Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.
Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continua la lectura de “Bateig”→
Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.
Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.
Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.
Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.
Salvador Alavedra (dret) en un acte de lliurament de premis de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa.
Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.
El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.
El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics, em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.
Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.
Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.
Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.
Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.
En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.
Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.
Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.
Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.
Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se’ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l’ordinador fa pampallugues davant d’uns ulls que s’acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.
Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un “on va”, sinó un “on la volem portar”, que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).
Just abans de la darrera entrada vam assistir a l’estrena de Calígula, d’Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l’Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La “retrobada” amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d’una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d’un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d’Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l’obra d’un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l’actuació “ignominiosa”, perquè cada època, cada situació és diferent.
Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d’utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s’havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d’aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l’organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).
Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren “completes” quan podien expressar-se a través de l’art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs “elegits”, sinó que era el fruit d’un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s’utilitza, és que tots els nens i nenes són “musicals” i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. “Quan perdem la fantasia, estem perduts”, assegurava.
M’entusiasma la idea d’un món d’individus creadors, simplement perquè són capaços d’entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.
Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d’ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més “filosòfiques”, mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l’entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m’arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.
I, apa, ara a dormir, que ja se m’ha tornar a “escapar” els temps!!!
Escrit(o)s (im)prescindibles 