Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continue reading “Bateig”

Anuncis

Música nòmada

Sempre he pensat que hi ha dues menes de músics: els que et porten amb la seva música a un espai íntim, interior, que s’avenen a compartir amb tu, i els que et conviden a fer un viatge al seu costat en el transcurs del qual et descobreixen paisatges a voltes insòlits, a voltes familiars, sempre evocadors.

Sclavis, Texier i Romano, a la Nova Jazz Cava (14-3-14).
© Miquel Carol

El trio Romano – Sclavis – Texier forma part d’aquest segon tipus de creadors musicals, i el seu jazz és ple dels colors i les olors de l’Àfrica que ha inspirat una bona part de les seves creacions des del Carnet de Routes, de 1995. Mentre escric això, escolto l’enregistrament del concert Root Africaine que el trio va fer al Festival de Jazz de Porquerolles (França) el 2011, molt proper al que va oferir dissabte passat dins del Festival Jazz Terrassa 2014, i penso que no es tracta tant del concepte de fusió —d’una manera o un altra, tot el jazz és la decantació d’influències diverses, de xocs i amors transatlàntics—, sinó d’una aproximació més intel·lectual, menys descarnada a la música, potser més narrativa que expressiva, potser més testimoni que vivència, que d’alguna manera reflecteix molt bé l’ànima europea.

El jazz d’RST és d’una bellesa i una riquesa exuberant, suau i càlid com el so del clarinet baix que toca Louis Sclavis, ple de matisos com la bateria d’Aldo Romano, d’un portentós domini tècnic com evidencia la mestria al contrabaix d’Henri Texier, però està lluny de la interpretació apassionada, visceral tant en l’alegria com en el dolor, dels jazzmen que toquen més des de l’estomac que des del cap. Un d’aquests és el trompetista Terell Stafford, que diumenge va ser a Terrassa, encapçalant un quintet amb Gabriel Amargant (st), Ignasi Terraza (p), Horacio Fumero (cb) i Esteve Pi (bat), i desbordant energia i passió durant dues hores.

Aquesta entrada és lluny de voler ser una crònica periodística de dos concerts diametralment diferents i igualment extraordinaris. Jo, com RST, miro, anoto i em deixo seduir per la diversitat dels paisatges sonors que recorro, però si fa tants anys que estimo el jazz segurament és perquè un dia em va atrapar la passió trista d’un blues o la força explosiva una trompeta com la d’Stafford.

“…tots el cossos lluiten contra la mort”

Hi ha alguns períodes de la meva vida que em resulta molt difícil escriure. Em concentro a llegir i a escoltar. Penso molt. Sovint escric mentalment les primeres ratlles d’una entrada… però acabo deixant-la abandonada al calaix dels projectes malmesos.

Avui m’ha inspirat, però, un vers d’un tema que ha cantat Elena Garcia, companya del saxofonista Guim Garcia-Balasch i veu del seu quintet, un dels grups que ha actuat en el concert d’arrencada del 33è Festival Jazz Terrassa.

Carme Canela

La música m’inspira. De fet, no sé escriure sense escoltar-la, i avui el concert era molt inspirador. Carme Canela, acompanyada del trio de Joan Munné, ha presentat el seu darrer disc, Granito de sal, que és un recull de cançons amb nom de dona, començant per aquest bolero que va escriure el Gato Pérez i seguint per cançons tan conegudes com Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, o una genial versió de la canço popular catalana El testament d’Amèlia.

Escoltant la Carme, se m’ha fet en més d’una ocasió un nus a la gola, perquè fins i tot entre les lletres més divertides i els ritmes carioques d’algunes peces, flotava una estranya emoció. “Què en faré de tant d’amor?”, es preguntava la vocalista en la darrera peça.

Donar-lo, semblava respondre Elena Garcia en la segona part, donar-lo generosament, perquè, com deia un amic meu, “tot el que no es dóna es perd” i perquè és l’amor el que ens dóna força per lluitar contra la mort, com els cossos de què parla el titular.

Guim Garcia-Balasch és terriblement divertit, a més d’un gran saxofonista. Quan l’Elena tingui les taules de la Carme Canela, la seva veu poderosa serà imparable. Avui ha sonat fantàstica en la versió jazzística de la Teresa d’Ovidi Montllor. Tot i així, si hagués de triar un sol tema del concert, em quedaria amb la peça instrumental que el quartet de Garcia-Balasch ha ofert cap al final de la nit i que, si el saxofonista no ens ha pres el pèl, es titulava El meu pare va fer la mili a cavalleria. Tant és si feia broma amb el nom: un tema genial, vibrant.

Bon començament de Festival.

 

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Equilibri

El millor d’un bon concert de jazz és que restableix l’equilibri de l’univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l’univers. L’actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l’excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.


Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap… que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).

Diuen els crítics nord-americans, que l’art i la pintura són font d’inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d’algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s’arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.

En qualsevol cas, un concert magnífic d’un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.

Quadern de viatge: Liberty Island i Coney Island

El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l’Estatua de la Llibertat, en l’illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.

L’estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d’alçada, per comptar l’impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d’immigrants que passaven pel seu costat camí de l’Illa d’Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l’Illa d’Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l’entrada el seu nom entre els registres que s’han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d’acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l’exposició parla d’altres centres d’arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l’època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l’Europa central i oriental.

La casualitat ha volgut que a l’avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d’un nàufrag polonès a les costes d’Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d’or i prosperitat per tractants d’una nova estirp d’esclaus. Mentre mirava les fotografies d’Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d’emigrants.

Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l’sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l’Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d’un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d’amics joves, colles d’amics grans… tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua… El turisme té les seves rutines.

El sopar a l’Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l’organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m’agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.

Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d’una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d’anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.

Dia de jazz i reivindicacions

Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l’herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics…) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s’havien entès amb tots els presidents… fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l’Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d’ells no els ha tocat pledejar per salvar l’edifici).

Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.