Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continue reading “Esperança”

Anuncis

Salvador Alavedra: art, compromís i generositat 

Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.

Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.

SAlavedra 001
Salvador Alavedra (dret) en un acte de lliurament de premis de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa.

Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica  Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.

El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.

El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics,  em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.

Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.

Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.

Beisbol i art

Des de la finestra de l’hotel de San Diego on sóc ara tinc la impressió de poder tocar les graderies de l’estadi Petco només estirant la mà. Ahir a la tarda jugaven els San Diego Padres contra Los Angeles Dodgers i hores abans que comencés el partit, l’estadi i tot l’entorn ja eren a vessar. L’ascensor de l’hotel no parava de vomitar grups d’angelinos que havien vingut a donar suport al seu equip i que van decidir fer nit aquí, perquè un partit de beisbol se sap quan comença, però no quan acaba. Les nou entrades es poden jugar en menys de tres hores o en prop de quatre, i divendres, que es va jugar el primer dels dos partits entre aquests equips, l’estadi no es va buidar fins prop de les onze de la nit, tot i haver començat a les 19:15h.

El beisbol és l’esport popular de masses aquí (tot i el pes del futbol americà i del bàsquet). Es juga en família, es veu en família i s’hi va en família, amb tots els components vestits de cap a peus amb els seus colors.

Abans de sentir els altaveus de l’estadi, vaig aprofitar unes hores lliures per caminar per San Diego i arribar fins al Parc Balboa, on s’apleguen diversos museus i d’altres atraccions per a visitants i ciutadans, des del parc zoològic fins a estadis esportius. Els museus —Museum of the Man, The San Diego Museum of Art, Mingei International Museum, Tinken Museum of Art, Museu d’Història Natural, entre altres— estan majoritàriament instal·lats als edificis historiats que queden encara dempeus dels que es van construir el 1915 per a l’Exposició Panamà-Califòrnia. Són imitacions del Barroc espanyol, que evoquen el passat colonial de Califòrnia i del comptat de San Diego, que fins al 1821 va ser territori espanyol, abans de convertir-se primer en part de Mèxic i, a partir de 1848, en part dels Estats Units.

A Balboa he visitat el Tinken Museum, que aplega una petita col·lecció d’art europeu i americà, des dels segle XIV al XX, de la Fundació Putman, i aquests dies també una mostra temporal del futurista rus El Lissitzky (1890-1941), i també el San Diego Museum of Art (SDMART), que té una molt interessant i diversa col·lecció (art del segle XX, impressionisme, Renaixement, art americà del XVIII i XIX, art asiàtic de Xina, Corea i Japó…), però que a més aquests dies acull una exposició temporal sobre Sorolla i els Estats Units.

marini
‘idea per al genet’, de Marini, davant una obra de Frank Stella

Tot i les seves petites dimensions, el SDMART exposa algunes peces impressionants i obres representatives d’alguns dels millors artistes de la història de l’art: Tintoretto, Veronese, Giorgione, El Greco, Goya, Sánchez Cotán, Corot, Renoir, Rodin, Modigliani, Diego Rivera, Dubuffet, Braque, Miró, Dalí, Stella… A mi em van agradar especialment un Maurice Vlamick de la secció impressionista (Poble amb esglesia, 1010). A la mateixa sala, una vista del Sena de Raoul Dufy (1904) em va fer pensar que per una obra com aquella o com la Dona pentinant-se el cabell (1907), de Pierre-Auguste Renoir, al meu amic Ignasi li hagués pagat la pena viatjar fins aquí. Moltes obres de la secció d’art modern i contemporani em van semblar precioses, però em van agradar especialment l’Aqueducte (1918) de Diego de Rivera, Purple Hills (1935), de Georgia O’Keeffe, i la impressionant Idea per al genet (1955), de Marino Marini.

