Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.

Anuncis

Contra la violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar, un any més, el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, i vaig tenir el privilegi de ser l’encarregada de redactar i llegit en manifest d’enguany a l’acte de denúncia i reivindicació organitzat per la Regiduria de Polítiques de Gènere de Terrassa que encapçala Fabiola Gil. Diverses persones m’han felicitat pel contingut del text, que transcric a continuació. Confio que el meu granet de sorra pugui contribuir, ni que sigui una mica, a remoure conciències i a moure a l’acció.

En aquesta jornada de denúncia, que ens ha aplegat aquí per manifestar el nostre rebuig a la violència contra les dones que malauradament continua present a la nostra societat, no he pogut evitar recordar la impressió que em va causar ja fa anys la lectura de El compte de la minyona, una novel·la de l’escriptora canadenca Margaret Atwood, compromesa activament amb la causa dels drets de les dones.

En aquella obra, Atwood imagina un món futur en què, per tal d’imposar una dictadura feixista als Estats Units, la primera mesura que prenen els usurpadors és anul·lar tots els drets polítics, econòmics i socials de les dones. Així, d’un cop de ploma, la meitat de la societat queda sotmesa a unes normes injustes i cruels que converteixen milions de persones en ciutadanes de segon nivell que no poden ni tenir cap mena de propietat —una casa, un cotxe…—, ni estudiar, ni treballar, ni desplaçar-se d’un lloc a l’altre sense el permís de l’home al qual se les ha sotmès. Semblen fets llunyans i estranys, si una s’imagina una situació així als Estats Units, o aquí a casa nostra, però malauradament, això segueix passant a molts països del món.

Però el que més impressiona de la novel·la no és tant la perversa situació que dibuixa, sinó la connivència de tota una societat —homes i dones— per imposar-la. Uns per por, d’altres perquè els hi convé, d’altres perquè s’hi acomoden i no volen fer l’esforç de qüestionar aquest sotmetiment injust i èticament inacceptable. La lliçó moral de El conte de la minyona és precisament aquesta, que els qui acaben lluitant perquè les dones tinguin els drets que els corresponen com a ciutadanes lliures són aquells i aquelles que creuen en la causa de la llibertat de l’ésser humà, igual per a tots i totes, sense distinció de sexes.

Com Atwood, jo mateixa i, n’estic segura, tots els que sou aquí creiem que la violència contra les dones és la forma més extrema i sagnant d’un problema més profund: la vulneració dels drets bàsics de les dones com a ciutadanes de ple dret. A elles, les víctimes, se’ls vol negar el dret a decidir com viure i amb qui viure, el dret a pensar per elles mateixes i a gaudir plenament de la seva llibertat i els seus drets com a persona. I nosaltres no podem restar passius davant d’aquesta situació, perquè ens hi juguem els drets de tota la societat.

La violència contra les dones és inadmissible, però no només en la seva manifestació més física i dolorosa, la que ens ha deixat ja més de 50 víctimes mortals a tot l’Estat espanyol aquest any, sinó també en les formes més subtils de discriminació que encara perviuen entre nosaltres.

Per acabar m’agradaria explicar-vos un altre conte moral, aquest totalment real. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de conèixer a Equador una líder indígena, Diozelinda Iza. Ella vivia dalt dels Andes, en una petita comunitat de la província de Cotopaxi, i va ser ella qui em va explicar que la violència de gènere és un problema endèmic a les cultures andines, però que les dones de la comunitat de San José, a la parròquia de Toacazo, havien decidit que era inacceptable. Per això, quan una d’elles va deixar d’assistir a les reunions per les amenaces i les agressions del seu marit, tot el grup va anar a visitar-lo i li van fer saber que, si tornava a posar la mà a sobre de la seva dona, el farien fora de la comunitat. Quan jo vaig conèixer Iza i les seves companyes, feia temps que cap d’elles faltava a les assemblees de dones, i hi anaven acompanyades de les seves filles, però també dels seus fills.

Elles havien donat el primer pas per construir una comunitat sense violència. Cadascú de nosaltres ha de fer també un pas, o dos, o tres, els que estiguin al nostre abast, per eradicar la violència contra les dones, per lluitar pel ple exercici dels seus drets de totes les persones.

