Comiat

Comiat

M’han dit avui que el nostre Whisky se n’ha anat per sempre, a galopar lliure per les prades infinites dels somnis. M’he posat molt trista, perquè tot i que ja feia uns anys que no vivia amb nosaltres, seguia sent una mica el nostre cavall. Era amable i afectuós, un cavall humil i treballador com pocs, que va aprendre molt i ens va fer aprendre molt, concentrat i disciplinat en la competició, on va fer un paper molt per sobre del que haguéssim esperat d’entrada, fins que una lesió ens va fer retirar-lo de la vida esportiva.

Llavors, va trobar una nova llar a Arre Cavalls, l’associació creada per Eva Farran per a la recuperació i rehabilitació de cavalls, de vegades rescatats de situacions de maltracte i, d’altres, vivint un retir tranquil després d’una vida activa.

Em sap greu no haver pogut ser a prop del Whisky per dir-li adéu per darrer cop. He buscat, entre els centenars de fotografies que li vam fer, algunes que em porten molts bons records: el dia que va arribar a nosaltres, rebent premis en competició, treballant amb l’Alícia, treballant amb mi, de cercavila o rebolcant-se a la pista. Les comparteixo amb vosaltres, per fer que es quedi per aquí una mica més, abans de desaparèixer, crineres al vent, per l’horitzó.

Anuncis

Amics

IMG_2550
El Whisky a la seva casa d’Alcanó

He parlat molt en aquestes pàgines del Whisky, el cavall que vaig tenir des de finals de 2011 i fins al maig de l’any passat, quan vaig donar-lo a ARRE Cavalls, l’Associació per a la Recuperació i Rehabilitació d’Equins, ara situada a Alcanó, a 10 minuts de Lleida, on l’Eva fa una feina genial per donar una vida digna als animals que acull.

He parlat molt poc, en canvi, del Neptuno, el cavall que tinc ara, un espanyol preciós, noble i viu, l’únic defecte del qual és que es resisteix a entrar a la dutxa. Treballo per doblegar la seva resistència temptant-lo amb pastanagues, però encara no me n’he sortit. Això no vol dir que no el dutxi, sinó que em cal ajuda per convèncer-lo de pujar el graó.

Tampoc he parlat mai, ara me n’adono, del Flok, el petaner que ens fa companyia des de fa 11 anys i que ara mateix borda sota la meva cadira (estic escrivint a la galeria, prenent la fresca) perquè no li fan cap gràcia els petards que tiren el fills dels veïns. Suposo que quan les coses rutllen no et rosega la necessitat de compartir els pensaments com quan estàs patint per un amic. Jo vaig patir pel Whisky, per la seva coixesa, que el va mantenir mesos aturat al box, per recuperar-se després parcialment i acabar recaient definitivament. I, en canvi, si tingués el talent per a fer-ho, segurament el temps que ara passo amb el Neptuno, hauria de donar peu a escrits molt més engrescadors.  Hauria de començar per ser capaç de parlar de la seva bellesa, de la seva capa torda que s’esclarissa per l’esquena i s’enfosqueix potes avall, de les seves espectaculars crineres, llargues i espesses que em donen una feinada trenant-les, rentant-les i pentinant-les, i de la seva inqüestionable noblesa, que el manté serè i concentrat a la pista de doma, sempre amatent a fer l’exercici que li demanes.

Neptuno_abril15
El Neptuno i jo, treballant a la pista de doma

Tot i ser un cavall enter, quan és al quadrilong no el distreuen ni altres cavalls ni eugues (el que no treu que no el pugui espantar un cop sobtat, un cotxe que arrenca o frena sorollosament al costat de la pista, o uns marrecs jugant a la pilota). De fet, el que sempre tinc ganes d’escriure és que la màgia de l’equitació és percebre la inquietud del teu cavall abans que s’inquieti, reaccionar al seu ensurt quasi abans que el tingui, i que el teu animal senti que, cavalcant-lo tu, no ha de témer res. La màgia de l’equitació és que és un joc de mútua confiança.

A mi m’agrada la doma més que qualsevol altra disciplina —saltar és divertit, però a partir de certes alçades, em fa por, ho reconec— perquè no competeixes amb ningú més que amb tu mateix. Fins i tot als concursos, als genets els amoïna quasi bé més la puntuació aconseguida que la posició en la classificació final, perquè és un esport de perfeccionament i per bo que siguis, per bo que sigui el teu cavall, sempre es pot fer una mica millor: la posició més justa, el pas més cadenciós, el moviment més elegant…

Sovint penso que m’hagués agradat viure en un temps i un lloc on totes les persones es desplacessin a cavall —fa de mal dir quina, perquè quan  no n’han estat excloses les dones, n’han estat exclosos els pobres— perquè pots conèixer com és algú per la relació que estableix amb la seva muntura. Muntar és una tècnica que pot aprendre qualsevol, connectar amb els cavalls ja és una altra cosa. Hi ha qui no ho aconsegueix mai.

