Octavi: un somriure per fer pensar

Octavi: un somriure per fer pensar

Fa uns dies em va passar una cosa absurda: vaig haver de buscar una bústia —recordeu quan va ser l’últim cop que en vau veure una?—, perquè un organisme depenent de l’Ajuntament de Terrassa (guardonat per la seva administració electrònica) em va enviar, perquè la signés, una ordre de domiciliació en paper amb unes dades que li havia subministrat el mateix banc (un banc amb el qual jo només interactuo telemàticament). Vaig tenir la sensació que el segle XIX i el segle XXI es tocaven mútuament el nas en un punt perdut de l’univers. Continua la lectura de “Octavi: un somriure per fer pensar” →

Cròniques del confinament (5): la solitud

Cròniques del confinament (5): la solitud

Tot va començar d’una forma estranya i imprevista, i quan, al final, vaig entendre què havia passat, em va envair un vague sentiment de culpa, la consciència de no haver estat a l’alçada, d’haver mancat d’empatia.

La mala olor s’estenia des del servei comunitari cap al passadís i ja es començava a colar per sota la porta del meu despatx. Feia dues setmanes que la sentíem. Havia començat al quartet del WC i vam pensar que podia ser un baixant trencat, però no es veia cap pèrdua enlloc. Malgrat el llexiu i els ambientadors, la pudor no parava de créixer i no en sabíem esbrinar l’origen. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (5): la solitud” →

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista” →

Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria

Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria

Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria” →

Cròniques del confinament (2): capvespre

Cròniques del confinament (2): capvespre

He sortit de casa al capvespre, en aquella hora confusa que fa un parell de dies ja era nit i avui era encara un dia esfilagarssat de llum lletosa. Sota el pes d’un cel gris de núvols prenyats d’aigua, la ciutat buida semblava encara més fantasmagòrica.

Jo caminava depressa, travessant un silenci tan dens com l’aire humit que em costava respirar, sentint-me com una deliqüent per aquesta escapada cap al caixer,  la farmàcia i el supermercat. Les poques persones que m’he creuat, portaven la cara mig coberta amb mascaretes, unes mascaretes que només deixen a la vista uns ulls plens de desconfiança i por. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (2): capvespre” →