Etiqueta: cartes

Il·lusions

Quan veus partir el vaixell de les teves il·lusions mar enllà, t’imagines com hagués estat de bonic formar part de la tripulació d’aquest somni, i se’t fa un nus a la gola. El vaixell de les meves il·lusions fa molt temps que navega lluny del meu port, tot i que s’hi hagi apropat, ara i adés, al llarg d’aquests anys. Jo l’observava des de la meva talaia, com la campana penjada dalt de la torre de l’església, que tot ho veu i tot ho toca, però només quan i com ho vol el campaner.

He vist el vaixell dels meus somnis perdre el pal i les veles, i l’he vist partir-se per la meitat lluitant contra la galerna. He plorat i he tocat a mort amb els repics de les meves paraules. I m’he sentit culpable, perquè com els vells supersticiosos he pensat que el desig forassenyat, fora de lloc, fora de temps, convoca la malastrugança.

He somniat que era al meu port on el vaixell ferit trobava el calafat que havia de reparar-ne les vies, però m’he quedat immòbil, lligada al meu jou, dalt del campanar, esperant que algú toques les meves cordes per poder cantar, per poder dir ‘t’estimo’. Però la música i les paraules no fan un bon mestre d’aixa.

Ara el vaixell torna a partir sense mi, amb les veles blanques brillant al sol, prenyades de vent i de noves il·lusions. Jo he deixat la talaia i he baixat a la platja a caminar descalça per la sorra, just allà on piquen les ones i la terra et xucla els peus quan l’aigua torna mar endins. Camino sola, com sempre, i miro giravoltar un estel blanc i blau que balla amb el Garbí sobre l’or de la sorra i l’argent de les basses. Em pregunto si he deixat partir les barques que m’esperaven seguint l’estela d’escuma d’un vaixell que mai ha tingut un passatge per a mi, però estic segura que no, no hi hagut mai barques atracades al meu port pendents de mi per enfilar cap a l’horitzó, només un llarg, llarg camí per la costera, vorejant penya-segats, per on he hagut de conduir els que estimo.

Quan no trobes l’amor, el somni de l’amor t’ajuda a espantar els monstres de les nits i a sobreposar-te a les misèries dels dies. Seguint l’estela d’escuma del vaixell de les teves il·lusions et sobreposes al vertigen de l’abisme i al so eixordador de les onades trencant contra les roques. A mi, la il·lusió de l’amor m’ajuda a escriure.

Ara no sé com m’ho faré per a seguir somniant. Crec que tornaré a la torre i, mirant al mar, aclucaré una mica els ulls. El teu vaixell —la meva il·lusió perduda, però no extingida— serà només un puntet blanc en l’horitzó, un més entre molts puntets blancs —amors de 25 anys i de 500 llunes, amors de dos dies i de cinc hores, amors adolescents i amors madurs, passions forassenyades i desitjos primerencs i tendres…— i somniaré que sóc una sirena enamorada d’un mariner. No sé en quin vaixell viatja el meu amor i, per això, seguiré l’estela d’escuma de tots els que passin. I a les nits cantaré cançons que s’escoltin des de tots els vaixells, també des del teu.

1915_ret

Carta a l’amic distant: cicles

Ahir vaig veure les primeres ginestes florides i vaig pensar en tu. L’espessa boira que cobria el paisatge no aconseguia esmorteir l’esclat tossut de la primavera, i vaig pensar que m’agrada la naturalesa cíclica de la vida.

Admiro la força imparable, volcànica, del brot que esqueixa la capa dura de l’escorça seca per a convertir la sava que corre per les venes de l’arbre, primer, en fulla i, després, en una branca nova.

Hi ha alguna cosa tranquilitzadora en aquest resorgir anual de la vida, un missatge encoratjador que ens explica que no hi ha hivern tan dur que ens deixi sense margarides per sempre. És un missatge a favor de la resistènca i de l’esperança.

Nosaltres, que tenim el privilegi de poder triar (alliberats pel pensament i la cultura del fat de l’instint) de vegades ens sentim perduts en la llibertat. Els cicles naturals, tan visibles i poderosos en la primavera, ens retornen als temps de la màgia.

Sorra que s’esmuny entre els dits

No us ha passat mai de no saber com escriure una carta que fa temps que us dóna voltes pel cap? Escrius un paràgraf, n’esborres un tros i deixes una frase isolada. La rellegeixes i retoques diverses vegades i, al final, tornes a començar. Compons un paràgraf nou i l’abandones uns quants dies i, quan hi tornes, tot plegat et sembla una mica ortopèdic, artificial, perquè el que expressen les paraules no és el que sents, i el que sents no ho saps explicar —o potser és que et fas trampes al solitari i tries les paraules només pensant en la resposta que vols propiciar; o potser és que resulta impossible ser natural expressant allò que ni tu mateix reconeixes.