IMG_2621
El Flok, vida de gos

Escric mentre el gos m’eixorda. I encara falten dos dies per Sant Joan! El miro estirar el coll i udolar als coets. El veig córrer febril, anant i venint, de dins de la casa cap a la galeria i altre cop cap a dins, com amagant-se per por i defensant la família d’aquesta estranya amenaça en forma de retrunys i xiulets, i penso en Flush, el gos de la poetessa Elisabeth Barret de qui Virgina Wolf va escriure la biografia, i a través d’ella va descriure la vida de l’escriptora i la societat victoriana. Em pregunto si la biografia del Flok diria alguna cosa de mi o del meu temps, i em temo que no. No hi ha amors apassionats entre poetes ni viatges a Florència que distreguin la seva vida de gos, i no li he explicat res de Filadèlfia (ni a vosaltres tampoc; haurà de ser un altre dia).

Aniversari

Pot haver-hi alguna cosa millor que passar el dia del teu aniversari amb la gent que t’estimes? A mi no se m’acut res millor, tret potser de tenir-los tots plegats (els del dibuix i els que s’han quedat fora), al voltant d’una taula, en una casa als núvols: jardí flotant de cotó-fluix arrossegat per cignes blancs cap a la terra on els somnis es fan realitat.

Avui és el meu cap d’any. Comença un nou cicle i desitjo que els temps que venen siguin almenys tan bons com els que ja han passat, però espero en secret que siguin molt millors: vull tenir l’oportunitat de donar tot el que guarda el meu cor com qui abona i rega la terra perquè neixin noves flors. Estic escrivint un conte que parla de flors que neixen de l’amor: flors immarcescibles d’amor etern que il·luminen el jardí perquè hi neixin flors noves.

No sé si acabaré mai el meu conte. Faig anys quasi sense adonar-me’n, perquè el temps se m’omple de paraules que no són meves, de viatges, de reunions, de deures… i les meves històries són plantes noves que no acaben de trobar el seu camí entre la bardissa. Ves a saber, potser aquest que comença serà el meu any!!

Alguns dels meus companys de viatge ("bitxos").
Alguns dels meus companys de viatge (“bitxos”).

El Whisky ja té casa a la muntanya

Avui hem portat el nostre Whisky a la seva nova casa a la muntanya, a ARRE – La Xaquima, a Masos de Llimiana, al Pallars Jussà. Allà estarà amb d’altres cavalls que, com ell, a causa d’una lesió o de l’edat, han de deixar l’exercici actiu i necessiten espai obert i una vida tranquil·la. Tot i que sé que estarà molt bé a la seva nova casa i amb els seus nous companys, no puc evitar sentir una indefinible tristesa.

IMG_1698
El Whisky a la seva nova casa

Aquesta tarda he replegat un munt de fotografies d’aquest darrer any, i veient-lo entrenar a la pista amb la meva filla i participant als concursos fa només alguns mesos, he recordat les satisfaccions que ens ha donat, i tot el que hem après amb ell, la seva simpatia, la seva noblesa. Sé que, encara que tingui altres cavalls, sempre enyoraré la seva intel·ligència, la seva voluntat d’agradar, la seva capacitat d’aprendre.

La nova "família" del Whisky
La nova “família” del Whisky

Al camp, amb la seva nova “família”, segur que la inflamació crònica de la seva ma esquerra s’alleujarà. Podrà pasturar pels prats de l’hípica en lloc de passar la major part del dia en un box i sortir unes hores al paddock. Serà feliç i jo ho seré de saber-ho, però enyoraré veure’l moure el cap amunt i avall quan li preguntava si volia pastanagues (no us ho havia dit, que sabia parlar?).

Diuen alguns que no has de posar massa afecte en un cavall, perquè és normal haver-lo de canviar, perquè es fan massa vells per a l’esport, a causa d’una malaltia o d’una lesió, com en aquest cas, o perquè tu evoluciones com a genet i vols tenir un cavall que segueixi aprenent amb tu. Però jo m’havia fet la il·lusió que el Whisky seria amb nosaltres fins que fos molt vellet. No ha pogut ser, però el seguirem estimant com l’amic insubstituïble que és.

Ah, i si voleu ajudar als cavalls que ho necessiten, feu-vos socis de La Xaquima. Fan una feina molt maca!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Busco casa (i una nova vida) per al meu cavall

Els que llegiu aquest blog ja sabeu que el meu cavall, el Whisky, va patir una lesió a mitjans 2012 de la que ens pensàvem que no es podria recuperar (Males notícies), però a la que va sobreposar-se amb un treball lent i sense presses (Perseverança). Malauradament, les articulacions del meu cavall són febles i, amb el pas del temps i l’exercici, han tornat els problemes. No és una lesió mal curada, sinó una manca de cartílag que es va agreujant i, per això, no hi ha cap altra opció que retirar-lo definitivament de la vida esportiva. Està sa i segueix tenint el millor caràcter del món, però no se’l pot muntar.

