Els colors de l’illa

Les cales de Menorca tenen molts colors. De fet, jo diria que cadascuna té un color diferent. De la banda de Tramuntana moltes cales són vermelles —com la del Pilar, on s’hi arriba a peu després d’una llarga caminada, que pot anar dels 30 als 45 minuts, segons la ruta triada, o a cavall, com ho vam fer nosaltres, després d’una hora i mitja de trotar i galopar per boscos i camps—, però també d’un marró grisenc, com la Cala dels Alocs, una platja de còdols on vaig començar a escriure aquesta entrada.

Les cales del Migjorn, en canvi, des del Cap d’Artutx a Binibèquer, són blanques, d’una sorra fina que pot variar del blanc marbrat i brillant de Son Xoriguer o la Macarella, al grisenc, com de còdols triturats —serà això?—, de Sant Tomàs.

La cala dels Alocs em va fer agafar paper i llapis perquè em va semblar un lloc força especial. I no només perquè la manca de sorra n’allunyi la majoria dels banyistes, que la deixen de banda i enfilen el Camí de Cavalls en direcció al Pilar. Crec que Paul Auster valoraria millor que ningú que jo la visités just després de llegir la seva digressió sobre l’autoria del Quixot, inclosa a la novel·la City of Glass de la que parlava en una entrada anterior, perquè, en l’accés als Alocs, una sèrie d’escultures adossades a una petita casa de pescadors et recorda que justament aquí, el 2005, els lletraferits illencs van venir a celebrar els 400 anys del Quixot.

L’altra cosa que la fa especial són el inquilins que té els Alocs: mitja dotzena de menorquins rondant la seixantena que passen el dia instal·lats en una mena d’embarcador que hi ha repenjat contra les roques que tanquen la cala a la dreta. Allà hi tenen una petita construcció amb sostre de mitja volta prou gran per encabir una barca de pesca mitjana, que devia ser la funció per la qual es va construir, però que ara aquesta colla de vigilants de la platja granadets fan servir de magatzem per taules, cadires, para-sols i, sobretot, per mantenir a l’ombra les neveres amb cerveses que han portat fins a la porta mateix en el seu jeep.

Tenen veus potents i estentòries, que alguns afinen prou bé per deixar-se anar amb boleros i havaneres quan creuen que l’ocasió s’ho mereix. L’altre dia els va fer refilar la presència de dues sirenes catalanes (la definició és d’ells) que van emergir nues a l’embarcador convidades a compartir unes cerveses després de consultar-los, tot banyant-se, la manera d’arribar a la Cala en Calderer. Els inquilins dels Alocs ofereixen el seu ajut, ara i adés, a qui els abelleix: a les dues aventureres els van deixar un caiac perquè poguessin fer per mar un camí que per terra és força llarg i pesat amb la calor d’aquests dies; als submarinistes que van arribar poc després els van oferir un espai òptim per preparar la immersió i deixar roba i estris mentre bussejaven; a la vella parella d’anglesos, una estoneta de repòs a l’ombra (que segurament els va estalviar una insolació).

A la resta no ens van fer ni cas, però ens van entretenir. Cap a quarts de tres, després de distreure’ns una estona amb uns quants retrets repicats sobre qui havia pagat les cerveses i qui s’havia fet el longuis, van desaparèixer, però més tard ens els vam trobar fent la sobretaula a la caseta de pescadors de l’entrada de la cala, sota l’ombra allargada de la trista figura de l’hidalgo Don Quixote. Us he dit que era grisa, oi? Doncs crec que he errat, els Alocs és verd fosc, com el color de la cara de Sancho Panza que ens mira i ens diu adéu des del mur de la casa.

Anuncis

Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.

Capbussar-se en la vida

M’agrada llevar-me d’hora al matí i esmorzar mirant el mar. La majoria d’aquests dies, a Menorca, l’aigua ha sigut una làmina blava, ideal per passar-te hores explorant la vida sota la superfície. No he fet mai submarinisme, però si m’agrada agafar les ulleres, el tub i les aletes i passar-me les hores explorant les costes pedregoses. Vaig agafar el costum a Andalusia, en una vida anterior, i ara, en realitat, deixo que siguin els meus fills els que es passin el temps explorant, i jo només ho faig escadusserament, però segueix sent reconfortant.

El que em sembla genial és que jo, que nedo bastant malament i em canso de seguida quan intento mantenir el cap fora de l’aigua, em pugui relaxar completament i passar-me hores sense cansar-me “sota” l’aigua. Simplement, et deixes flotar i mires, i només cal moure lleugerament els peus per avançar. Tot plegat em sembla una metàfora preciosa de les maneres com pots enfrontar la vida: com una carrera cap algun objectiu més o menys llunyà, com aquella illeta que hi ha al mig de la Cala del Pilar, on et dirigeixes nedant amb esforç en un medi estrany, l’aigua, i on sempre arriben primer els més forts; o com una oportunitat per lliscar quasi inadvertidament, tot observant detingudament la vida que hi ha dins l’aigua —rica, diversa, sorprenent i misteriosa— per arribar quasi sense adonar-te’n, no només a l’illa, sinó als seus racons invisibles, que els nedadors “de superfície” passen per alt. Per mi és, en definitiva, una metàfora de la literatura.

