Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continue reading “Emocions”

Anuncis

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continue reading “Torna l’estiu”

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continue reading “Bateig”

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.

Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.

Continue reading “El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va”

Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continue reading “Esperança”

Sense pistola

Fa just una setmana vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), poques hores després d’estrenar la primavera (diumenge 20, a les 5:30h), dos fets que són una excusa perfecta per escriure sobre Sense pistola. Aquest és el títol de l’espectacle sobre poemes d’Enric Casasses creat per Arturo Gaya —la veu de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries— amb Paco Prieto (guitarra), Kike Pellicer (baix) i Laia Oliveres, dona de veu alhora delicada i poderosa, que em fa pensar en transparència brillant de l’aigua i l’aroma dolç i dens de la canyella.

Com expliquen els artistes al principi del recital, Sense pistola és la traducció de Bes Nagana, títol d’un poemari de Casasses de 2011 que pren el seu nom de la Nagana, un arma tan popular a Rússia com el Colt als Estats Units. Bes Nagana aplega poemes de molt diversos estils, però tots amb aquell toc tan personal de Casasses que a mi em fascina, perquè fa ressonar poèticament les escenes més quotidianes, jugant amb les repeticions i les cacofonies, sovint recolzant-se més en el ritme que en la rima, amb versos apariats a la manera de la poesia medieval, d’una enganyosa simplicitat.

Continue reading “Sense pistola”

Poesia, bromes i ensurts

La roda dels dies m’arrossega i em roba el pensament i les paraules, però algunes es queden enganxades a les branques de la vida, com els flocs de llana que el ramat deixa penjant dels esbarzers. Són pensaments i paraules esfilagarsats, atrapats al vol en una pantalla líquida entre Hospital General i Mirasol, o entre Les Planes i Peu del Funicular, que trobo ara abandonats a la rebotiga d’aquest blog. Són esquinçalls d’emocions que tinc ganes de guardar i compartir.

L’endemà d’assistir a una nova sessió de La Deu de les Veus: “Animals poètics”, a la Nova Jazz Cava, vaig escriure:

Anar a un recital de poesia és com llençar-se a una piscina de plomes. Tens la sensació que flotes en la lleugeresa de les paraules i sovint aquestes t’acaronen amb la suavitat del plomissol, però també, de tant en tant, el canó dur d’una penna t’esgarrinxa la pell i t’inquietes a la teva cadira, com si la punxada fos una descàrrega elèctrica que hagués encès un llum d’alerta dins teu.

Ho sentia així mentre escoltava les veus de Martí Purull, Esther Cánovas, Cristina López i Ernesto Frattarola recitant uns poemes, on percebia imprevisibles i breus reflexos dels meus propis pensaments: el desamor que neix quan les paraules no troben el camí del diàleg, la perplexitat davant d’un món a voltes ferotge, el replegament sobre la pròpia soledat, la fe en la vida que esclata en la natura, l’enuig amb les cotilles que la societat ens imposa… És com mirar giravoltar les peces d’un mòbil i veure brillar espurnes de llum en els mirallets que ballen moguts per l’aire. Llavors, impensadament, un raig t’enlluerna.

Torno a escriure al tren. Entre Sant Cugat i Mirasol, recupero de la rebotiga el record d’un matí de contradiccions, entre la diversió per un país de pandereta i l’angoixa per un amic.

Avui les xarxes van plenes dels comentaris sobre l’entrevista al vicepresident Junqueras a TV3 i sobre la broma telefònica que els animals de Ràdio Flaixbac li van fer a Mariano Rajoy, i jo, en canvi, només penso en el meu amic pelut, el Flok, que està convalescent en una clínica veterinària.

Al meu gos el van haver d’operar ahir d’urgència perquè tenia un cos estrany bloquejant-li els budells, que ves per on va resultar ser un pinyol de préssec que s’havia empassat fa mesos. Sembla que va quedar-se enganxat a l’estómac, fins que de sobte, tot buscant el camí de sortida, es va convertir en un tap mortal.

Mentre escoltava ahir la nit Oriol Junqueras (com algú ha escrit, imparable davant d’una pissarra amb un guix a la mà) pensava que aquest pinyol de préssec que quasi em mata el gos és una excel·lent metàfora del procés. Catalunya s’ha empassat molts pinyols (transferències que no han arribat, sistema de finançament injust, arbitrarietat en les decisions polítiques del govern estatal, actituts perdonavides imperdonables en uns gestors públics…) i arriba un moment que, si no vols morir, has de recórrer a una cirurgia dràstica.

D’aleshores ençà, encara han passat més coses. Se’n va anar la Muriel Casals, i em va impressionar, perquè ens consta acceptar que un fet banal —una empenta i una caiguda al carrer— pugui tenir conseqüències tan tràgiques. I ens recorda el filosòfic “no som res”.

D’altra banda, a l’Estat sense govern que és aquesta Espanya cada cop més estranya, continuen unes negociacions en les que sembla que Catalunya ja s’hagués separat de l’Estat, perquè quasi tots els que negocien afronten la voluntat independentista d’almenys la meitat dels catalans negant-la, i contemplen l’opció del referèndum com un anatema religiós més que com una eina política. Algú (en Basses) ha dit que discuteixen un model d’Estat més que un Govern, però dissenteixo, perquè de model d’Estat, sobre la taula només n’hi ha un: centralista i carpetovetònic. I, si t’ho mires des d’aquí, opinis el que opinis sobre el futur de Catalunya, te’n sents exclòs, perquè els discursos es mouen entre la defensa de la poltrona i la defensa de la bandera, com si un país no fos la gent que hi viu.

Una dona em deia fa poc que la veïna tenia por —no em va aclarir ben bé de què— i que el seu home pensava que calia que el Rei donés un cop de puny sobre la taula (!). La gent que diu això és de la meva edat, ja eren adolescents quan va arribar la democràcia, haurien d’haver entès millor que les generacions posteriors el valor de la democràcia, fins i tot imperfecta. Però enyoren l’ordre de caserna dels 40 anys d’autoritarisme i l’atonia política dels 40 de post-franquisme mal resolt. Una democràcia en la qual els barons del PSOE tenen més sintonia amb els barons del PP —un partit ple de cràpules i corruptes, amb uns lideratges que es mouen entre el mesianisme d’Aznar, la inanitat de Rajoy i l’estil Sección Femenina de Sàenz de Santamaria— que amb Podemos está malalta de base. Copiar les formes del poder de la vella aristocràcia té això: acabes fent una política de classes a la inversa.

Al final, l’entrada m’ha quedat força seriosa. Hauré de tornar a escriure més sovint perquè em surtin uns textos més espurnejants!