Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continue reading “Reorientant el futur”

Anuncis

Xifres

Aprofito el viatge amb AVE des de Madrid per a llegir-me l’Informe Asebio 2014, a la presentació del qual vaig assistir ahir. Un any més es confirma el lideratge de Catalunya en el nombre d’empreses del sector, tant de companyies estrictament biotec com de companyies usuàries d’aquestes tecnologies. Les xifres, que corresponen a l’enquesta INE d’activitats biotecnològiques de 2013, baixen respecte a l’anterior informe —14,89% d’empreses usuàries de la biotecnologia en front del 18,61% de fa un any i 19,43% de pure biotech davant del 21,76% de l’informe 2013—, però atesa la metodologia aleatòria emprada per l’INE resulta difícil estimar si aquest descens percentual sobre el conjunt de l’Estat es deu a una afectació superior a Catalunya de la contracció del sector que aquest nou Informe Asebio detecta.

Efectivament, Asebio identifica la desaparició de 239 empreses (71 estrictament biotecnològiques) i una caiguda de més de 30.000 persones en ocupació (5.200 en empreses biotech) el 2013, tot i un increment en la facturació (que supera els 95.000 M€, més d’un 9% del PIB espanyol), degut sobretot a les grans empreses usuàries de la biotecnologia, grup al que pertanyen sectors com l’alimentari, el químic o l’energètic.

Caldrà esperar a veure què ens diu l’Informe Biocat per saber realment quin és l’estat de la qüestió a Catalunya, que, si més no, segueix mostrant-se com l’àrea més dinàmica amb diferència. En l’informe 2013 (amb dades de 2011 i 2012), ja es detectava una ralentització de la creació d’empreses biotec i la desaparició de diversos projectes empresarials, tot i que al valorar el sector de ciències de la vida en global, el creixement de subsectors com tecnologies mèdiques compensava el conjunt. Caldrà veure què ha passat aquests dos anys no només en nombre d’empreses, sinó en xifres clau com inversió en R+D, ocuapació i facturació.

Meta coberta

Fa molts mesos vam iniciar la carrera cap a la meta que ahir vespre vam cobrir. Ho dic en plural perquè ha estat un treball col.lectiu: vam presentar la tercera edició de l’Informe Biocat i hem culminat així mesos de recerca duta a terme per un equip més petit del que hagués calgut, però motivat i rigorós. Res hagués estat possible sense la Mònica i la Cristina. Importantíssima la contribució de la Gemma, imprescindible la implicació de la Sílvia, la Isabel, la Mariona… Un bon equip ho és tot. Sols som criatures incompletes. Les grans obres són sempre, fins i tot quan no ho semblen, col·lectives. I, perdoneu-me si sona massa presumptuós, però crec que ens ha quedat un bon informe.

He après molt treballant en aquest estudi i ara estic més convençuda que mai que el sector de les biociències és essencial per a l’economia i per a la millora de la vida de les persones. No vull semblar apòstol de la feina que em dóna de menjar, però quan miro a l’entorn veig talent, il·lusió, compromís, tot i que també barreres i dificultats.

En un país de blancs i negres com el nostre, un informe com aquest, que diu a molts llocs “sí però…”, costa més d’explicar als mitjans —sempre a la recerca d’un titular contundent— que aquells que tenien un to més triomfalista. L’èxit sense matisos sedueix, però els temps han canviat i “ara no toca” cap mena de triomfalisme, perquè al costat de coses que van molt bé, n’hi ha unes quantes que grinyolen i cal adreçar-les.

Demà, amb una mica menys de son explicaré les meves impressions.

Malalties rares

Vaig tant de bòlit que no tinc temps de compartir totes les coses que aprenc, que aquests dies són moltes, perquè estic embolicada recollint dades per un llarg informe del que sóc responsable. Se m’acumulen les notetes agafades a corre-cuita per tot arreu (al mòbil, a la llibreta…) i el poc que aconsegueixo enfilar, lligat sobretot a la feina, ho publico en una altra pàgina, El bloc de Biocat.

Dia Mundial de les Malalties Rares

Són notícies i reflexions sobre biotecnologia, però no són per a experts, així que us convido a llegir-les. Aprofito també per recordar que avui és el Dia Mundial de les Malalties Rares, que afecten a molt pocs en nombre, però d’una forma terrible, perquè sovint són greus i els que les pateixen se senten totalment desemparats davant d’una medicina i una ciència incapaç de donar-los no ja solucions, sinó ni tan sols respostes.

Per trobar respostes tan importants com aquestes, i teràpies que millorin la vida dels afectats, fa falta seguir desenvolupant les biociències i la biotecnologia. I m’agrada la feina que faig perquè penso que aporto un petit gra de sorra a millorar la vida d’algunes persones. Conec a un director d’una empresa biotec que diu que el seu objectiu a la vida és salvar la vida d’un milió de persones i que per això treballa en descobrir nous medicaments. Jo no sóc tan ambiciosa, però m’agradaria pensar que el que faig contribueix a fer millor la vida d’unes quantes.

Em comprometo a posar-me al dia durant el mes de març.

Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d’haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d’entrades que no vaig poder acabar, perquè m’adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m’han quedat al tinter pensaments sobre l’ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l’expropiació de Repsol a l’Argentina, sobre l’increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l’esperit d’autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d’Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern…

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m’agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l’amor.

