Translúcids, transparents… trompe-l’oeil

No deixarà mai de sorprendre’m com hi ha persones capaces de triomfar “apropiant-se” de les coses bones que d’altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d’una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l’entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s’aturaria si ells no hi fossin.

La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s’aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s’ho val és un treball d’equip.

Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d’impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.

Els personatges d’aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l’oeil (en castellà, tranpantojo), que s’agiten molt però que, al final, mai aporten res. S’aprofiten del fet que molts (ben sovint “moltes”) transparents i translúcids fan la feina.

Anuncis

Un dia per als drets de les dones

Acabo de tornar de la festa solidària anual d’Intermón Oxfam, Un Dia per a l’Esperança, que a Barcelona s’ha celebrat al Moll de la Fusta. Però aquesta ha estat només una de les 47 ciutats de tota Espanya on té lloc aquesta convocatòria, que mostra l’àmplia diversitat del treball d’Intermón Oxfam (cooperació i ajut humanitari, comerç just, campanyes) al voltant d’un tema. Aquest any l’eix triat ha estat els drets de les dones, exemplificats a trevés del treball de l’ONG a República Dominicana i l’esforç que les dones d’aquell país fan per millorar la situació de les seves famílies i de les seves comunitats.

El recompte de participació a la trentena de festes d’IO que s’han fet avui (algunes ja van celebrar-se ahir i divendres i a unes quantes ciutats la convocatòria s’ha posposat fins el 28 d’abril i el 5 i 13 de maig) ha superat de llarg les 170.000 persones.

A més, s’hi pot participar d’altres maneres, com per exemple prenent part en l’acció viral per recollir fons per als projectes d’IO a favor de les dones. Prova-ho, és divertit, a més de solidari.

Amb tots els anys que fa que col·laboro amb IO, he de reconèixer que la festa solidària anual és un moment de reafirmació del meu compromís, tan potent com ho han estat les meves visites als programes de cooperació d’organització i el meu contacte directe amb les persones amb què col·laborem. Sí en aquests viatges he tingut ocasió d’admirar la força i la resolució amb què lluiten pel seu futur les persones que viuen en la pobresa (especialment, aquestes dones admirables que es deixen la pell evitant que les seves societats es desintegrin i construint espais d’esperança), quan sóc a esdeveniment com el d’avui sento l’orgull de formar part d’un moviment que és molt més gran que la suma de la petita aportació que fam casacun de nosaltres.

Pel fet de treballar en una ONG, sento sovint comentaris crítics: que si només fem que posar parches i convertir-nos en complices d’un sistema intrínsicament injust; que si no ens controla ningú i no expliquem massa bé què fem amb els diners; que si som massa paternalistes; que si prediquem la revolució des de la barrera; que si el que fem és pura caritat i que així no s’acaba amb la pobresa…

Cap d’aquestes coses és certa (almenys ho puc dir sense por d’equivocar-me en el cas d’Intermón Oxfam, que conec a bastament), però totes apunten cap a riscos certs. Es cert que s’ha volgut, i alguns encara volen, manipular la cooperació en benefici de determinades visions polítiques o d’interessos econòmics i geoestratègics, però si algú ha denunciat aquest biaix i ha fet girar la mirada dels mitjans cap al nostre sector ha estat l’activisme de les ONG (contra l’ajuda oficial que obliga a contractar serveis als països donants, contra l’ús pervers de l’ajut alimentari per colocar excendent de cereals, a favor d’un sistema de subvencions a ONG més transparent i que primi la qualitat en la lluita contra la pobresa, contra la falta d’imparcialitat de l’ajut humanitari en mans dels contendents en certs conflictes, etc.).

També és cert que hi ha ONG amb orientacions molt paternalistes i caritatives, que declaren que tant els fan les raons de la pobresa i que no qüestionen l’injust sistema de repartiment de poder i recursos, tant a escala internacional com dins de molts països, però cada dia són més les organitzacions que ens mobilitzem per canviar l’estat de les coses. Reprenent una coneguda metàfora, ni donem el peix, ni donem la canya (sobretot, perquè amb una canya es fa ben poc si un és camperol a l’àrid Sahel o l’aigua baixa contaminada per una mina d’or a la selva peruana) sense abans preguntar-li al beneficiari què necessita (potser un crèdit per hams i ceb) i treballar junts com garantir la viabilitat futura del projecte i la seva contribució al desenvolupament de la comunitat i del país.

