Etiqueta: Charlie Mingus

Columna dominical (amb notes de jazz)

Algu em va comentar que el meu blog era com molt… personal. Podria ser d’una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d’uns anys conreant un sempre precari prestigi d’analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d’aquelles tribunes socials “de sempre”. Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.

M’imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d’algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d’escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).

No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l’habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L’exemple més clar és, segurament, l’Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s’ha pres la molèstia de vendre abans als que l’han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l’ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores… a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d’exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d’esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.

És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d’haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?

Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s’han resolt per començar a treballar.

Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l’illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l’univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l’EPS, el dominical d’El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m’ha agradat bastant més un altre treball d’un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
…

Ciutats

Un amic m’envia una cançó que no estic segura que parli d’ell (no ens coneixem tant), però sí sé que parla de gent que conec i estimo. Parla de gent com el meu pare, i del paisatge de la meva infantesa, aquella terra de ningú en la qual vivíem els que vivíem als suburbis, allà on la ciutat ja no es reconeix com a tal, però el camp ha perdut la seva identitat, esgarrinxada pels murs de maons de les fàbriques i les cases a mig fer.

El meu pare esmorçava les arengades platejades de la cançó, amb raïm, i amb un porró de sang al davant. Al descampat de darrera de casa no hi havia horts, però hi havia l’esquelet d’un cotxe (ferralla rovellada i cuir brut estripat) que era la nostra casa de nines gegantina. El horts eren una mica més lluny, passada la via del tren, prop de la riera. Avui hi ha pisos de disseny i cases unifamiliars, el suburbi ha esdevingut centre i s’han esborrat les petxes d’un camp que ningú recorda (és la mena de camp que no cap a les postals d’estacions d’esquí i de parcs naturals).

El suburbi de Toti Soler —la cançó del meu amic— es una ciutat deconstruïda però amable, però m’ha fet pensar en una altra música que em parla de la ciutat: el jazz de Charlie Mingus. De fet, sempre m’ha fascinat la seva capacitat de fer música de la ciutat, no en el sentit de música urbana, sinó en el sentit de copçar-ne els seus sons més estridents i violents i fer-ne música. Mentre escric això escolto Better Get Hit In Yo’ Soul i la lluita entre saxos i trompetes em sembla la imatge perfecta de l’agressivitat ferotge de la vida urbana moderna, que es pot expressar —i de fet s’expressa— en l’abigarrament de colors dels seus centrels comercials, en el brogit incessant dels cotxes recorrent els seus carrers. La pulsió de Mingus al contrabaix té alguna cosa de màquina accelerada, incessant, i a mi em fa vibrar per dins, com ho feien els telers de les fàbriques, prop dels horts, quan cada matí m’endinsava a la ciutat per anar a escola.

Hora Decubitus és com travessar Barcelona de punta a punta a les sis de la tarda. Per sort, un pot enfilar-se dalt de Montjuïc, o potser el Tibidabo, i escoltar Theme for Lester Young —un tema color blau marí amb puntets daurats—, mentre contempla la ciutat aparentment quieta, com una bèstia que reposa només aparentment dormida.