Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria

Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria” →

Cròniques del confinament (2): capvespre

He sortit de casa al capvespre, en aquella hora confusa que fa un parell de dies ja era nit i avui era encara un dia esfilagarssat de llum lletosa. Sota el pes d’un cel gris de núvols prenyats d’aigua, la ciutat buida semblava encara més fantasmagòrica.

Jo caminava depressa, travessant un silenci tan dens com l’aire humit que em costava respirar, sentint-me com una deliqüent per aquesta escapada cap al caixer, la farmàcia i el supermercat. Les poques persones que m’he creuat, portaven la cara mig coberta amb mascaretes, unes mascaretes que només deixen a la vista uns ulls plens de desconfiança i por. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (2): capvespre” →

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Em retrobo amb les pàgines del meu blog que tenia abandonat des de feia dos anys. M’hi he resistit, ho confesso. No he perdut el costum d’escriure —m’hi guanyo la vida fent-ho—, però si l’hàbit de compartir les meves reflexions “en veu alta”. Però l’ocasió s’ho mereix, no?

Temps excepcionals, amb el món sencer aturat, aguantant la respiració, per culpa d’un virus que s’estén, incontrolable, un país rere l’altre. Un virus, un organisme tan petit que sobre la secció transversal d’un dels nostres cabells, n’hi cabrien més de 100 posats en fila índia… Perdoneu-me la metàfora un pèl infantil, però m’ajuda a dimensionar com n’és d’extranya aquesta crisi, davant la qual els poders tradicionals no saben ni com actuar ni com reaccionar. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (1): Retrobada” →

Llimoner

Miro l’arbre que hi ha al mig del pati del darrera. Carregat de llimones, em fa l’efecte que resplendeix sota aquest cel gris, feixuc i humiliant, i em fa pensar en la primavera i en la pintura calma d’Antonio López. L’observo en silenci, guardant aquest moment màgic com un tresor, perquè sé que no acabaré aquest escrit fins tard a la nit, quan s’hagin apagat les veus de la pressa i del món d’allà fora, dels que m’amago uns breus moments.

Si hi penso intensament, puc recordar l’olor de les llimones, evocar l’olor de lliris i roses, el de l’herba tallada, l’olor del mar, i rabejar-me en aquest enyor de primavera que m’ha fet sentir el llimoner sota el cel de neu. Continua la lectura de “Llimoner” →

Edat

L’altre dia vaig riure veient com el personatge d’Isabella Rosellini a Late bloomers (Tres cops vint anys, a les nostres pantalles), de Julie Gavras, s’empipava quan li cedien el seient a l’autobús, perquè la feia sentir vella. Dimecres, al tren, un home gran em va demanar —amb no gaire amabilitat, per cert— que li cedís el meu seient a la zona reservada per a viatgers amb necessitats especials, i va fer que em preguntés si semblo més jove del que sóc.

No és que em sàpiga greu cedir el seient a qui ho necessita: per això són. Però és que per a mi resultava evident que jo no era ni de lluny la més jove —o la menys “necessitada” de seient— dels vuit passatgers que ocupàvem la zona. Al final, tanmateix, potser només és que jo seia a la part exterior i li resultava més fàcil ocupar el meu lloc. Continua la lectura de “Edat” →

Feliç 2018!!

Que l’Any Nou us porti sort, amor i molta felicitat a tots i a totes!!

Nadala 2017

Comiat

M’han dit avui que el nostre Whisky se n’ha anat per sempre, a galopar lliure per les prades infinites dels somnis. M’he posat molt trista, perquè tot i que ja feia uns anys que no vivia amb nosaltres, seguia sent una mica el nostre cavall. Era amable i afectuós, un cavall humil i treballador com pocs, que va aprendre molt i ens va fer aprendre molt, concentrat i disciplinat en la competició, on va fer un paper molt per sobre del que haguéssim esperat d’entrada, fins que una lesió ens va fer retirar-lo de la vida esportiva.

Llavors, va trobar una nova llar a Arre Cavalls, l’associació creada per Eva Farran per a la recuperació i rehabilitació de cavalls, de vegades rescatats de situacions de maltracte i, d’altres, vivint un retir tranquil després d’una vida activa.

Em sap greu no haver pogut ser a prop del Whisky per dir-li adéu per darrer cop. He buscat, entre els centenars de fotografies que li vam fer, algunes que em porten molts bons records: el dia que va arribar a nosaltres, rebent premis en competició, treballant amb l’Alícia, treballant amb mi, de cercavila o rebolcant-se a la pista. Les comparteixo amb vosaltres, per fer que es quedi per aquí una mica més, abans de desaparèixer, crineres al vent, per l’horitzó.