Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continue reading “Reorientant el futur”

Anuncis

El canvi

Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin “gran” canvi em referia en l’entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d’un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l’1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d’investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.

Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l’àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d’investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l’Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.

Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d’algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l’acció d’institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s’entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.

La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l’objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients… I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.

Us tindré informats d’aquest meu nou projecte. Bon estiu!!

Pèrdues i guanys

Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l’altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n’ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d’empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l’associació d’antics alumnes d’Esade a Barcelona.

El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l’elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l’amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s’adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.

Davant d’això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d’un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l’empresa, del seu rol en la superació de l’actual crisi a cavall d’una aposta decidida per la innovació i la internacionalització… Al costat d’això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d’aquells diputats anglewsos que s’han fet pagar la neteja de la piscina o l’arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d’una norma legal. Em sembla un matís digne d’un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l’aparador d’una joieria que posant-se’l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d’anglesos pregunta el preu de la joia.

Mentre uns quants escoltavem els discursos d’Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d’uns agents socials conscienciats i responsables, l’escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l’economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l’ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d’aleshores una inspiració.

Un Día para la Esperanza

Un año más estoy en plena preparación de Un Día para la Esperanza, la fiesta anual de Intermón Oxfam, la organización para la que trabajo desde hace 14 años. El próximo fin de semana (18 y 19 de abril) se inicia la celebración del evento en varias ciudades (Terrassa, Sevilla, Vitoria, Zaragoza), aunque el grueso de las fiestas se realizará entre los días 25 y 26 de abril en más de 40 ciudades de toda España.

La fiesta vuelve a centrarse en la acción humanitaria de Intermón Oxfam, pero más concretamente en nuestro trabajo en los campos de refugiados del este del Chad a favor de los derechos a la protección y la asistencia de las mujeres que sufren los conflictos y emergencias. Ellas son el 85% de la población refugiada y sobre ellas recae el peso y el esfuerzo del sostén de las familias, pero al mismo tiempo son las principales víctimas de la violencia que sufren desplazados y refugiados por parte de ejércitos, grupos armados y delincuentes comunes. La violación es usada sistemáticamente como arma de guerra y el pillaje y los robos violentos son habituales en los campos, donde ellas son mayoría.

Intermón Oxfam suministra agua potable y organiza el saneamiento de los campos, básico para la salud de la población refugiada. También entregamos animales a las mujeres para complementar la alimentación de sus familias y favorecer la mejora de su economía doméstica. Y, sobre todo, denunciamos sistemáticamente la vulneración de sus derechos y somos activos reclamándolos ante los gobiernos y las instituciones internacionales que tienen esa responsabilidad.

Si quieres saber más de todo esto y quieres participar, te invito a conocer el grupo de Facebook La voz de Fatima y, naturalmente, a pasarte por alguna de las casi 50 fiestas de Intermón Oxfam.

¡Cambia el cuento!

Hace un montón de días que quiero hablaros de este vídeo, que me parece de las cosas más divertidas que hemos hecho en Intermón Oxfam en mucho tiempo. La propuesta es sencilla, se trata de hacer Algo más que un regalo, es decir, invertir en forma de colaboración para una buena causa lo que te gastarías en algo mucho más superfluo haciendo cómplice de tu donativo al receptor del regalo. Para mí es una muy bunea opción en estas épocas de consumismo delirante, porque demostrarle a la gente que la queremos no tiene por que ser una excusa para comprar objetos inútiles, a mayor gloria de la sociedad de lo banal.

Desde luego, si tu pareja está en crisis, ni se te ocurra sustituir el colgante de planta o ese reloj que tanto le gusta por una vaca (a no ser que además de hacer un donativo útil quieras provocar la ruptura definitiva), pero un par de gallinas, o una cabra, o tres cerditos, siempre serán mejores que la botella de vino para esa tía que no bebe, la quincuagésima bufanda para el abuelo y una forma de hacer, por fin, un regalo de empresa original y divertido.

Objectius del Mil·lenni

Estic molt contenta, perquè acabo de rebre els primers exemplars del llibre que he escrit, conjuntament amb Xavier Masllorens, sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, un conjunt de compromisos de la comunitat internacional per reduir dràsticament la pobresa abans del 2015 i que, com diem en la nostra obra, seran la referència per mesurar fins a quin punt la societat i els Governs ens prenem seriosament la justícia i la solidaritat.

Escriure aquest llibre —i estudiar, per fer-ho, l’estat de la qüestió en les polítiques a favor de la igualtat entre sexes, en la lluita contra la sida, en les mesures per reduir la mortalitat materna, en la condonació del deute o en la reforma del comerç internacional— ha resultat una tasca molt enriquidora, i m’ha servit per reforçar les meves conviccions i el meu convenciment que la tasca que es fa des de les organitzacions de la societat civil és molt important i útil, i que ho serà encara més en el futur, per exigir a les institucions polítiques, a les empreses i a les persones amb capacitat de decisió que compleixin les seves responsabilitats en relació a la lluita contra la pobresa i el desenvolupament social.

I no es tracta de donar diners i mirar cap a l’altra banda, i seguir fent el de sempre. Els problemes que acara el món (el canvi climàtic, la injustícia en el repartiment dels recursos, la violència contra les dones i la seva marginació de les instàncies de poder i de decisió, l’extensió de la sida…) no se solucionaran només amb més ajuts econòmics —però tampoc sense augmentar les dotacions adreçades a millorar la situació dels més vulnerables. Els canvis es produiran amb una justa combinació de recursos, mesures polítiques i canvis en les actituds i valors socials i individuals.

