Ahir vespre vaig assistir a l’homenatge a Feliu Formosa que es va fer al Teatre Alegria de Terrassa. Ai, Feliu, quina alegria!  va reunir els amics, col·laboradors i deixebles d’aquest poeta i home de teatre, i també a simples admiradors, com jo, que no hem estat massa a prop de l’home però tampoc lluny de la seva obra, simplement perquè les seves paraules han fet vibrar les fibres de la nostra sensibilitat.

El teatre a casa nostra segurament no seria el mateix sense l’aportació de Feliu Formosa, però el “meu” Feliu és el poeta. Ahir es van tornar a dir belles paraules del Llibre de les meditacions (1973) : “Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema…”, però sobretot vam tornar a escoltar l’amor desesperat pel dolor de la pèrdua de Cançoner [i jo vaig pensar en tu]. Deia el Feliu, en un article de 2003, que tenia la impressió de no haver-lo escrit ell aquest llibre, publicat el 1976 i compost uns mesos després de la mort de la seva companya Maria Plans:  “És com si ell hagués vingut a mi al marge de la meva voluntat.” En qualsevol cas, per mi és difícil expressar de manera més bella la permanència de l’amor i la incomprensió de l’absència.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l’oblit
als ulls dels qui m’envolten.

Si goso apropar-m’hi,
veig que tu te n’allunyes,
i jo torno a allunyar-me’n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.

Assistir a la festa pel Feliu, m’ha fet venir ganes d’obrir la vella carpeta vermella on dormen els meus poemes adolescents, alguns dels quals, fa ja 34 anys, el Feliu va ser tan gentil de llegir i comentar. Sobre alguns dels poemes hi va deixar petites anotacions —errades que jo no hagués hagut de deixar escapar subratllades amb discreció— i sobre un dels fulls, una recomanació: Vinyoli, A hores petites, llibre que el poeta barceloní havia publicat aquell 1981 i que Feliu coneixia bé, ja que acabava de realitzar el recull i pròleg de l’Antologia poètica de Vinyoli que Proa va editar aquell mateix any.

No vaig comprar el llibre de Joan Vinyoli. Em pregunto si hagués canviat alguna cosa en la meva vida si hagués seguit aquell consell i hagués continuat aprofundint en la meva vena poètica… Segurament no. Les paraules sempre segueixen el cor.