Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continue reading “Torna l’estiu”

Anuncis

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continue reading “Bateig”

A deshora

A deshora

Passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) a dos quarts i mig de deu del mati i el rellotge que llueix a la façana marca dos quarts de dues, d’un dia segurament etern i inacabable. A mi m’agraden els rellotges de carrer —aixecar la vista mentre camines i saber exactament en quina hora vius, sense que et calgui moure el braç per mirar el teu rellotge, ni buscar el mòbil a la butxaca o a la bossa. Els rellotges que són per tot arreu, sempre funcionals, sempre a l’hora, són una de les coses que m’entusiasma de Londres —que m’entusiasmava: fa massa temps que no visito la ciutat i potser la vida líquida també s’ha endut els rellotges britànics pel desguaç de la modernitat.

Camino carrer Sepúlveda enllà i penso en els rellotges que he vist desaparèixer —a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia— i em pregunto per què no funcionen els que encara romanen a lloc. Potser el rellotge de la UB només està allà aturat per servir de metàfora, per parlar-nos de la paràlisi que afecta el cor de la màquina.

Continue reading “A deshora”

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continue reading “Això sí es imprescindible”

Esperança

Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiuCanadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Continue reading “Esperança”

Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Continue reading “Tornar a aixecar-se”

Màgia

Ahir vaig anar a La Temerària, la llibreria que l’Àlvar Masllorens va obrir fa poc a Terrassa, a comprar un regal de Reis i mentre esperava per pagar va entrar una noieta que buscava el cinquè llibre de Harry Potter. Ostres, quin era el cinquè? Allà estant no aconseguia recordar el títol —Harry Potter i l’Ordre del Fènix—, però la llibretera em va confessar: “Em vaig enfadar molt amb ella, perquè va matar el Sírius Black”. Primer em vaig pensar que em parlava de la Bellatrix Lestrange, la bruixa que mata Sírius en l’enfrontament entre els membres de l’Ordre del Fènix —l’exèrcit de Dumbledore, com uns quants l’anomenen— i els seguidors de Voldemort, el senyor de les forces del mal. Però no, la llibretera em parlava de J. K. Rowling, l’autora d’una saga que ha fascinat milions d’adolescents i uns quants milers d’adults, jo entre ells.

“Em va fer molta malícia, perquè el Sírius era l’únic que estimava el Harry”, em deia la llibretera, justificant la seva irritació amb l’autora. I és cert que tot i ser una història adreçada bàsicament al públic juvenil, el món de Harry Potter es va fent, llibre a llibre, cada cop més sinistre i més fosc, i que després d’haver retrobat un improbable vincle afectiu, quasi familiar, al món dels bruixots, el Harry veu com maten en Sírius i perd el seu padrí com va perdre els seus pares. La foscor es densifica en els llibres posteriors (6 i 7), ja que, al capdavall, encara que les armes siguin varetes màgiques, no és altra cosa que la història d’una guerra, amb víctimes i botxins, amb herois i traïdors, i amb més estratègia que màgia.

De fet, sempre he pensat que hi ha més màgia a Avatar que a les històries de Harry Potter. En el món del nen mag, els morts no poden tornar de la mort i ningú no pot ser el que no és gaire estona (la poció de la mutació té efectes limitats i és molt difícil de preparar). Res està predeterminat i tothom és responsable dels seus actes. Només l’amor és la màgia invencible, però no et fa immortal i cal lluitar, amb resolució i bons actes, per cada dia de la teva vida. A Avatar la màgia és paracientífica. La biotecnologia esdevé un encanteri que dóna una nova vida a un home mancat de cames i, al principi, també d’escrúpols. I, al final, la intervenció màgica d’una deïtat protoecologista —és clar, la Mare Terra, la Pachamama de les cultures andines, la Cíbele frígia, la Gea grega…— li permet fusionar la seva ànima humana amb un cos na’vi fabricat al laboratori: una nova vida més enllà del vulnerable cos mortal.

Totes les històries fantàstiques són, d’alguna manera, un conte moral. Els bruixots que cavalquen dracs (Harry Potter i el calze de foc) ens parlen de la força que dóna superar les pròpies pors i del valor de la intel·ligència per controlar la natura salvatge, que pot ser emprada amb bones arts, però mai sotmesa. Els na’vi cavalcant els seus acolorits dinosaures voladors ens parlen d’una comunió transcendent entre totes les criatures vives, del lligam que uneix el destí de tots els éssers vius que comparteixen un planeta amb la salut de la terra.  I en ambdós casos se subratlla la importància de la responsabilitat personal, de la transcendència sobre tota la comunitat de les decisions i dels actes individuals.

Em pregunto quins llibres devien llegir i quines pel·lícules devien veure de petits els militants de la CUP.