Benvinguda

Aquest és el nou aspecte i la nova URL (im-prescindible.net) del meu blog. I per als que esteu a la meva llista de distribució, aquest és també el nou aspecte dels correus electrònics d’avís d’una nova entrada. Espero que us agradi. El contingut continua sent el de sempre, però la eina és més còmoda per escriure i, crec, que el disseny, és més modern i agradable de llegir.

La capçalera, com explico a la pàgina La fotografia ↑, és un petit homenatge a una artista de Terrassa l’obra de la qual m’agrada moltíssim, l’Anna Taratiel. Confio que a vosaltres també us agradi. Aquests ulls que tot ho miren amb tanta intensitat són, sens dubte, una metàfora del que vol ser aquest blog: un espai per a una atenta observació del que passa al meu voltant, i no hi ha millor manera d’observar que obligar-te a escriure sobre el que veus i les sensacions i pensaments que et provoca.

Ha canviat l’adreça, però el blog conté totes les entrades, fotografies, informació que ja hi havia. Si algú ha creat un enllaç permanent, que no pateixi: fins que Blogger, o jo en un atac de rauxa, no decidim el contrari, les entrades antigues, amb la vella URL seguiran on sempre.

A l’hora de triar URL, he decidit mantenir el singular im-prescindible que ja en el seu moment vaig adoptar per accident. S’hi esqueia, al decidir emprar l’extensió .net, que en anglès vol dir xarxa, però aquí a casa nostra vol dir una cosa a la que les mares ens van ensenyar que tots hi hem d’aspirar, en la vida física i en l’espiritual. Aquests escrits, imprescindibles només per a mi, m’ajuden a netejar el pensament i a alleujar el cor. Alguns de vosaltres em dieu —no sabeu pas com us ho agraeixo!!— que a vosaltres us fan pensar i us inspiren. Tant de bo segueixi sent sempre així.

Esteu a casa vostra! (Si és que hi ha cases d’algú.)

Anuncis

Llibretes

Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina parla d’amor. Cada pàgina de la meva llibreta porta el dia d’un any llunyà i juntes, l’una darrere l’altra, fan un llarg enfilall de setmanes que sumen uns quants mesos. Tinc una llibreta a casa meva on cada pàgina porta el teu nom.

Tinc un calaix ple de llibretes que expliquen molts anys de la meva vida i em causa tant de desconcert topar-me, tot rellegint-les, amb les coses que han canviat brutalment com comprovar que la intensitat d’alguns sentiments es pot mantenir, incombustible, al llarg de molts anys. Les meves llibretes guarden converses imaginàries, cartes mai enviades i el rastre de les llàgrimes d’un miler de nits. Les meves llibretes saben el teu nom fins i tot quan no hi és escrit, quan s’amaga a darrere de paraules que diuen altres coses.

De tant en tant, no puc sostreure’m a la temptació de tornar a ser per uns moments una adolescent desorientada i rellegeixo les pàgines —molt poques— que vaig escriure amb 15 i 16 anys. Somric davant dels drames puerils, i l’èmfasi en els “grans fets” que sóc incapaç de recordar però que els texts no descriuen perquè, afirmava, “no els oblidaré mai”. Tanmateix, em reconec en la passió flamejant que encén molts paràgrafs, i que encara ara sento que, de vegades, m’arrossega.

Hi ha de tot a les meves llibretes, fins i tot una descripció detallada, hora a hora, de l’angoixa que em van produir els fets del 23 de febrer de 1981, quan Tejero va ocupar el Congrés i Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. Pors, descobertes, incerteses, alegries, angoixes, il·lusions, decepcions, esperances… i l’amor en totes les seves formes: l’esbojarrat, el passional, el superficial, el compromès, el maternal, el filial, el traït, l’impensat, l’etern…

En un altra entrada (Silencis i pregàries) parlava de les “pregàries d’amor a un amor impossible” que omplen les pàgines que he escrit, però els amors impossibles no existeixen, perquè els nostres sentiments són reals, i el nostre amor existeix… encara que s’adreci a la persona equivocada o a l’ànima absent. No estem fets per estar sols, sinó per estimar, tant se val si els nostres sentiments no lliguen amb allò que ens convindria.

