Antoni Peyrí és un transterrat, en la terminologia que va aportar Montserrat Galí per denominar aquells artistes i intel·lectuals que, a causa de les circumstàncies històriques (guerra i postguerra), van haver de marxar durant una pila d’anys de Catalunya i, en tornar, van quedar atrapats entre dues cultures, entre dues vides, sent una mica de tot arreu i potser d’enlloc.
Dels artistes vinculats a Terrassa (Bartra, Murià, Bartolí…) per la voluntat dels qui han treballat per recuperar les seves figures, potser Bartolí és més proper al cas de Peyrí, i no només per tractar-se de dos artistes plàstics, sinó perquè la seva obra incorpora molt més del país d’adopció que potser d’altres.
Mentre aquesta tarda escoltava Daniel Giral-Miracle explicar-li a l’alcalde de Terrassa l’exposició que avui s’ha inaugurat (acte en què jo representava els Amics de les Arts), se’m feia palès que la de Peyrí és una obra més mexicana que catalana, més americana que mediterrània, deia el crític.
A mi, he de confesar-ho, una de les coses que m’ha fascinat és un text del Peyrí al catàleg de l’exposició que parla del perfum de les datures, flors tropicals, de les seves campànules deixondint-se i descargolant-se al capvespre sobre la llacuna, del caminant que “emprèn un estrany viatge pel camí que el perfum màgic ha dibuixat sobre l’aigua”.
Bona part de les obres de l’exposició semblen voler atrapar els somnis d’aquest home atrapat pel perfum de les datures. L’obra líquida de Peyrí emergeix des del fons de la llacuna que, ell ho confessa, l’ha fascinat durant anys, “com pou del temps i com ull al·lucinat, tendra, sensual, dansarina, sorna, austera, sinistra”.
La història ens va privar de talents com el de Peyrí, però el temps ens retorna una obra carregada de ressonàncies d’altres cultures i sensibilitats. I podem sentir que, malgrat tot, hi ha hagut alguna cosa bona en aquest estranyament forçat, almenys per a la creació. Tanmateix, em pregunto si la nostra cultura, a part d’organitzar exposicions antològiques, realment està recuperant allò que ens poden aportar els transterrats.
Escrit(o)s (im)prescindibles 