Me’n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d’altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Preparant el viatge

Una amiga em recorda que li vaig dir que mentre pogués llegir-me, encara que els meus escrits siguin trists, és que es estic bé. Però darrerament no escric quasi gens. Bé, sí escric, i força, però no aquí. El viatge que començo la setmana vinent, a Boston, suposa una enorme feinada. Anem a una fira, portant una delegació de més de 100 persones, amb un dens programa de reunions, xerrades, trobades, presentacions i hi ha mil documents i detalls que s’han de deixar enllestits abans.

És curiós com ens canvia la vida quasi sense adonar-nos-en! Ahir els meus fills em van regalar un calendari fet amb fotos seves i meves, algunes d’un temps quan no em podia ni imaginar tenint fills. Un regal que m’arriba amb una mica de retard pel meu aniversari, i que em va fer moltíssima il·lusió. Hi surto amb 14, 17 i 20 anys; hi surto embarassada, i fent pam-i-pipa amb la meva filla quan tenia poc més d’un any, i a la neu els tres, i a Nova York, i a la platja…

Qui m’hagués dit el dia d’aquella fotografia que em van fer mitja hora abans d’inaugurar la que va ser seu provisional de la Biblioteca dels Museus d’Art, al carrer Comerç, que 20 anys després acabaria fent una xerrada a Barcelona Activa sobre la internacionalització del sector biotecnològic, que és el que vaig fer ahir a la tarda. Les meves corbes d’aprenentatge tenen salts exponencials, però a mi m’apassiona aprendre coses noves cada dia.

També és veritat que no escric gaire, perquè segueixo amb un cert desconcert l’esdevenir. La crisi està afectant-nos a tots i està canviant la manera de fer les coses. Es parla molt d’austeritat i eficiència, però aquest és un discurs una mica fora de lloc, ara que l’austeritat bé imposada i l’eficiència és fer el mateix amb la meitat o menys de gent i diners. L’eficiència i la racionalitat s’han d’imposar sobretot quan hi ha recursos suficients i som capaços de decidir la racionalitat d’un projecte des de la llibertat de poder-hi tirar més.

Bé, s’ha fet tard. Seguirem!

La ciutat de les flors

La passió per les flors i els jardins dels habitants de Guangzhou es descobreix només baixar de l’avió. Al llarg de 30 o 40 quilòmetres que separen  l’aeroport de la ciutat, les mitjanes de l’autopista han estat convertides en sorprenents jardins, d’una calculada diversitat, on els eucaliptus s’alternen amb arbusts de flors vermelles i parterres de tots els colors: fúcsia, vermell, groc… Cada pocs quilòmetres veus una petita brigada de dos o tres jardiners ajupits sobre la mitjana tenint cura de les plantes amb parsimoniosa atenció, i quan passeges per la ciutat, qualsevol racó entre edificis es converteix en jardí, no en una pobra zona verda, sinó en un petit tros de paisatge treballat amb el rasclet i la tisores de podar.

La meva traductora, que ha vingut del Nord a la cerca d’un clima més agradable (podia haver estudiat a Shanghai, a una distància similar de la seva ciutat que Guanzhou, però va preferir les temperatures primaverals de la desembocadura del riu Perla), m’explica que Guangzhou és coneguda aquí a la Xina com la ‘ciutat de les flors’, precisament per aquesta passió ja ancestral afavorida pel clima temperat. Una ciutat, d’altra banda, immensa, de proporcions gegantines, com tot a la Xina: les distàncies, les estadístiques, la quantitat de gent, els animals…

A la província de Guandong hi viuen 110 milions de persones, dues vegades i mitja les que hi ha a l’Estat espanyol, i només és una de la trentena de províncies xineses, i  a la capital, Guangzhou, hi viuen més de 10 milions de persones. Corre per aquí un acudit d’expatriats que diu que quan expliquen que a Catalunya som 7 milions, el xinès respon ‘i a quin hotel us esteu?’ Jo tinc la meva pròpia anècdota d’expatriats, perquè hi ha una llegenda local a la meva ciutat segons la qual vagis on vagis del món, si ets de Terrassa, segur que et trobaràs algú del poble al lloc més insòlit. I a mi m’acaba de succeir, perquè la Madrona Marcet, la delegada d’ACC1Ó a Hong Kong, resulta que és terrassenca, tot i que ja fa més de 13 anys que viu i treballa a la capital financera d’Àsia.

Les dimensions de Xina són incommensurables. No paren de fer coses i està tot per fer. Avui he estat a una empresa farmacèutica que ven els seus productes directament a 2.500 distribuïdors locals, 30.000 oficines de farmàcia i 5.000 hospitals, i exporta a d’altres països asiàtics, a Àfrica i a Amèrica Llatina. I a una ‘biotec’ que fa pocs mesos va obtenir l’autorització de la SFDA per una nova vacuna  i ja té capacitat i plans per a produir-ne 1.000 milions de dosis per any. En aquest mercat, pots créixer i créixer i tot just hauràs començat. És complicat, és molt diferent i és una altra manera de fer, però cal ser-hi.

Un país petit però dinàmic com Catalunya té aquí enormes oportunitats, perquè la percepció és que tenen moltes ganes de comprar bones idees, bons projectes per posar-los a l’abast d’aquesta societat afamada de canvi i de rampant poder adquisitiu. Històricament, els catalans, afermats a la terra i al bon viure, no hem estat grans aventurers i el nostre ‘imperi’ no va passar de Nàpols. Però som bons comerciants. Caldrà veure si sabem treure aquí el millor de nosaltres.