La major part de la visita la vaig passar, però, a l’exposició que narra la relació de Sorolla amb els Estats Units, una relació que va començar el 1893, quan el pintor valencià va obtenir un guardó a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago i que el 1900, després d’un altre premi a l’exposició UNiversal de París, es va consolidar, en convidat a exposar a la Hispanic Society de Nova York pel filantrop i milionari  Archer Milton Huntington. No deixa de tenir certa gràcia que hagi hagut d’anar a San Diego per a descobrir els guaches que Sorolla va pintar el 1911 des de la finestra de la seva habitació a l’Hotel Savoy, unes peces que es conserven al Museu Sorolla de Madrid i que a mi em semblen el més interessant de la mostra. Són apunts fets en color o només amb pintura blanca i negra sobre paper ocre (que aprofitava dels emprats llavors per doblegar les camises) del carrer 59 o del proper Central Park, de pinzellades ràpides i vibrants. Genials.

Sorolla és un mestre de la llum i la composició, amb una primera època de marcada preocupació social (¡Otra Margarita! [1892], ¡Triste herencia! [1900]) que després queda relegada per una pintura més festiva, d’escenes més bucòliques arran de mar, o per retrats per encàrrec. Sorolla captava com ningú la llum del mar Mediterrani i era un treballador incansable que estudiava en desenes d’esbossos el moviment fins a trobar el dinamisme exacte que volia imprimir a l’obra, però mirant els seus carrers de Toledo no vaig poder evitar pensar en algunes obres de Gimeno i preguntar-me quina podria ser avui l’apreciació de la seva obra si enlloc de viure marginat i en la pobresa hagués trobat un mecenes americà.

 

Terrassa-O-Culta: Des de Berlín

El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar… [Llegir més]

Terrassa-O-Culta: Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle… [Llegir més]

Chicago

Vaig començar a escriure aquestes ratlles mentre volava sobre l’Atlàntic en direcció a Chicago i el meu pensament va quedar atrapat en una reflexió sobre la percepció: “Avanço enrere en el temps (hem sortit a les 12 del migdia de Madrid, però encara no és aquesta hora a Chicago, tot i que portem quasi cinc hores volant) mentre avanço endavant en l’espai. Una estranya paradoxa que, com l’anècdota literària amb què Verne va resoldre l’aventura de Finnegas Fog, qüestiona les nostres percepcions.”

Tenim la percepció que el temps corre, i que nosaltres estem sòlidament assentats sobre la nostra vida, perquè vivim arrapats a una nau que navega en permanent moviment per l’univers. Però si fóssim capaços de construir un vehicle que es mogués exactament a la mateixa velocitat que la Terra però en sentit contrari, de sobte podríem tenir la sensació que el temps solar s’ha aturat, que ens hem quedat atrapats en un punt del dia (les 9 del matí, o les 11, o les 5 de la tarda)…

…perque ens quedariem aturats en una hora concreta de la llum solar [des d’aqui esric sense accents, en un teclat america].

No se si, en realitat, un efecte aixi seria possible. Aquest pensament va quedar aturat fa una setmana, quan vaig arribar a Chicago i no he estat capac de trobar un moment de tranquil.litat per continuar-la. Chicago es una ciutat intensa i que en les poques estones que una convencio internacional et deixa lliures ofereix tantes coses per fer que resulta dificil guardar estones per escriure. Nomes passejar entre els grans gratacels i pujar als miradors mes espectaculars (la Willis Tower, la John Hanckock Tower…) ja t’atrapa, el Millenium (amb l’auditori de Ghery, amb la Crown Fountain de Jaume Plensa, amb The Bean d’Anish Kapoor…), l’Art Institute of Chicago… t’hi podries passar dies i dies, visitant i revisitant les col.leccions d’art asiatic, d’art america… el conegudissim Nighthawks de Hopper, les flors de Georgia O’Keeffe… Nosaltres vam optar per l’ala contemporania (un edifici dissenyat per Renzo Piano) amb molts artistes americans a qui no coneixia, pero tambe De Kooning, Pollock…

(continuara)

Violencia

Decía el otro día que los humanos somos gente rara, porque nos sentimos irremediablemente atraídos por la violencia. Y no sólo como espectadores que subliman sobre un cuadrilátero, o en un campo de fútbol, o en la pantalla de un televisor unes deseos que no siempre somos capaces de confesar. Nos sentimos atraídos a ejercer la violencia y, lo que es más extraño, nos sentimos atraídos a someternos a ella.