Formalment, l’aprovació de la Declaració del Mil·lenni, l’any 2000, i la formulació dels vuit objectius que s’hi vinculen, són un pas en aquesta línia, un canvi de paradigma respecte a la pobresa de la comunitat internacional. Per desgràcia, les actituds ultraconservadores i extremistes d’alguns països han anat en la direcció contrària al que es necessita.

Als dos autors d’aquest llibre ens agradaria pensar que estendre el coneixement dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i de la transcendència de la seva contribució a la reducció de la pobresa, contriburà de manera efectiva a atènyer aquestes metes. Si més no, confio que trobeu que és una manera distreta de posar-se al dia sobre l’estat del món. Ja m’ho direu.

Un dia per als drets de les dones

Acabo de tornar de la festa solidària anual d’Intermón Oxfam, Un Dia per a l’Esperança, que a Barcelona s’ha celebrat al Moll de la Fusta. Però aquesta ha estat només una de les 47 ciutats de tota Espanya on té lloc aquesta convocatòria, que mostra l’àmplia diversitat del treball d’Intermón Oxfam (cooperació i ajut humanitari, comerç just, campanyes) al voltant d’un tema. Aquest any l’eix triat ha estat els drets de les dones, exemplificats a trevés del treball de l’ONG a República Dominicana i l’esforç que les dones d’aquell país fan per millorar la situació de les seves famílies i de les seves comunitats.

El recompte de participació a la trentena de festes d’IO que s’han fet avui (algunes ja van celebrar-se ahir i divendres i a unes quantes ciutats la convocatòria s’ha posposat fins el 28 d’abril i el 5 i 13 de maig) ha superat de llarg les 170.000 persones.

A més, s’hi pot participar d’altres maneres, com per exemple prenent part en l’acció viral per recollir fons per als projectes d’IO a favor de les dones. Prova-ho, és divertit, a més de solidari.

Amb tots els anys que fa que col·laboro amb IO, he de reconèixer que la festa solidària anual és un moment de reafirmació del meu compromís, tan potent com ho han estat les meves visites als programes de cooperació d’organització i el meu contacte directe amb les persones amb què col·laborem. Sí en aquests viatges he tingut ocasió d’admirar la força i la resolució amb què lluiten pel seu futur les persones que viuen en la pobresa (especialment, aquestes dones admirables que es deixen la pell evitant que les seves societats es desintegrin i construint espais d’esperança), quan sóc a esdeveniment com el d’avui sento l’orgull de formar part d’un moviment que és molt més gran que la suma de la petita aportació que fam casacun de nosaltres.

Pel fet de treballar en una ONG, sento sovint comentaris crítics: que si només fem que posar parches i convertir-nos en complices d’un sistema intrínsicament injust; que si no ens controla ningú i no expliquem massa bé què fem amb els diners; que si som massa paternalistes; que si prediquem la revolució des de la barrera; que si el que fem és pura caritat i que així no s’acaba amb la pobresa…

Cap d’aquestes coses és certa (almenys ho puc dir sense por d’equivocar-me en el cas d’Intermón Oxfam, que conec a bastament), però totes apunten cap a riscos certs. Es cert que s’ha volgut, i alguns encara volen, manipular la cooperació en benefici de determinades visions polítiques o d’interessos econòmics i geoestratègics, però si algú ha denunciat aquest biaix i ha fet girar la mirada dels mitjans cap al nostre sector ha estat l’activisme de les ONG (contra l’ajuda oficial que obliga a contractar serveis als països donants, contra l’ús pervers de l’ajut alimentari per colocar excendent de cereals, a favor d’un sistema de subvencions a ONG més transparent i que primi la qualitat en la lluita contra la pobresa, contra la falta d’imparcialitat de l’ajut humanitari en mans dels contendents en certs conflictes, etc.).

També és cert que hi ha ONG amb orientacions molt paternalistes i caritatives, que declaren que tant els fan les raons de la pobresa i que no qüestionen l’injust sistema de repartiment de poder i recursos, tant a escala internacional com dins de molts països, però cada dia són més les organitzacions que ens mobilitzem per canviar l’estat de les coses. Reprenent una coneguda metàfora, ni donem el peix, ni donem la canya (sobretot, perquè amb una canya es fa ben poc si un és camperol a l’àrid Sahel o l’aigua baixa contaminada per una mina d’or a la selva peruana) sense abans preguntar-li al beneficiari què necessita (potser un crèdit per hams i ceb) i treballar junts com garantir la viabilitat futura del projecte i la seva contribució al desenvolupament de la comunitat i del país.

De la transparència parlava en una entrada anterior i em reitero en l’opinió que cal exigir-la, i analitzar la informació que rebem des de la racionalitat i no només des del cor. Cal preguntar-se no només si els diners arriben, sinó també què es fa amb aquests diners; com volem que sigui el món i com hi estem contribuint amb aquesta ajuda que donem; no limitar-nos a donar diners, sinó comprometre’ns en altres formes de col·laboració que ens permetran ser més a prop de les organitzacions a les quals donem suport i conèixer millor què fan; desconfiar dels mesianismes i de les solucions fàcils; anar més enllà de les imatges emotives…