D’alguna manera estic d’acord amb la tesi que expressava fa uns dies l’escriptor irlandès Keith Ridgway a The New Yorker quan deia que tot és ficció, perquè d’alguna manera, i és cert, qualsevol narració que fem de la realitat no és la realitat, sinó una ficció que construïm a l’entorn dels fets viscuts o coneguts. Afirma Ridgway que la nostra percepció de com són les coses se sobreposa als nostres records i, per tant —i això és collita meva—aquests adopten la forma, el color i, fins i tot, l’olor dels nostres desigs.

Tanmateix, jo crec que hi ha qui hi posa més talent i, sobretot, més interès en això d’inventar la realitat a través d’una ficció que no només la reconstrueix, sinó que la projecta, que ens fa somniar i que durant unes hores ens arrenca de la nostra quotidianitat i ens fa pensar, per fer-nos sentir o, fins i tot, per fer-nos oblidar. Aquests homes i dones amb talent per a la ficció són per mi com bussejadors de la vida. L’exploren amb el cap ficat a dins, amb unes ulleres que augmenten la mida de les coses i els ajuden a captar els detalls, s’aturen flotant sobre els esdeveniments, completament immòbils perquè no se’ls noti, i construeixen dins del seu cap —dins del seu esperit— la narració que després compartiran amb nosaltres.

Alguns creuen que poden aconseguir el mateix efecte mirant-se els peixos dins d’una peixera, però jo estic convençuda que per escriure bé cal mullar-se, moure’s en el mateix element que aquesta vida que volem observar. Perquè potser si que totes els relats de la vida tenen una part de ficció, però n’hi ha moltes, la majoria, que són la pura repetició d’un clixé —la peixera amb un fons marí prefabricat— i només algunes que s’han capbussat per descobrir el fons de les coves.

Estranyes connexions

En aquest racó de món on he vingut a passar les vacances, Movistar ha perdut la batalla i la meva connexió amb les xarxes invisibles que mouen el món ara mateix és bastant precària. Escric aquesta entrada offline, esperant poder-la copiar després allà on toca, fent servir la lenta i feble línia que m’uneix —només de tant en tant— a Internet i així a tots vosaltres.

Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que  la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.

No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.

També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.

Camí de cavalls

Quan llegeixes articles a Internet sobre Menorca, perceps indefectiblement un cert enyor d’altres temps: els de la dominació anglesa, que ens van deixar el Camí del Kane, les vaques frisones, la versió actual del formatge de Maó, la capitalitat d’aquesta vil·la i George Town (Es Castell ); o els de la dominació francesa, que van deixar-nos San Lluís i el Camí de Cavalls.

Bé, sobre aquest camí hi ha diferents teories, perquè alguns historiadors creuen que ja existia a les primeries del segle XIV i que va ser traçat en època de Jaume II, 400 anys abans que l’illa fos conquerida pels francesos. Aquesta darrera ruta recorre tot el perímetre de Menorca, vorejant la costa prop de les platges més concorregudes, però també per damunt dels espadats més inaccessibles si no és per mar. Quan va ser traçat, servia per a la protecció militar de l’illa, unint les diferents torres de vigia i permetent traslladar tropes allà on fossin necessàries per a repel·lir un teòric assalt. Té 20 etapes, però a cavall es pot fer en menys dies, si tu i la teva muntura aguanteu 6 o 7 hores diàries de camí. Jo tinc una amiga amazona que la va fer aquesta passada primavera i ahir en parlàvem, tot muntant a cavall, amb un dels guies de la ruta, comentàvem la passió per l’equitació de l’Ursi bo i fregant ja la setantena.

Ahir vam recórrer durant un parell d’hores un petit tros del Camí de Cavalls, entre les platges d’Algaiarens i Cala Morell, a la costa de Tramuntana, força més accidentada que la de Migjorn. Vam llevar-nos d’hora, per ser a les 8 a cavall, i poder-nos acostar i galopar per les platges abans que s’omplissin de gent. Estem a la setmana més concorreguda de l’illa i cap al migdia ja no cap ni una agulla a quasi bé cap platja, fins i tot a les que demanen un bon tros de caminada per arribar-hi.

Des de dalt de cavall, mires els penya-segats  i tens una estranya sensació de control. Tens una imatge privilegiada de l’illa i la convicció que la teva muntura et pot fer arribar amb facilitat allà on vulguis, per pedregars i camins que se’t farien duríssims a peu o en mountain-bike (els altres vehicles habituals d’aquesta ruta). De sobte han passat dues hores i t’adones que el temps ha volat i que s’ha acabat aquest viatge que ho és també una mica en el temps. I només penses en el moment de tornar-hi el més aviat possible.

Dia rúfol

Vam arribar ahir al matí al Port de Ciutadella. Ens esperava un dia gris i plujós, que ens va tenir tot el dia “atrapats” a l’apartament. Per sort portem lectures suficients, teníem coses urgents per comorar i, també, una piscina.

L’illa és preciosa. Més autèntica en la soledat dels camps que en la bulliciosa tarda de Ciutadella. Però sense el sol brillant, Menorca perd la qualitat iridiscent de la seva llum.

Mentres esperem que torni a aparèixer el sol, estudiem les properes rutes: en cotxe, a peu i a cavall.

Demà començarem l’aventura per la Cala d’Algaiarens i dimecres confiem poder anar a muntar i veure ni que sigui un trosset de la Ruta des Cavalls que envolta l’illa.

Un bon però gris inici.

Enviat des del meu iPhone