Categoria: Cultura

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continua la lectura de “Emocions” →

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continua la lectura de “Torna l’estiu” →

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continua la lectura de “Bateig” →

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.

Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.

Continua la lectura de “El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va” →

Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiu o Canadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continua la lectura de “Esperança” →