Y no estoy hablando aquí de “víctimas culpables”. Nadie merece ser golpeado porque no sepa (o no pueda) separarse de su verdugo. No, hablo de quienes se sienten atraídos por el dolor, por el perverso placer del dolor.

Resulta difícil entender cómo funcina ese mecanismo mental que nos convierte en masoquistas, pero cuando uno repasa los valores de nuestra cultura se da cuenta de que hay pequeñas “píldoras” de dolor insertas en nuestra formación. El resto de los mamíferos nacen de pie, pero nosotros nos arrastramos y aprendemos a caminar a fuerza de golpes, contra el suelo, contra las paredes. El dolor es, para casi todo, la frontera de nuestro aprendizaje: corremos hasta que nos ahogamos, acercamos la mano al fuego hasta que nos quemamos, confiamos en las personas hasta que nos hieren. ¿Pero que pasa si vamos más allá? Si aguantamos la mano sobre la llama, o seguimos corriendo hasta caer agotados. Nuestra cultura nos llama ‘valientes’, a veces ‘héroes’, siempre y cuando, eso sí, ese dolor tenga un sentido. Como en Maratón, el sacrificio debe valer, al menos, una batalla. Sin embargo, una vez traspasado el límite, no siempre tenemos una épica que venga a rescatarnos.

Cuando se traspasan los límites del propio cuerpo, la diferencia entre el masoquismo y la heroicidad sólo subyace en la intención, en el sentido; eso es, en el lenguaje, justo aquella capacidad humana que nos permite trascender las limitaciones de nuestro propio cuerpo. ¿Quién soy yo, sentada al otro extremo de la línea que dibuja las letras de estas palabras? ¿Un cuerpo transgredido, una voz incorpórea? La idea de la transgresión de los límites del cuerpo me hace pensar, en mi propio debate interno, sobre el arte contemporáneo. No, no hablo sólo o especialmente de body art, que también, sino de unas imágenes y unos objetos que sólo son arte por la intención de quien se dice artista y los sitúa en medio de un espacio que deviene artístico porque se constituye con la voluntad de serlo.

Si el arte románico y el gótico fueron el arte de la narración, si el Renacimiento fue el arte de la belleza (y el Barroco el de la belleza convulsa y hastiada de sí misma), si el Clasicismo y el Romanticismo fueron el arte de la huída y el sueño, si Impresionismo, Cubismo, Expresionismo… fueron el arte de los espejos rotos, de un ser humano que se mira a sí mismo y a su obra y es ya incapaz de verla de una pieza, se le descompone en colores y formas y no para de preguntarse cómo llegó hasta aquí… desde hace ya algunos años (abstracción, land art, performances, conceptual, povera…) vivimos inmersos en el arte de las intenciones. Nada ‘es’ por si mismo, sino por lo que el autor (con frecuencia, simple coleccionista de objetos) quiso que fuera. En cierto modo, hemos vuelto al Románico, pero ahora es mucho más difícil saber cuál es la historia compartida que nos están explicando.

La globalización ha roto la linealidad, todo es simultáneo, ya no hay un antes y un después. Las máscaras africanas ya no son un rastro del ancestro cuyas formas nos permiten explorar nuestro futuro reflexionando sobre nuestro pasado común de formas puras e intenciones simples (comer, amar, reproducirse): ahora las máscaras son souvenirs, tan triviales como los neones de nuestras calles ahitas de hamburguesas grasientas y aburrimiento. Ya no hay épica. Sólo nos queda el masoquismo.