La lluna plena que em mira i em segueix mentre pedalejo Diagonal avall m’inspira paraules, com me les inspira també el somni recurrent on ens estimem com mai ho arribarem a viure. Però els mots, dolços o amargs, no troben el seu camí fins aquestes pàgines, perquè queden atrapats en les teranyines del cansament i acaben morint, xuclats per les aranyes de la pressa, les obligacions i, fins i tot, la desídia.

Els canvis —la meva nova feina al Parc Científic de Barcelona (PCB)— són un bon motiu per escriure, però també un obstacle, perquè de sobte al meu voltant tot s’accelera, els límits per tancar els projectes s’escurcen i les agendes es col·lapsen amb reunions de traspàs a una banda i a l’altra del meu canvi de vida.

Vaig escriure aquestes primeres ratlles apressades robant uns minuts al son per deixar memòria aquí del pas important que he donat aquest febrer, deixant Biocat per a sumar-me a un gran projecte que volem fer créixer i desenvolupar en tot el seu potencial. Al PCB hi ha un gran equip, en dimensions i capacitats, però fins i tot els millors queden lluny d’aconseguir els objectius a què poden aspirar si treballen isolats i els manca una estratègia compartida. Aquestes dues primeres setmanes m’han permès començar a mesurar totes les possibilitats que tenim davant i s’ha començat a dibuixar el full de ruta que marcarà les nostres properes passes.

Mentre a fora s’acceleren els canvis, a dins visc la perplexitat de l’indefugible retorn. Em sento atrapada per uns sentiments que voldria superar, però que no supero. La prova més evident n’és el pes d’aquest silenci de sis setmanes. La resignació amb què intento oblidar és com un aire calent que corseca les meves paraules, com s’asseca la tinta d’una ploma que has deixat sense tapa. Si vull oblidar no puc explicar els meus somnis, ni els meus desitjos, ni compartir l’emoció d’aquella cançó que acabo de descobrir, ni sincerar-me sobre què m’inspira el llibre que estic llegint. Si vull oblidar, he d’extirpar una part —de vegades dolorosament gran— dels meus pensaments quotidians, fer veure que tu no en formes part… i l’esforç em deixa totalment exhausta.

Com a exercici terapèutic, m’he proposat escriure cada dia, o almenys 3 o 4 cops per setmana, petits comentaris sobre fets del món, coneguts per tothom —com aquesta bogeria d’atemptats terroristes que han colpejat Dinamarca— o ignorats —com alguns dels projectes de les empreses i entitats del PCB o algun article interessant que hagi llegit en algun mitjà especialitzat poc conegut. Confio tenir la disciplina necessària. Vosaltres, lectors, en sereu els jutges.