Categoria: Societat

Cròniques del confinament (5): la solitud

Cròniques del confinament (5): la solitud

Tot va començar d’una forma estranya i imprevista, i quan, al final, vaig entendre què havia passat, em va envair un vague sentiment de culpa, la consciència de no haver estat a l’alçada, d’haver mancat d’empatia.

La mala olor s’estenia des del servei comunitari cap al passadís i ja es començava a colar per sota la porta del meu despatx. Feia dues setmanes que la sentíem. Havia començat al quartet del WC i vam pensar que podia ser un baixant trencat, però no es veia cap pèrdua enlloc. Malgrat el llexiu i els ambientadors, la pudor no parava de créixer i no en sabíem esbrinar l’origen. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (5): la solitud” →

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista” →

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Em retrobo amb les pàgines del meu blog que tenia abandonat des de feia dos anys. M’hi he resistit, ho confesso. No he perdut el costum d’escriure —m’hi guanyo la vida fent-ho—, però si l’hàbit de compartir les meves reflexions “en veu alta”. Però l’ocasió s’ho mereix, no?

Temps excepcionals, amb el món sencer aturat, aguantant la respiració, per culpa d’un virus que s’estén, incontrolable, un país rere l’altre. Un virus, un organisme tan petit que sobre la secció transversal d’un dels nostres cabells, n’hi cabrien més de 100 posats en fila índia… Perdoneu-me la metàfora un pèl infantil, però m’ajuda a dimensionar com n’és d’extranya aquesta crisi, davant la qual els poders tradicionals no saben ni com actuar ni com reaccionar. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (1): Retrobada” →

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continua la lectura de “Torna l’estiu” →

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continua la lectura de “Bateig” →