A sobre la meva taula tinc dues llibretes noves, dos quaderns preciosos que m’han regalat els que m’estimen perquè les ompli de pregàries al déu arquer, de records de cançons tendres, de paisatges vibrants, i dels colors i els perfums de les flors que m’agraden. Jo voldria ser capaç de guardar-hi històries fantàstiques de móns màgics on tots els que s’estimen podran estar junts per sempre.

La mirada misteriosa dels gats de purpurina i la serp de foc vigilen les meves paraules, mentre jo penso en una cançó que diu “necessito algú com tu per entendre el meu cor i la meva ànima”. Tots necessitem qui apaivagui el nostre cor i bressoli el nostre esperit. Si el trobeu, feu-me cas: escriviu el seu nom en una llibreta preciosa i guardeu-la bé. Lluny del foc i dels peixets de plata i molt a prop del cor.
 

Paraules ( i 2)

Dono voltes a les paraules de l’amor, perquè sempre he pensat que no n’hi ha prou amb estimar, cal dir-ho. Un amor que s’expressa és un amor real; un amor silenciat (sigui un silenci decidit o imposat) és una malaltia, una ferida de l’ànima i, al final, una gangrena que devora la nostra felicitat. I, tanmateix, jo conec l’amor sense paraules, que perdura en el temps, i que no sap ser dit, com si temés que la seva naturalesa delicada es dissolgués en l’aire en el moment de ser nomenat, com si temés que la seva naturalesa explosiva fes esclatar la momentània realitat i al final només quedessin cendres.

Aquest amor que jo conec té por de les paraules, i no sóc capaç de trobar-hi una explicació coherent. Però potser és que no n’hi ha cap. Conservo un vell retall d’un diari de Cochabamba (Bolivia), Los Tiempos, on Paulo Coelho parla De las artimañas del amor (17-5-2005) i on assenyala la impossibilitat de sotmetre l’amor als judicis racionals.

«Moltes vegades pensem que podem controlar l’amor. I, en aquest moment, ens sorprenem fent-nos una pregunta absolutament inútil: “Val la pena?”

L’amor no respecta aquesta pregunta. L’amor no es deixa valorar com una mercaderia. Un dels personatges de l’obra “La bona persona de Tse-Xuang”, de Bertold Brecht, ens parla de la veritable entrega:

“Vull ser al costat de la persona que estimo. No vull saber quin preu hauré de pagar. No vull saber si serà bo o dolent per a la meva vida. No vull saber si aquesta persona m’estima o no. L’únic que necessito, l’únic que desitjo és estar a prop de la persona que estimo.” »

L’amor que s’amaga de les paraules potser té por d’aquesta passió que ho capgira tot. O potser no ha trobat encara el seu conjur, el seu “abracadabra” particular que desperti la seva màgia.

En el mateix article, Coelho fa dir a un dels seus personatges: “No existeix res més enllà de l’amor. L’amor és el que fa girar el món i manté els estels suspesos en el cel.” Voldria creure que és veritat i que les paraules dels que estimen sense por són la clau de la felicitat del món.

Paraules (1)

“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.

Per què escriure?

Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d’on surt aquest desig desfermat de tanta gent d’escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d’explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure’ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l’època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l’avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d’Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se’ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s’hi posa buscant l’efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s’ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure’ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d’una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre’m una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d’un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l’Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d’un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l’abast de persones de la seva feina, i l’altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d’internet. L’article de l’Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d’ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d’una base de dades, i l’impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d’un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d’una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d’una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t’oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. 🙂

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l’arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui “ser públic” tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.

Vacances (2)

Em diu un amic músic que segurament jo expresso la meva sensibilitat escrivint, de la mateixa manera que ell ho fa component les seves cançons. Jo, en canvi, no estic molt segura que les meves paraules sàpiguen dir les meves emocions; més aviat em serveixen per sublimar els meus dimonis interiors: els dubtes angoixants, els desamors, aquella sensació recurrent de ser fora de lloc i d’anar contra el temps… Escriure és l’única forma que sé d’ordenar el meu pensament, d’arribar a entendre una mica el que m’emvolta i els qui m’envolten, tot i que m’adono que sovint, arrossegada per la necessitat de donar un ordre lògic a les meves frases, sóc incapaç de trobar les paraules que expressin totes les dimensions de la comprensió intuitiva i sensorial.

Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d’art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l’ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.

Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l’alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l’Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d’animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d’una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.