Cuques i altres bestioles

Cuques i altres bestioles

Des que visc al camp, cada dia tinc una aventura o altra amb algun tipus de cuca. Algunes nits es fa difícil seure al porxo, perquè t’envolten núvols de petits insectes alats, semblants a formigues voladores, que no piquen però que són maleïdament molestos: es passegen pels teus braços i les teves cames, se suïciden a l’oli de la teva amanida o al vi de la teva copa, i acaben per obligar-te a buscar refugi dins de casa, darrera la mosquitera.

Però, compte! Cal ser ràpid obrint i tancant portes, i no deixar escletxes sense reixa mosquitera, perquè es colen per tot arreu, i en pocs minuts hi ha munions d’insectes volant en cercle sota tots els llums de la casa.

Continua la lectura de “Cuques i altres bestioles”

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Cròniques del confinament (1): Retrobada

Em retrobo amb les pàgines del meu blog que tenia abandonat des de feia dos anys. M’hi he resistit, ho confesso. No he perdut el costum d’escriure —m’hi guanyo la vida fent-ho—, però si l’hàbit de compartir les meves reflexions “en veu alta”. Però l’ocasió s’ho mereix, no?

Temps excepcionals, amb el món sencer aturat, aguantant la respiració, per culpa d’un virus que s’estén, incontrolable, un país rere l’altre. Un virus, un organisme tan petit que sobre la secció transversal d’un dels nostres cabells, n’hi cabrien més de 100 posats en fila índia… Perdoneu-me la metàfora un pèl infantil, però m’ajuda a dimensionar com n’és d’extranya aquesta crisi, davant la qual els poders tradicionals no saben ni com actuar ni com reaccionar. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (1): Retrobada”

Canvi climàtic

Canvi climàtic

Sóc al Campus Gutemberg escoltant un debat sobre canvi climàtic i, un cop més, es destaca que són moltes les persones conscienciades sobre la gravetat del problema i que demanen mesures per revertir-lo, però que són molt poques les que estan disposades a canviar els seus hàbits de consum i de vida (tothom creu ue cal sancionar les empreses contaminants, però no està disposat a deixar el cotxe en benefici del transport públic).

També surt, de nou, aquesta imatge de les empreses que només pensen en guanyar diners i que impulsen el consum massiu, insostenible i contaminant. I un cop més trobo a faltar una veu que digui que les empreses no prenen decisions, que les decisions les prenen les persones i que es pot ser una persona consciencida amb el problma del canvi climàtic i directiu d’una empresa (una altra cosa és si passa com amb el cotxe, perquè la convicció i la coherència són dues coses interrelacionades però clarament diferents).

Com sempre, en el debat, abunden més les declaracions emocionals que les preguntes o les intervencions que ampliïn el panorama i demanin dels ponents una mica más de concreció. Per exemple, perquè es dona tan poc espai als mitjans a la recerca pública i privada que està fent aportacions per impulsar la sostenibilitat dels processos productius que, sí o sí, cal mantenir. Perquè més enllà que es pugui reduir el cosum de carn per un canvi en la nostra dieta —sense que calgui, dit sigui de passada, que tots ens tornem vegans—, seguirem criant bestiar, així que més val que ho fem bé.

Per què es parla tan poc de bioeconomia als mitjans? Per què es dona tan poc espai a iniciatives que podrien ser exemplificadores? Per què es presta tan poca atenció a la recerca que podria fer més sostenibles moltes indústries?

Potser és que ens agrada massa el drama!!

Bicicleta

Tinc els meus pocs lectors abandonats. Ja em perdonareu, però hi ha temporades que, només obrir la porta, els pensaments em volen com fulles arrossegades pel vent i no aconsegueixo materialitzar-los en paraules.

Quan m’envaeix la melangia, sovint tinc la sensació que vaig asseguda en un cavallet de fira que, pujant i baixant, gira lentament al voltant d’una columna de miralls que em torna una imatge massa coneguda, massa repetida; i em sembla que no sóc capaç de dir res que no hagi dit mil vegades, que no hagi escrit dotzenes de cops.