Whisky_12042014
Whisky (12-4-14)

Seria, tanmateix, un gran company per un altre cavall que visqués sol —els cavalls necessiten estar en grup— o podria fer un gran paper en un centre d’equinoteràpia, on pogués estar en contacte amb persones, que li encanta, però on no hagués de fer gaire exercici (com a molt algun passeig al pas portat de la corda).

Així que li estem buscant casa. El Whisky té 13 anys i, per tant, n’hi queden ben bé 11 o 12 de vida, i el que ens preocupa és trobar-li un lloc on pugui passar tot aquest llarg temps, estimat i sense que se li exigeixi una feina que, malauradament, ja no pot fer. Si jo tingués la casa al camp que sempre he somniat, amb terreny per fer-li un paddock on pogués viure feliç, no tindria cap dubte a quedar-me’l, encara que no el pogués muntar, però l’hípica on viu ara no és adient per a un cavall en la seva situació. El box ampli on s’allotja i la petita pista on, a mode de paddock, el deixem anar unes hores cada matí estan bé per a un cavall que fa exercici intens amb regularitat, però no per un al qual no podem ni donar-li corda.

Així que, ja ho sabeu, si coneixeu alguna persona o entitat que cregueu que pot estar interessada en acollir el Whisky, no dubteu a dir-m’ho. Té les vacunes al dia i els papers en regla i com mostra la fotografia, feta ahir al matí, té un aspecte immillorable.

Perseverança

Algú que va llegir a finals del passat estiu l’entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s’ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.

Whisky, novembre 2011
Whisky, maig 2013

El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l’hípica Can Xercavins vam trobar l’espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.

En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.

A mi sempre em sembla que l’hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d’una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l’afecte sincer sempre és recompensat…

 

Tarda impressionista

En el temps que em costa travessar l’illa que va de Rambla Catalunya a Balmes veig a un grup d’amics fent la onada al cambrer del bar, que riu l’acudit entre tímid i afalagat; dues noies rosses de delicada bellesa saxona es troben al meu costat i s’abracen emocionades; el noi que camina cap a mi aixeca el cap, ensuma la flaire deliciosa que surt de la porta del restaurant, i somriu amb una satisfacció infantil, tornant a ser per uns segons aquell nen que entela el vidre de l’aparador de la pastisseria mentre mira amb els ulls esbatanats un pastís de crema, nata i xocolata.

Les tres imatges em produeixen una intensa felicitat, com notes de colors brillants sobre una tela grisa. Penso en Sisley i en Van Gogh, i en les sensacions agradables que es desprenen de les coses senzilles… olors, textures, sabors, emocions… plaers que tenim a l’abast de la mà i que no podem deixar escapar en aquests temps aspres i empeltats de desànim. Els petits moments feliços són un tresor que no hem de deixar que ens robin els superbs i els mediocres ambiciosos.

Em venen al cap altres imatges: dos operaris muntant una bastida, l’home ferrant un cavall… Recordo que a la ràdio han dit que els grecs hauran de treballar sis dies a la setmana, i em ve al cap quan jo anava a escola els dissabtes al matí, i el meu barri era un llarg carrer sense asfaltar on la major part del dia l’únic que senties era el traca-trac imparable dels telers, qualsevol dia de l’any, de les sis del matí a les deu de la nit i, a algunes fàbriques, tota la nit també. És com si algunes idees i decisions que s’estan prenent ara ens volguessin conduir a uns temps que ens pensàvem que no tornarien, perquè eren durs, perquè eren feixucs i eren injustos. No hi hem de tornar, però val la pena recordar aquells temps perquè hem oblidat algunes coses que llavors sabíem: que no ens podem conformar en ser mers consumidors passius i individualistes de plaers trivials, de joguines prescindibles, de gadgets de marca per a enlluernar envejosos i deutors; que la vida real, la que ens fa forts, està en una encaixada, en la feina ben feta, en la comunitat de la que formem part, en les persones que confien en nosaltres i en les que confiem…

S’acaba una llarga setmana que se m’ha fet duríssima. M’ha costat tornar a la feina després de les vacances i se m’ha fet molt difícil concentrar-me i  trobar el ritme. La bona notícia és que torno a muntar el meu cavall, el Whisky, que segueix “marcant” de la mà esquerra, però menys que quan no feia exercici; la notícia no tan bona és que vaig perdre l’equilibri dissabte passat i vaig caure del cavall, amb tan mala sort que vaig picar amb l’os sacre a terra i m’ha fet mal tota la setmana.

Mentrestant, Michelle Obama ha fascinat el món defensant la candidatura del seu marit a la convenció demòcrata, els científics han donat a conèixer la matèria fosca del DNA i l’Esperanza Aguirre se n’ha endut Eurovegas. Però no em direu que us agrada més tenir un casino que l’olor d’una barra de pa acabada de fer!