El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.

Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.

Continue reading “El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va”

Anuncis

El mirall i la ploma

La ficció és ficció. Està feta d’esquinçalls de realitat, de coses viscudes, de coses observades, de coses explicades… relligades amb la imaginació i la poesia. L’únic que cal que sigui autèntic són les emocions, però, com deia en una entrada anterior (L’anima esquarterada), de vegades el que veiem en un text són els nostres propis sentiments reflectits en l’argent viu d’un bocí de mirall.

En aquest blog hi ha una mica de tot: bocins de la meva vida, reflexions sobre fets que em són estranys però m’emocionen, sentiments autèntics que he de dir en veu alta perquè no m’ofeguin i, escadusserament, com en l’entrada anterior, ficcions. Potser és la proximitat de Sant Jordi o potser és que hi ha coses que només pots dir amb una metàfora. Gràcies als que m’heu dit que us ha emocionat. Potser em decidiré a publicar-ne d’altres.

L’ànima esquarterada

Sempre he sentit una gran enveja dels escriptors que tenen talent per a la ficció, capaços d’esquarterar la seva ànima en petits bocins i fer néixer de cada fragment un personatge que —màgicament, diria— pren vida davant nostre, en històries que, quan són bones, ens arriben a marcar amb més força que la majoria de les nostres experiències en la vida real.

Sense la ficció, la narració esdevé biografia —fins i tot quan fas crònica, reveles la teva posició tot revelant el teu punt de vista— i l’ànima queda exposada, vulnerable davant les interpretacions i el desgast del temps.

L’ànima esquarterada pot explorar la cara fosca de la lluna, els avencs del mal i dels sentiments inconfessables, a través de personatges foscs i torturats —els antiherois, els vilans— o descobrint-nos  els replecs vergonyants de les vides netes. El privilegi de l’escriptor de ficció és poder viure moltes vides alhora i poder explorar diferents destins per als seus personatges, o com diu l’escriptor Harry Quebert al seu alumne Marcus Goldman a La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker:

«—Un dels privilegis de ser escriptor, Marcus, és que pots passar comptes amb els teus semblants a través del llibre.»

El privilegi i el mèrit d’un bon escriptor és que pot agafar la matèria fosca de què està feta la rancúnia i la venjança, aquella en la que molts podríem ofegar-nos, i convertir-la en un personatge inoblidable, en una obra d’art.

Diu el mateix Quebert que per escriure sobre certes emocions no cal haver-les viscut, sinó tenir el talent de fer que els «lectors vegin el que de vegades no poden veure», però jo crec que els bons escriptors són aquells que poden construir un món sencer només amb la seva imaginació i, alhora, fer-lo real davant dels nostres ulls transmetent emocions autèntiques que han arrencat, mossegada a mossegada, de la seva ànima esquarterada. Fins i tot en la ficció, un obra bona és sempre una recerca de la veritat, encara que sigui una veritat que només pot ser explicada a través d’una gran metàfora. O potser no, potser només és un gran mirall trencat on cadascú de nosaltres hi troba fragments que reflecteixen i amplien les nostres pròpies emocions.

Mentre escric aquestes ratlles penso en un gran mòbil de vidres de colors que el vent fa dringar i em pregunto si tots plegats som tant d’una peça com de vegades ens imaginem. Potser totes les ànimes viuen esquarterades, relligades per un cordill fi i voleiant al vent, fràgils i vulnerables. Jo em penso que quan escric els meus pensaments esparsos em mostro com sóc, però ben bé podria ser que els que llegiu només veiéssiu la brillantor fugaç d’un cristall que giravolta davant dels vostres ulls. Un petit boci de la meva ànima feta miques.

Zona de guerra

La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.

Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.

And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.

La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…

La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.

Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”

 

20 anys, 10 anys

Demà dilluns, si el fort grip que arrossego no m’ho impedeix, seré una dels centenars, potser milers de persones que acudirem a veure el concert de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. El popular grup de les Terrers de l’Ebre celebra a les Festes de la Mercè els seus 20 anys de carrera artística, i ho fa també amb un nou disc, titulat, com no?, 20 anys, que espero poder escoltar aviat per comentar-lo. Tanmateix, he pogut escoltar ja algunes de les noves cançons, com Les aubades d’ahir i de sempreLa jota viatgera, en diversos concerts aquest estiu. Fidels al seu estil, continuen fent-nos riure tot denunciant els abusos del poder i la imposició d’un concepte materialista i deshumanitzat de modernitat, tot enriquint la música popular que interpreten —jotes, fandangos, boleros…— amb sonoritats i referències contemporànies d’arreu.