Quan m’envaeix la melangia, el pensament se m’arrapa a les coses petites i quotidianes de la vida que em resulten plaents. Coses de les que una té la sensació que resultarà fútil parlar, perquè de vegades oblidem que no escrivim per al present dels altres, sinó per al nostre futur, per a conjurar el silenci de l’oblit. És bo poder recordar, passat el temps, que ens emocionaven les olors de la vella cuina que ja no existeix, el pessigolleig del sol sobre l’espatlla humida en aquell terrat que va desaparèixer. Perquè aquests són els records més fràgils —i per això, per a mi, tan preuats—, ja que queden fàcilment enterrats sota les capes de noves quotidianitats. Qui recorda ja com s’embrutava els dits al canviar la cinta entintada d’una màquina d’escriure? I potser no cal, però per mi aquest record va lligat a l’emoció de rebre el regal de la meva primera màquina d’escriure, el primer pas cap al meu somni de periodista.

I el record que vull guardar aquí per al futur és el de la meva bicicleta nova, la que em porta cada dia a treballar (quan no plou) i que m’ha fet descobrir una joie de vivre de la que m’havien parlat i que no m’acabava de creure. Les meves companyes ciclistes urbanes m’explicaven que anar en bici dóna bon rotllo i jo somreia pensant que, de segur, no podia compensar el fred de l’hivern, la pesada convivència amb els fums dels cotxes i l’esforç de les pujades. Però resulta que és totalment cert.

Cada matí, baixo del tren amb la meva bicicleta vermella i els deu minuts que tardo a arribar a la feina són una delícia, faci fred o calor. El vent a la cara m’espavila i els carrers amb poc trànsit, que  són la major part de la meva ruta, em regalen una imatge insòlitament tranquil·la de Barcelona (que agraeixo després de 4 anys a Diagonal/Passeig de Gràcia). Ciclista novella a la ciutat (fa menys de dos mesos que vaig canviar de despatx i, per això, de mitjà de transport), cada dia descobreixo alguna cosa nova: una botiga a la meva ruta que no havia vist o quin és el millor semàfor per creuar la Diagonal, si vols agafar verds tots els semàfors successius.

Com tots els ciclistes de ciutat, prenc el millor de cada món: la calçada sempre que puc, si no hi ha un carril-bici específicament delimitat, però les voreres amples i els pasos de vianants allà on la convivència amb cotxes i motos resulta perillosa, i els espais reservats per a bicicletes, inexistents. Cal reconèixer, tanmateix, que la convivència amb els vianants és també força complexa. Puc entendre que alguns d’aquests es queixin dels ciclistes que envaeixen les voreres —jo voldria no haver-ho de fer mai—, però en general són els vianants qui envaeixen els carrils-bici, sense parar massa compte al mal que poden ocasionar, als ciclistes i a ells mateixos. També és veritat que part del problema és el mal disseny dels carrils-bici en algun punt, les obres que hi ha a molts carrers, la pobre senyalització i l’encara més pobre enllumenat d’alguns trams i, des del meu punt de vista, la manca de campanyes informatives apropiades.

En contrapartida, els ascensors a les estacions (algunes), les zones per a bicis als trens i la creixent xarxa de carrils reservats i carrers amb senyalització especial a Barcelona són un incentiu per apostar per la bicicleta. Un altre ho és el punt de vista diferent que et dóna de la ciutat i la infantil sensació de llibertat. I aquesta és l’emoció que vull guardar amb mi i que les capes de noves vivències i nous records no la facin desaparèixer.

 

 

Silenci

Hi ha temporades que defujo les paraules. No pas perquè no puguin expressar el que sento, sinó perquè no vull enfrontar-me als sentiments que les paraules expressen. Perquè no sé què fer-ne, d’aquests sentiments maldestres i errats, com una joguina espatllada, que trontolla endavant i enrere però que ja no és capaç d’avançar.

Totes les decisions són aplaçades, perquè no hi ha res a decidir. Hi ha moments a la vida que el nostre futur no depèn de nosaltres mateixos. És com si fóssim rius que, amb el temps, han anat excavant la llera entre dures parets de pedra, que empresonen el corrent i li donen una única sortida. Et deixes portar, i esperes.

En aquestes temporades m’assalta de tant en tant, sobtadament, un profund sentiment de desolació. La intuïció d’un buit que ho abasta tot, d’un silenci dens i polsegós. Com si tot fos un pervers joc de taula on saltes de la casella de la incertesa a la casella de la solitud caigui com caigui el dau.

Potser al final la vida només es això: seguir tirant els daus amb l’esperança que un dia sortirà el teu número i avançaràs fins a la casella del premi.