Entre oliveres

Entre oliveres

S’acaba un any impossible de predir, i difícil de viure. Un any que tots recordarem durant molt de temps, pel sobtat confinament de diversos mesos, per l’angoixa de veure com, un a un, tots els països del món es veien afectats per un virus al qual poques setmanes abans miravem com un “problema xinès” i, sobretot, pel milió vuit-cents mil morts —més de 50.000 a Espanya, més de 16.000 a Catalunya— i la certesa que el recompte de víctimes encara no s’ha tancat (82,9 milions d’infeccions, un 40% de les quals encara actives, així ho confirmen).

Un any per oblidar, o per recordar amb sàvia precaució, però que, tanmateix, per mi ha tingut un saldo positiu, perquè he pogut donar les primeres passes del meu somni de deixar la ciutat per anar a viure al camp. M’he comprat una casa al mig d’un oliverar i l’hectàrea de terra que l’envolta, amb una setantena d’abres, entre oliveres, garrofers i ametllers. Continua la lectura de “Entre oliveres”

Octavi: un somriure per fer pensar

Octavi: un somriure per fer pensar

Fa uns dies em va passar una cosa absurda: vaig haver de buscar una bústia —recordeu quan va ser l’últim cop que en vau veure una?—, perquè un organisme depenent de l’Ajuntament de Terrassa (guardonat per la seva administració electrònica) em va enviar, perquè la signés, una ordre de domiciliació en paper amb unes dades que li havia subministrat el mateix banc (un banc amb el qual jo només interactuo telemàticament). Vaig tenir la sensació que el segle XIX i el segle XXI es tocaven mútuament el nas en un punt perdut de l’univers. Continua la lectura de “Octavi: un somriure per fer pensar”

Cròniques del confinament (5): la solitud

Cròniques del confinament (5): la solitud

Tot va començar d’una forma estranya i imprevista, i quan, al final, vaig entendre què havia passat, em va envair un vague sentiment de culpa, la consciència de no haver estat a l’alçada, d’haver mancat d’empatia.

La mala olor s’estenia des del servei comunitari cap al passadís i ja es començava a colar per sota la porta del meu despatx. Feia dues setmanes que la sentíem. Havia començat al quartet del WC i vam pensar que podia ser un baixant trencat, però no es veia cap pèrdua enlloc. Malgrat el llexiu i els ambientadors, la pudor no parava de créixer i no en sabíem esbrinar l’origen. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (5): la solitud”

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista”

Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria

Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria

Al llarg de la història, la glòria ha estat l’avantsala del poder. De Sila, general abans que cònsul de Roma, a De Gaulle, les victòries militars han precedit sovint i han estat porta d’accés a la tasca de governar una república. La glòria en els camps de batalla va consolidar les monarquies medievals —primum inter pares— i militars de tot pelatge han brandat la seva glòria guerrera per justificar l’assalt al poder de les seves dictadures.

Però el caràcter hereditari de les monarquies, primer, i les democràcies modernes, després, ho van capgirar tot. Els que s’han situat al capdavant de nacions i estats per l’atzar de la genètica o per haver guanyat unes eleccions, sense més glòria que la que dona el paper cuixé i el prime time televisiu, han cregut que la glòria era un adminicle del poder, la torna que els corresponia. Fins que els ha tocat gestionar una crisi. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (3): el poder i la glòria”