Fa tanta calor aquesta tarda que resulta difícil concentrar-se en la pantalla de l’ordinador. Segurament fora més assenyat llegir un llibre a la vora de la platja o deixar-se bressolar per les onades del mar. Però és Festa Major, i aquí a casa nostra és com una tradició —per a alguns, almenys— quedar-se a ciutat i passejar-se pels diferents escenaris, movent-nos amb dificultat entre taules i cadires de les terrasses que envaeixen les voreres i les places, saludant amics i coneguts, suant entre orxata i granissat, fent els honors a dracs, gegants i cap-grossos, ja sigui entre els espetecs del correfoc o el raval infernal, o duent les criatures a saludar la conhort màgica a l’atri de l’Ajuntament.

Jo vaig inventar fa temps un conte per als meus fills sobre un drac que va haver d’aprendre, ja grandet i granadet, a escopir foc per poder ser el rei de la festa. El meu drac —tímid com només poden ser-ho els dracs “a mig coure”— havia fet masses “campanes” de petit i, és clar, a l’hora de la veritat, no sabia fer allò que li tocava.

Em preguntava aquest matí, veient el rastre del foc —”fortuït” deia el Diari de Terrassa— que va cremar fa un parell de dies els contenidors d’escombraries de la Plaça Nova, si els adolescents que destrossen el mobiliari urbà i empastifen les parets també van fer campana, com el meu drac, el dia que tocava l’assignatura important, en aquest cas urbanitat.

Els de la meva edat somriuen, i els més joves no saben de què parlo. Aquesta matèria és absent de l’educació actual; per al món postmodern, la ciutat és un espai sobre el qual els ciutadans tenen drets, però cap al que pocs creuen tenir deures. La urbanitat és, al capdavall, la versió civil de les bones maneres de l’educació tradicionalista, però va més enllà, ja que, com el seu nom indica, suposa el reconeixement que en un espai compartit i multiusuari, com l’urbs moderna, necessitem un codi de valors, un catàleg de límits per no ferir i que no ens fereixi el veí.

I no és que jo cregui que el nostre és un temps especialment dolent, malgrat l’èmfasi i la fruïció amb què els nostres mitjans de comunicació tracten fets com els actes vandàlics que es van produir aquesta setmana a Gràcia. A Terrassa, per exemple, a mitjan anys 70 era impossible trobar una sola paperera, perquè eren sistemàticament cremades cada cop que se n’instal·lava una. Com tampoc és que estigui, per principi, en contra dels graffiti. El que m’inquieta és la futilitat de tota aquesta asociabilitat convulsa.

Admiradora com sóc de l’obra de Basquiat —un artista “descobert” per Warhol que va “formar-se” pintant els murs de Nova York per confegir un art salvatge i primitivista, fulgurant com la seva curta vida— no m’importaria massa que la abassegadora frondositat mural a què dona peu la febre immobiliària de Terrassa esdevingués suport per a la creativitat artística. Lamentablement, quan un passeja pel centre i observa el saldo que deixen, dia rera dia, les colles pinta-parets —desenes de signatures il·legibles fetes amb esprais virolats— veu clar que sobra ego i falta talent. Cada pintada ve a ser com cagaradeta de mosca, això sí mida Tiranosaurus Rex, i amb cap més intencionalitat, artística o reivindicativa, que el just for fucking, fins a l’extrem que una arriba a pensar que qui regala els esprais a les criatures és un empresari especialitzat en la neteja de façanes.

A Gràcia, l’anomenada —amb un excés de grandiloqüència mediàtica— guerra urbana dels okupes té, si no una justificació, sí una raó: el desallotjament d’un grup de membres del moviment d’una vivenda okupada. Per què es cremen contenidors a Terrassa? És un efecte mirall? Doncs, segurament hi ha motius més importants per als quals cremar alguna cosa, si cremar coses servís de res.

Alguns li donen la culpa a l’educació, referint-se a l’escola. Jo no estic tan segura que algunes coses es puguin ensenyar, ni que sigui possible fer desaparèixer de la nostra societat un cert grau de violència residual. El que potser sí hauríem de saber fer és crear formes noves de canalitzar tanta energia malmesa per tants de joves, tot i que segurament fora més fàcil si estiguessin descontents i no, com em temo, terriblement avorrits.