De la transparència parlava en una entrada anterior i em reitero en l’opinió que cal exigir-la, i analitzar la informació que rebem des de la racionalitat i no només des del cor. Cal preguntar-se no només si els diners arriben, sinó també què es fa amb aquests diners; com volem que sigui el món i com hi estem contribuint amb aquesta ajuda que donem; no limitar-nos a donar diners, sinó comprometre’ns en altres formes de col·laboració que ens permetran ser més a prop de les organitzacions a les quals donem suport i conèixer millor què fan; desconfiar dels mesianismes i de les solucions fàcils; anar més enllà de les imatges emotives…

Más sobre transparencia y ONG

El domingo hablaba de este tema y el martes salta el escándalo de Intervida, organización que está siendo investigada por la Fiscalía Anticorrupción por un posible desvío de fondos. No voy a opinar sobre una organización cuyo funcionamiento desconozco (tanto más porque se apeó hace tiempo de la Coordinadora estatal de ONG de Desarrollo) y que está siendo investigada. Sí me sirve el caso para insistir sobre la importancia de usar el cerebro, además del corazón, a la hora de elegir el destino de nuestra solidaridad. Hay que pedir cuentas claras, información periódica sobre las actividades, personas que respondan a nuestras preguntas, canales para formularlas, puertas abiertas y opciones de contacto con la realidad de las personas y comunidades con las que colaboramos. Hay que pedir rigor y juzgar con rigor.

Aunque al sector le duelen las dudas que despierta cualquier tipo de información que cuestione la honorabilidad de las organizaciones solidarias, yo creo que es bueno (y a la larga inevitable) que se separe el grano de la paja. En un colectivo tan diverso y progresivamente amplio, debemos admitir que cabe la posibilidad de que se den actuaciones cuestionables. Lo importante es que, si hay alguna actuación irregular, se esclarezca rápidamente y se separe a los responsables de un sector que tiene un compromiso ético no sólo con quienes nos dan su apoyo, sino principalmente con quienes esperan recibirlo. Traicionar la confianza de un donante es gravísimo, pero escamotear recursos a quienes los necesitan es imperdonable.

Seguiremos de cerca el caso Intervida.

Transparencia

Acabo de leer en La Vanguardia un excelente artículo de Maricel Chevarría sobre la transparencia y el rendimiento de cuentas en las ONG. Confieso que soy parte directamente interesada en el asunto desde mi nuevo puesto de responsable de Identidad e Imagen de Intermón Oxfam, organización a la que acabo de reincorporarme (por eso he tenido tan abandonado mi blog este último mes) después de un año en la empresa privada.

Como señala el propio artículo, el renovado interés por el tema de la transparencia en la gestión de la solidaridad es consecuencia del último escándalo del sector: la detención del presidente de Anesvad, acusado de fraude. Para la periodista es también relevante el importante crecimiento de los fondos privados gestionados por ONG, que según la Coordinadora Estatal asciende ya a más de 307 millones de euros (y eso sólo considerando las organizaciones dedicadas a la cooperación internacional para el desarrollo).

Según el Directorio 2006 de la Coordinadora de ONGD, hecho público el pasado viernes 29 de marzo, en 2005 se registró un aumento del 34% (es decir, 75 millones de euros más) en los fondos privados percividos por las ONG de cooperación, en buena parte debidos al apoyo que recibimos para nuestro trabajo de ayuda a las víctimas del tsunami que afectó al sudeste asiático el 26 de diciembre de 2004.

Ese aumento del apoyo social acarrea, sin duda, mucha responsabilidad, pero como señala el sociólogo Salvador Cardús en el artículo de La Vanguardia, el donante no siempre se interesa por conocer con detalle qué se hace con su dinero: busca emociones más que razones. Esto explica, hasta cierto punto, el éxito de las organizaciones de apadrinamiento, donde un niño simboliza el destino de la ayuda que cada socio entrega. Cada padrino establece una relación afectiva (a través de cartas, dibujos, fotografías) con un niño concreto al que se supone que ayuda directamente, aunque eso no sea más que un relato a medida para el donante con el que se empaqueta una ayuda que va necesariamente a la comunidad, si se quiere que de verdad sea efectiva (hay casos de organizaciones sobre las que sobrevuelan serias dudas en cuanto a la eficacia y adecuación de su ayuda, pero que siguen disfrutando del apoyo emocional de miles de personas, satisfechas con una sonrisa infantil de papel).

Sin dada, el reto de la transparencia y la rendición de cuentas en nuestro sector es encontrar el justo equilibrio entre la emoción y la razón. Hay que establecer canales que permitan acercar a los donantes de aquí a los beneficiarios reales de allí (¿quiénes son? ¿cómo se llaman? ¿cómo viven? ¿qué ha cambiado ens sus vidas gracias a la ayuda recibida? ¿qué sueñan? ¿qué proyectos tienen?), pero también hay que mostrar balances y resultados precisos, indicadores de eficacia y eficiencia, qué hemos aprendido con lo años y cómo lo aplicamos. Y el donante tiene que exigir información precisa sobre esos aspectos más técnicos y aburridos de la cooperación, pero que son la garantía de que sus aportaciones están contribuyendo a conseguir un mundo mejor, que es (o al menos debería ser) el bjetivo de nuestra solidaridad.