Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l’altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n’ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d’empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l’associació d’antics alumnes d’Esade a Barcelona.

El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l’elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l’amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s’adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.

Davant d’això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d’un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l’empresa, del seu rol en la superació de l’actual crisi a cavall d’una aposta decidida per la innovació i la internacionalització… Al costat d’això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d’aquells diputats anglewsos que s’han fet pagar la neteja de la piscina o l’arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d’una norma legal. Em sembla un matís digne d’un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l’aparador d’una joieria que posant-se’l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d’anglesos pregunta el preu de la joia.

Mentre uns quants escoltavem els discursos d’Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d’uns agents socials conscienciats i responsables, l’escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l’economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l’ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d’aleshores una inspiració.
…