Llimoner

Llimoner

Miro l’arbre que hi ha al mig del pati del darrera. Carregat de llimones, em fa l’efecte que resplendeix sota aquest cel gris, feixuc i humiliant, i em fa pensar en la primavera i en la pintura calma d’Antonio López. L’observo en silenci, guardant aquest moment màgic com un tresor, perquè sé que no acabaré aquest escrit fins tard a la nit, quan s’hagin apagat les veus de la pressa i del món d’allà fora, dels que m’amago uns breus moments.

Si hi penso intensament, puc recordar l’olor de les llimones, evocar l’olor de lliris i roses, el de l’herba tallada, l’olor del mar, i rabejar-me en aquest enyor de primavera que m’ha fet sentir el llimoner sota el cel de neu. Continue reading “Llimoner”

Anuncis

Edat

Edat

L’altre dia vaig riure veient com el personatge d’Isabella Rosellini a Late bloomers (Tres cops vint anys, a les nostres pantalles), de Julie Gavras, s’empipava quan li cedien el seient a l’autobús, perquè la feia sentir vella. Dimecres, al tren, un home gran em va demanar —amb no gaire amabilitat, per cert— que li cedís el meu seient a la zona reservada per a viatgers amb necessitats especials, i va fer que em preguntés si semblo més jove del que sóc.

No és que em sàpiga greu cedir el seient a qui ho necessita: per això són. Però és que per a mi resultava evident que jo no era ni de lluny la més jove —o la menys “necessitada” de seient— dels vuit passatgers que ocupàvem la zona. Al final, tanmateix, potser només és que jo seia a la part exterior i li resultava més fàcil ocupar el meu lloc. Continue reading “Edat”

Feliç 2018!!

Que l’Any Nou us porti sort, amor i molta felicitat a tots i a totes!!

Nadala 2017

Reflexos tornassolats

Reflexos tornassolats

He abocat una mica de sabó de rentar plats sobre la planxa bruta i, en deixar l’ampolla, amb més força de la que calia segurament, el cop sobre el marbre ha fet saltar desenes de petites bombolles iridescents que han estat uns minuts flotant en l’aire, per caure després lentament cap a l’aigüera. Mirant-les, m’han vingut al cap dues paraules, i he hagut de córrer a agafar el mòbil per comprovar que no m’estava inventant aquells reflexos tornassolats tot manllevant les paraules del castellà. Però el tornassol es diu així en català, tant la planta (Chrozophora tinctoria) com la tintura que se n’obté i que es fa servir com a indicador de pH, perquè el seu color violeta es torna vermell-taronja en contacte amb productes àcids. Sembla que és per això que se’n diu tornassol de la propietat d’algunes teles, papers o cristalls de canviar de color segons la inclinació de la llum. Continue reading “Reflexos tornassolats”

Entre l’espill blau i el vellut verd

Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus.  Continue reading “Entre l’espill blau i el vellut verd”

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continue reading “Torna l’estiu”

Una gota de silenci

Una gota de silenci

Visc amagada en un silenci que és com una gota d’aigua suspesa en l’extrem d’una fulla. El meu silenci vibra amb la tremolor de la branca agitada per l’aire; absorbeix la llum i la descompon en colors brillants: groc, vermell, morat, blau, verd…

Minúscula, microscòpica, tanco els ulls i m’enfonso en el meu silenci líquid que s’empassa totes les paraules. Com un peix, obro i tanco la boca, en un gest totalment mut, i ja no sóc només silenciosa, sinó també transparent. El món mira a través meu sense advertir-me i jo ja no miro el món, sinó el seu reflex brillant sobre el mirall titil·lant que és la tensa superfície de la meva gota d’aigua.

Amagada dins de la meva gota de silenci tinc una estranya sensació de felicitat. Tanco els ulls i dins la meva gota hi entra el món sencer.

Vaig escriure aquestes paraules la nit de Cap d’Any. Volia explicar-vos, explicar-me, el meu llarg silenci. Però un cop més em vaig quedar arraulida dins del meu refugi sord, un espai on les paraules del món només hi arriben com un murmuri llunyà, com una fressa de vegades inquietant, però molt més sovint només incòmoda. Continue reading “Una gota de silenci”