Vaig deixar el pot d’aiguarràs a la galeria, per no llençar al desguaç un producte tan contaminant. Poc a poc va evaporar-se i ara el vidre ja és a punt per ser reciclat.

De vegades m’agradaria que tot fos tan fàcil, que n’hi hagués prou amb esperar pacients l’esdevenir de les coses.

Ho he intentat. He posat els meus sentiments a sol i serena esperant que s’evaporés aquest amor impossible. Però eixut com s’ha quedat, s’ha fet dur com una pedra i se m’ha enquistat a l’ànima. Si em quedo molt, molt quieta, puc arribar a oblidar-lo, però la vida és moviment i, vagi on vagi, miri on miri, sento que la pedra rugosa m’esgarrinxa el cor.

No hagués hagut de guardar tant de temps el pot amb el verí preciós (he recordat Hawthorne i el seu bell conte La filla de Rappaccini i l’amor com un verí i l’antidot que et porta la mort). Hagués hagut d’estabellar-lo contra un mur, però, ho confeso, la il.lusió que a dins s’hi amagava una màgia extraordinària, em va impedir vessar la pòcima.

No sé si queda màgia en aquesta pedra dura que em punxa el cor, però sé que només pot desfer-la l’escalf d’un amor sincer i apassionat, d’aquells que no sé si existeixen. Molts en parlen, però jo no n’he trobat cap. N’he vist de lluny algun que m’ho semblava i l’he envejat, però ves a saber si no me’l mirava a través del pot de somnis enverinats.

He llençat al contenidor de vidre el pot on ja no queda aiguarràs i m’he posat a pensar què posaré a la maleta del viatge que s’acosta, esperant que el calor d’un altre continent fongui totes les pedres.