Cròniques del confinament (1): Retrobada

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Em retrobo amb les pàgines del meu blog que tenia abandonat des de feia dos anys. M’hi he resistit, ho confesso. No he perdut el costum d’escriure —m’hi guanyo la vida fent-ho—, però si l’hàbit de compartir les meves reflexions “en veu alta”. Però l’ocasió s’ho mereix, no?

Temps excepcionals, amb el món sencer aturat, aguantant la respiració, per culpa d’un virus que s’estén, incontrolable, un país rere l’altre. Un virus, un organisme tan petit que sobre la secció transversal d’un dels nostres cabells, n’hi cabrien més de 100 posats en fila índia… Perdoneu-me la metàfora un pèl infantil, però m’ajuda a dimensionar com n’és d’extranya aquesta crisi, davant la qual els poders tradicionals no saben ni com actuar ni com reaccionar. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (1): Retrobada”

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continua la lectura de “Torna l’estiu”

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continua la lectura de “Bateig”

A deshora

A deshora

Passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) a dos quarts i mig de deu del mati i el rellotge que llueix a la façana marca dos quarts de dues, d’un dia segurament etern i inacabable. A mi m’agraden els rellotges de carrer —aixecar la vista mentre camines i saber exactament en quina hora vius, sense que et calgui moure el braç per mirar el teu rellotge, ni buscar el mòbil a la butxaca o a la bossa. Els rellotges que són per tot arreu, sempre funcionals, sempre a l’hora, són una de les coses que m’entusiasma de Londres —que m’entusiasmava: fa massa temps que no visito la ciutat i potser la vida líquida també s’ha endut els rellotges britànics pel desguaç de la modernitat.

Camino carrer Sepúlveda enllà i penso en els rellotges que he vist desaparèixer —a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia— i em pregunto per què no funcionen els que encara romanen a lloc. Potser el rellotge de la UB només està allà aturat per servir de metàfora, per parlar-nos de la paràlisi que afecta el cor de la màquina.

Continua la lectura de “A deshora”

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continua la lectura de “Això sí es imprescindible”

Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continua la lectura de “Esperança”

Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Continua la lectura de “Tornar a aixecar-se”