’any. Comença un nou cicle i desitjo que els temps que venen siguin almenys tan bons com els que ja han passat, però espero en secret que siguin molt millors: vull tenir l’oportunitat de donar tot el que guarda el meu cor com qui abona i rega la terra perquè neixin noves flors. Estic escrivint un conte que parla de flors que neixen de l’amor: flors immarcescibles d’amor etern que il·luminen el jardí perquè hi neixin flors noves.

No sé si acabaré mai el meu conte. Faig anys quasi sense adonar-me’n, perquè el temps se m’omple de paraules que no són meves, de viatges, de reunions, de deures… i les meves històries són plantes noves que no acaben de trobar el seu camí entre la bardissa. Ves a saber, potser aquest que comença serà el meu any!!

Alguns dels meus companys de viatge ("bitxos").
Alguns dels meus companys de viatge (“bitxos”).

A Colòmbia sempre és primavera

Quan era jove i prepotent, recordo haver-li dit a una amiga lletraferida, mentre l’ajudava a endreçar els centenars de volums de la seva biblioteca, que m’estimava més “viure la vida, que no pas llegir-la en un llibre”. Tanmateix, amb el temps vaig deixar de pensar que la vida que valia la pena era fora de les paraules. D’alguna manera, posar per escrit els pensaments i les vivències que tenim els fa més reals, més consistents, els preserva del desgast del temps i la memòria, i és llegint el que han escrit d’altres —ja sigui crònica o ficció— que, de sobte, entenem el sentit d’aquell malestar que ens rosega o que descobrim una emoció que no havíem pogut ni imaginar abans.

No sé si val per a tothom, però la meva vida real s’amaga entre les paraules que escric. Potser és perquè, de vegades, la vida física —com dir-li, si no?— em desborda, em perd per camins pels que no voldria haver hagut de passar i perquè les meves emocions m’aclaparen, fins i tot em paralitzen, i a voltes m’encenen i em llencen com una bala perduda contra el món. Escrivint puc donar un sentit als meus sentiments extraviats, les paraules esdevenen un agafador que evita que caigui pel fosc forat de la depressió. Hi ha paraules, com aquestes, que comparteixo amb tothom, n’hi ha que són només per a mi. I jo visc entre totes elles.

En tinc la casa plena de paraules (ara la meva biblioteca ja és quasi tan gran com la d’aquella amiga del primer paràgraf) i carrego allà on vaig llibretes i artefactes electrònics per envoltar-me de mots i recollir-ne de nous. Per això vaig demanar als Reis “un sac ple de paraules”, però no em devia haver portat bé, perquè no me’n van deixar cap, i ara sento que no sé com escriure res que faci feliç als infeliços, res que ajudi als que necessiten socors, res que que porti alegria als trists i alleugi les ànimes feixugues pel pes de la culpa o de la solitud.

Potser el problema, se m’ha acudit de sobte, és que les paraules són com pells buides que adopten la forma del farcit de la vida i que cal estar molt atent per alimentar-les amb passió i no fer-les servir d’amagatall. Jo visc entre les meves paraules quan visc, però també puc fer falses parets de pellerofes mortes i provar d’amagar-m’hi darrera per no haver d’enfrontar la vida. Potser no em manquen paraules, sinó la sang i la carn i l’amor per omplir-les de vida.

Per a ser un bon escriptor cal estimar molt els éssers humans i estimar-los tal com són, amb la seva grandesa i la seva mesquinesa, amb la seva santedat i els seus pecats. Ho vaig pensar, de nou, mentre llegia Canadà de Richard Ford, un escriptor que m’entusiasma des que vaig començar a llegir les seves novel·les i les seves narracions a principis dels 90. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo (“Ford, un nòmada davant del drama de les vides petites”, Diari de Barcelona, 18-4-1990) i em va fascinar la seva exploració dels motius per l’esperança en les vides més dures i, aparentment, sense ideals, una esperança i uns ideals que, al final, es resumeixen en l’amor. I per a trobar l’amor, per a distingir-lo entre els enderrocs de les vides petites, cal estimar. Potser jo no estimo prou?

orquidies
Orquidies al Jardí Botànic de Medellín

Tots busquem l’amor, però, de vegades, el que trobem és la primavera. Un esclat de llum i colors i olors que s’obre pas entre les tardes de cels ennegrits per ruixats imprevists. La vida ens esclata a dins a tots —plantes, bèsties i éssers humans— reclamant espai i aire per a treure’s de sobre la carcassa de l’hivern, i sota la llum nova s’intensifica l’escalf dels afectes.

A Colòmbia, tot l’any és primavera, i els núvols i el sol es passen el dia jugant a fet i amagar. Les plantes són exuberants, les tempestes violentes i el cel brillant. I jo em pregunto si és més fàcil o més difícil estimar en una primavera inacabable.