Aquest és el meu passet d’aquest mes. Per totes les que encara no poden caminar…

Canícula

Fa tanta calor aquesta tarda que resulta difícil concentrar-se en la pantalla de l’ordinador. Segurament fora més assenyat llegir un llibre a la vora de la platja o deixar-se bressolar per les onades del mar. Però és Festa Major, i aquí a casa nostra és com una tradició —per a alguns, almenys— quedar-se a ciutat i passejar-se pels diferents escenaris, movent-nos amb dificultat entre taules i cadires de les terrasses que envaeixen les voreres i les places, saludant amics i coneguts, suant entre orxata i granissat, fent els honors a dracs, gegants i cap-grossos, ja sigui entre els espetecs del correfoc o el raval infernal, o duent les criatures a saludar la conhort màgica a l’atri de l’Ajuntament.

Jo vaig inventar fa temps un conte per als meus fills sobre un drac que va haver d’aprendre, ja grandet i granadet, a escopir foc per poder ser el rei de la festa. El meu drac —tímid com només poden ser-ho els dracs “a mig coure”— havia fet masses “campanes” de petit i, és clar, a l’hora de la veritat, no sabia fer allò que li tocava.

Em preguntava aquest matí, veient el rastre del foc —”fortuït” deia el Diari de Terrassa— que va cremar fa un parell de dies els contenidors d’escombraries de la Plaça Nova, si els adolescents que destrossen el mobiliari urbà i empastifen les parets també van fer campana, com el meu drac, el dia que tocava l’assignatura important, en aquest cas urbanitat.

Els de la meva edat somriuen, i els més joves no saben de què parlo. Aquesta matèria és absent de l’educació actual; per al món postmodern, la ciutat és un espai sobre el qual els ciutadans tenen drets, però cap al que pocs creuen tenir deures. La urbanitat és, al capdavall, la versió civil de les bones maneres de l’educació tradicionalista, però va més enllà, ja que, com el seu nom indica, suposa el reconeixement que en un espai compartit i multiusuari, com l’urbs moderna, necessitem un codi de valors, un catàleg de límits per no ferir i que no ens fereixi el veí.

I no és que jo cregui que el nostre és un temps especialment dolent, malgrat l’èmfasi i la fruïció amb què els nostres mitjans de comunicació tracten fets com els actes vandàlics que es van produir aquesta setmana a Gràcia. A Terrassa, per exemple, a mitjan anys 70 era impossible trobar una sola paperera, perquè eren sistemàticament cremades cada cop que se n’instal·lava una. Com tampoc és que estigui, per principi, en contra dels graffiti. El que m’inquieta és la futilitat de tota aquesta asociabilitat convulsa.

Admiradora com sóc de l’obra de Basquiat —un artista “descobert” per Warhol que va “formar-se” pintant els murs de Nova York per confegir un art salvatge i primitivista, fulgurant com la seva curta vida— no m’importaria massa que la abassegadora frondositat mural a què dona peu la febre immobiliària de Terrassa esdevingués suport per a la creativitat artística. Lamentablement, quan un passeja pel centre i observa el saldo que deixen, dia rera dia, les colles pinta-parets —desenes de signatures il·legibles fetes amb esprais virolats— veu clar que sobra ego i falta talent. Cada pintada ve a ser com cagaradeta de mosca, això sí mida Tiranosaurus Rex, i amb cap més intencionalitat, artística o reivindicativa, que el just for fucking, fins a l’extrem que una arriba a pensar que qui regala els esprais a les criatures és un empresari especialitzat en la neteja de façanes.

A Gràcia, l’anomenada —amb un excés de grandiloqüència mediàtica— guerra urbana dels okupes té, si no una justificació, sí una raó: el desallotjament d’un grup de membres del moviment d’una vivenda okupada. Per què es cremen contenidors a Terrassa? És un efecte mirall? Doncs, segurament hi ha motius més importants per als quals cremar alguna cosa, si cremar coses servís de res.

Alguns li donen la culpa a l’educació, referint-se a l’escola. Jo no estic tan segura que algunes coses es puguin ensenyar, ni que sigui possible fer desaparèixer de la nostra societat un cert grau de violència residual. El que potser sí hauríem de saber fer és crear formes noves de canalitzar tanta energia malmesa per tants de joves, tot i que segurament fora més fàcil si estiguessin descontents i no, com em temo, terriblement avorrits.