Aquest estiu em van ensenyar que, per a fer una glossa, una bona tècnica és començar el poema havent compost els que seran els dos últims versos, però a mi em costa saber on em porten les meves rimes. De vegades em sembla que la vida és com sorra que se’ns esmuny entre els dits i que l’única cosa real és l’home que estimo; i tanmateix aquest amor és com una ombra xinesa que balla al fons d’un escenari. Com trobar, doncs, els mots adients per no tenir la impressió que el sentit s’escola pel desguàs?

Escrius amb el desig d’atrapar papallones fetes de llum i records en la fina xarxa dels mots precisos. Però en les cartes, a més, vols ser capaç de pintar davant dels ulls del destinatari els colors exactes, els matisos més subtils; vols que les paraules siguin un abracadabra que porti la màgia al cor del lector distant i hi faci esclatar l’encanteri de la comprensió, la comunió del sentit.

En els temps apressats que vivim, les cartes són una relíquia. El missatge electrònic està més a prop de l’apressada targeta postal que enviàvem a casa quan arribàvem al nostre destí, un més dels fils amb els que anem teixint el cordó umbilical que ens manté units a la gent que ens dóna seguretat: la família, els amics, els companys de feina… En la targeta, en el twit, en l’entrada a Facebook, en molts correus electrònics sovint és més important haver-lo enviat que el contingut. Una foto, una icona divertida, un “Hola, hem arribat bé” o un “Mira què interessant” són tot el que ens cal per sentir-nos units als que ens importen. Desenes, centenars de curts missatges formen un corrent imparable que ens arrossega i que, alhora, constitueix el mapa de la nostra vida.

Però a mi, amb l’esperit ancorat en l’enyor dels temps antics, m’agraden les cartes, tot i que de vegades, com ara, no sé trobar el to correcte ni les frases escaients. Cartes que es fan esmunyedisses, com la sorra entre els dits, perquè se saben solitàries, mancades d’una invitació i d’una resposta; cartes que, malgrat tot, són dins meu i, com un perfum dens, acaben impregnant tot el que escric.

Cartes a un amic distant: sonet

Deu anys són un moment i és una eternitat;
un camí d’esperances, d’il.lusions i dolor.
Potser som els mateixos, però no som pas iguals;
et canvia l’espera, et canvia la mort.

L’arbre de la paciència canta cançons de vent
al fons d’un jardí fosc on s’adorm el desig.
El dolor m’és estrany i la culpa, roent,
pel pecat d’estimar-te i fer trampa al destí.

Deu anys fan de l’amor una segona pell;
respiro pel teu nom i parlo pels teus ulls.
Si tenia un tresor, et compraria el temps
per tornar-te el passat i els que hi viuen amb tu.

Vull anar-te a trobar on reposa l’esperit,
prop del pou de cançons que hi al mig del jardí.

Cartes a un amic distant: Nit de Reis

És Nit de Reis, i el regal que jo voldria oferir-te no està en mans de cap mag, ni del més poderós dels bruixots. L’amor i el temps són els únics conjurs per a la malura que tu pateixes, són les úniques armes per enfrontar-se a la mort; l’amor que manté viu el record dels estimats i el temps que fa que l’amargant esdevingui agredolç i que l’alegria de les coses viscudes se sobreposi al dolor de la pèrdua.

Un dia se’m va acudir que el destí és com una successió de portes de les que nosaltres no tenim la clau. Cal trobar qui ens obri cada porta i cal travessar-la en el moment adient, perquè el poder de la seva màgia ens porti la felicitat. No sempre trobem la clau i, de vegades, a l’altra banda ens espera el dolor, però cal seguir caminant. De vegades duem a la butxaca la clau del destí d’altres persones i ni tan sols ho sabem.

Nit de Reis. Jo m’he demanat un sac de paraules per a construir frases capaces d’oferir-te consol, i un cofret d’inspiració per a composar-les amb encert i amb la força d’un conjur benèfic. Fa dies que tinc la sensació d’escriure com qui parla amb la boca seca. M’ofego després de cada frase i quasi bé no sé ni com continuar. Vull que els Reis em portin un llibre d’encanteris, per fer filtres d’amor i melmelada de desigs i groselles.