20 anys dels Quicos

Va ser aquest toc musical diferent el que va fer que m’apropés al treball dels Quicos fa ara prop de 10 anys. Els vaig veure per primer cop a la televisió, en una emissió tardana del concert al Palau de la Música amb el qual van celebrar els seus primers 10 anys als escenaris. Em van cridar l’atenció les ressonàncies jazzístiques dels solos de guitarra del Jordi Fusté —Varisto, en el seu personatge del Mut de Ferreries— i la riquesa dels arranjaments, que feien que aquelles jotes sonessin tan diferents a les que jo escoltava de petita quan intentava aprendre a tocar les castanyoles.

El meu pare era de la Franja i la meva mare, que havia interioritzat els discursos de patrioterisme folklorista de les monges responsables de la seva educació sentimental —mentre feia de fàmula per a les filles de la burgesia castellanoparlant barcelonesa—, considerava quasi com un homenatge al seu marit empassar-se les sis hores d’avorrida transmissió televisiva de l’ofrena floral a la Pilarica amb que TVE celebrava el Dia de la Hispanidad un any rera l’altre en els primers setanta. Per això, per a mi la jota, fins que vaig conèixer els Quicos, estava a mig camí entre la música de fons d’un reportatge del No-Do, els inefables festivals folklòrics que el Caudillo i Carmen Polo presidien al Santiago Bernabeu —reis sense corona d’un país imaginari on de tant en tant el vell nan cridava “Que le corten la cabeza”, o encara més sovint “Al paredón”— i la veu nasal de l’Aurora Bautista en la seva histriònica interpretació d’Agustina de Aragón. Per a mi la jota era una cançó que feia: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa.”

Descobrir que la jota va néixer a mig camí entre les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb un peu a cada banda del Riu Sènia, abans d’enfilar-se Ebre amunt cap a l’Aragó, va ser com descobrir que la famosa Agustina es deia Saragossa i Domènech de cognoms —així, amb esses— i que va néixer al carrer de Sombrerers de Barcelona, que la van batejar a Santa Maria del Mar i que es va casar, amb un artiller català —Joan Roca i Vilaseca—, a Santa Maria del Pi. Res és el que sembla (o el que alguns volen que sembli)!

Fa quasi deu anys vaig descobrir que un grup de Tortosa havia fet de la jota la cançó protesta contra el transvasament de l’Ebre, i amb unes lletres i una música que barregen a parts iguals ironia i un punt de melangia romàntica per les coses que ens pren el pas del temps, els Quicos han alimentat l’orgull de pertinença de les gents de l’Ebre. I a la resta ens han ampliat força la perspectiva de la música popular catalana. Per a fer-ho, no només han posat en joc el seu talent musical i literari, sinó que han creat uns personatges entranyables on tots hi reconeixem persones que hem conegut: aquell oncle, aquell avi, aquell veí… a qui ens agradava escoltar, perquè ens connectaven amb un món que era aquí mateix però que ja no podíem veure.

Inspirada per aquests personatges, el 2004 vaig escriure un conte on inventava un tros del passat de Varisto, el Mut de Ferreries, que, com recorda sempre Quico el Célio, un dia va ser el guitarrista de Luis Aguilé. La meva història original incloïa un error de racord, que amablement em va fer notar l’Artur Gaya (alter-ego de Quico el Célio), perquè Varisto, com saben tots els amics dels Quicos, és sord-mut, i jo només l’havia fet mut. Un error que he esmenat en la versió que ara us ofereixo. Si us ve de gust, podeu llegir Lo estrany cas d’Evaristo Fusté a “La Habana”. Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint el conte i m’ho he passat molt bé revisant-lo. Una història d’amor i amistat, escrita amb amor per a uns grans amics. ♦

A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d’oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s’està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s’allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal… l’esgotament, més intens encara per qui no té l’hàbit de l’esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d’un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n’hi ha prou de posar una paraula davant de l’altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t’has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l’admiració de tots aquells amb qui s’atura a parlar pel camí i tots l’animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d’una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d’un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d’avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l’eternitat; fe en la vida, per a d’altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l’oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.

Cristall i aire

El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.