Avui m’he hagut d’enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.

L’agressiva i retrògrada concepció de l’espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n’érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l’estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d’amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.

Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l’hotel, t’asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t’encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m’he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s’obliden de diferenciar l’aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d’altres.

Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L’esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n’escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d’aquesta nova religió dels “tots iguals”.

Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l’Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina’t a Génova.

La pregunta ‘què passarà després del 25 de novembre’ no l’he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s’estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.